dimarts, 26 de març de 2013

Última crònica de la Fira del Llibre de París (en diferit total)

El diumenge em vaig saltar la que havia de ser l'última crònica de la Fira perquè em vaig deixar enredar per dos dels meus editors i la meva agent que, enlloc de deixar-me anar a treballar a l'hotel, com se suposa que han de fer, em van arrossegar als antres de perdició de Montparnasse per gaudir d'una vetllada de Bordeaux i astrologia en companyia d'una altra agent. Bé, era la meva útlima nit a París, s'esqueia una mica de disbauixa.

Això ho lligo amb una pregunta que em va fer un periodista unes hores abans. Em va dir que havia trobat Hipnofòbia molt subversiva (em va agradar l'adjectiu, mira) i em va preguntar si jo era també subversiu en la meva vida privada. No vaig saber si confessar-li que sóc un pare de família amb feina estable, hipoteca i la mateixa dona des de fa 22 anys o construir-me una imatge a mida i dir-li que esmorzo absenta i passo les nits al cementiri amb una groupie diferent cada vegada. Vaig optar la veritat, que suposo que em restarà vendes.

I és que diria que ho estic fent malament, com la majoria d'autors catalans que conec, almenys els de la meva generació, que semblen tots persones molt agradables i "normals". Aquests dies de signatures al costat d'autors d'altres literatures he vist que molts, a part d'escriure, "van d'escriptors". És a dir, que s'ho creuen (o si més no ho fan veure). Part del paquet és ser un enfant terrible i/o posar cara de profund/maleït/de tornada de tot. Sobretot si escrius thrillers i històries violentes o generacionals sembla que el lector se't creu més si encaixes en la mena d'històries que fas. M'ha passat també en una taula rodona amb una poetessa rumana, que anava tant de poetessa que semblava que havia de parlar en vers. Buf. Perdoneu-me, però prefereixo vendre menys llibres i no semblar una caricatura. I qui no es cregui que puc escriure bé una història carregada de morts, explosions, violacions i sadisme només perquè tinc una vida pacífica, doncs que no me la compri. S'ha de saber separar el personatge de l'obra, ja sé que costa, però és que sinó tot plegat és una mica absurd.

Altres companys de signatura, en canvi, han sigut un sol. Un d'ells, per exemple, un suís dissenyador gràfic, pare de dues nenes molt bufones (em va ensenyar fotos que tenia al telèfon), que escriu històries de serial killers molt fosques Com que ens va tocar el "torn del cementiri" (a la fira, el de les 10 del matí del diumenge, quan la gent encara està menjant els croissants), es va entretenir fent-me aquest dibuixet que teniu aquí al costat (molt representatiu de la situació). La sessió de la tarda va ser encara més estranya. La nostra editorial es va auto-contraprogramar posant-nos a la mateixa hora que les californianes bestsellers que us comentava l'altre dia. Impressionant la marabunta de fans adolescents embogides que va col·lapsar l'estand i impedir que els (pocs) lectors adults arribessin fins a nosaltres. Gairebé em van voler lapidar quan em vaig posar a parlar amb una de les autores (que repeteixo que eren encantadores i amb molt pocs fums, a diferència dels paios afectats que citava al paràgraf anterior) i els la tapava per les fotos que li volien fer. Aquí sota teniu una petita mostra de la cua enorme que tenien.

La resta del dia la va completar una taula rodona divertida a la paradeta de Barcelona, on el Javier Calvo i jo vam intentar lligar la novel·la de política ficció realista amb la de ciència ficció posant-li sobretot imaginació i predisposició. Em sembla que al final ens en vam sortir. S'ha de dir que tots els actes programats pel Llull van tenir una assistència de públic molt bona, i no només de catalans fent turisme, sinó també de nadius genuïnament interessats en el tema. Per exemple, nosaltres fèiem de teloners de la presentació del Quadern Gris, que va rebentar l'aforament. En sembla que el balanç de promoció que s'ha fet de la literatura catalana, i en part també de la que es fa a Catalunya en castellà (tot i que aquests eren sobretot bestsellers que no necessiten cap promoció), ha estat molt positiu.

La jornada va acabar amb una altra sessió de signatures tranquil·la (la majoria de gent marxava cap a casa) que em va permetre xerrar amb calma amb el meu company de taula, descobrir que tenia una relació (professional) amb la seva dona sense saber-ho i demanar-li que em recomanés un llibre seu perquè no n'havia llegit cap. Al final vaig sortir carregat. Aquí al costat em teniu, feliç per haver acabat l'última guàrdia. I després, com que tot el negoci la literatura catalana semblava estar a París (des de llibreters a editors, passant per agents i periodistes culturals), vaig aprofitar per saludar i xerrar amb un munt de gent que normalment no veig, abans d'acabar arrossegat al vici francès, com mencioava al principi. Vaig tenir temps, això, sí de fer-me una foto amb dos dels meus ídols, perquè després no pugui dir que no sóc també una mica mitòman:


I fins aquí les meves contracròniques oficioses de la Fira de París. Espero que us hagueu pogut fer una idea (esbiaixada potser) de com ha anat l'experiència. Em queda pendent fer una anàlisi més seriosa de les implicacions político-literàries del sarau, però això ho deixo per un article que ha de sortir la setmana que ve, ja us n'informaré quan arribi el moment. Com a aperitiu del què diré, tanco la sèrie amb una mini entrevista que va sortir ahir a El Periódico, on cinc escriptors ben diferens fèiem un balanç de la Fira, principalment des de l'òptica de les dues llengües presents. Té la gràcia extra que, almenys a mi, me la van fer via Twitter, el primer cop que em passa una cosa tan moderna.


5 comentaris:

Aristofeles ha dit...

ei, Black and Mortimer, molt be Salva

carina ha dit...

Ostres, Salvador, ets una mina, fa goig llegir una crònica tan acurada i minuciosa de la teva estada a París, suposo que ha degut ser tota una experiència el fet de poder compartir amb "bèsties pardes" de la literatura actual. Bàsicament estic d'acord amb tu amb el que expliques als primers paràgrafs i és que el Romanticisme ha fet molt mal a la literatura, em fan pixar de riure (i perdona l'expressió) aquest personatges afctats i aturmentats que van de poetes o escriptors... que fan de la seva vida un circ no apte per a ànimes poc turmentades de la resta dels mortals. Uf, quina mandra tota aquesta penya del club de los poetas muertos... I no t'enganyis qui té mèrit ets tu, 22 anys!!! Com ho has aconseguit?
Et felicito, fill! Per això i per lo altre

Salvador Macip ha dit...

Aris, ja saps que en sñoc fan de tota la vida...

Carina, gràcies! Jo seguiré sumant anys, i els poetas muertos que vagin fent la seva :)

Gemma Sara ha dit...

M'ha agradat llegir les teves (contra)cròniques, segur que ha valgut la pena, bonne chance!

Clidice ha dit...

així que no t'has creat un personatge tèrbol per anar "pels puestus"? tse, tse, ni dos rals no faràs! :) Felicitats per l'aventura i gràcies per compartir-la :)