divendres, 22 de març de 2013

Segona crònica de la Fira del Llibre de París (en rigorós semidirecte)

La meva experiència a la fira avui m'ha servit per confirmar el que us deia sobre les semblances amb el nostre Sant Jordi. Tal i com vaig experimentar fa un parell d'anys, els lectors són molt mitòmans i els agrada aconseguir la signatura del seu autor preferit. Però és clar, si no ets un bestseller (i a mi a França encara ni em coneixen), les sessions de firmes són tirant a avorrides. Jo he aconseguit convèncer un grapadet de compradors al llarg de dues hores, però és que just a l'altra banda del passadís l'Amélie Northomb i el seu inseparable barret de prestidigitador no donaven a l'abast. Una autència allau, malgrat les tanques i la seguretat. Almenys he tingut temps per escapar-me a veure la competència i fer-li una foto. I, a diferència del que ens va passar a les Rambles compartint parada amb l'Albert Espinosa, les seves fans embogides no ens han sepultat.

Poca relació amb l'ambaixada catalana, avui. Quan he passat per l'stand, els autors de còmics (Gallardo, Pellejero i Bernet) tenien una bona cua esperant amb els àlbums a la mà. No és d'estranyar, perquè als francesos els va molt la BD. També hi havia una mena de taula rodona, amb un públic respectable. Com que era en francès (com havia de ser) i no he reconegut ningú, he tornat a la meva paradeta.

La part divertida de la promo ha sigut un speed dating que hem fet tres autors d'Hachette amb una dotzena de periodistes. Quan faig premsa a casa nostra, normalment quedem amb el periodista en un cafè, i com a molt ens prenem una aigua o una cocacola (i sovint conviden ells). Aquí, ha sigut l'editorial la que ha convidat tota la tropa a un dinar ben bo. Que no es noti la crisi. Hi havia tres taules, i la idea era que els autors menjàvem un plat a cadascuna d'elles. Quan sonava la campana (en aquest cas, el cap de premsa, que ens tocava discretament l'espatlla), agafàvem el nostre vas i el tovalló i ens traslladàvem a la següent taula, on la conversa es repetia pràcticament idèntica. La primera ha sigut molt divertida. A la segona hi havia una periodista (?) que estava com un llum (i ja portava unes quantes copes de vi a sobre), un paio de com a mínim 90 anys que s'havia adormit i un que era massa tímid per parlar. He estat a punt de fer un Umbral i aturar les converses absures que teníem amb la borratxa amb un "He venido aquí a hablar de mi libro!". Ha sigut el plat que m'ha costat més d'empassar, però després hem rigut molt. I a la tercera, la meva traductora (una noia molt simpàtica i divertida) ja portava una hora repetint (com jo) les mateixes frases, així que quan he contestat la primera pregunta, ella l'ha traduïda diligentment i després ha afegit tot de frases extra que sabia que diria a continuació (després d'un parell de dies aquí ja enganxo un bon percentatge del que diuen en francès, per sort). L'he deixat parlar una estona i fer la meva feina. M'ha anat perfecte, perquè així m'he pogut menjar les postres amb calma. Veurem què ens espera demà...