dijous, 6 de juny de 2013

L’emigrant català

[Ahir va sortir la meva columna a la revista Esguard, que era la resposta a un article que la Nachat El Hachmi havia escrit el mes passat i amb el què no estava gaire d'acord. Per raons d'espai es va publicar una versió concentrada. Aprofito que aquí al blog no tinc restriccions per penjar-vos el director's cut original, amb uns quants arguments més i un link especialment interessant al Núvol. Admeto que és una mica llarg, però és que trobo que el tema dóna per molt. A veure què en penseu.]


Ja fa uns mesos que la columna de Nachat El Hachmi i la meva comparteixen espai a l’Esguard. Crec que és un encert dels editors d’aquesta revista, perquè a totes dues els lectors hi poden trobar de fons el tema de Catalunya i la immigració, però explicat des dels punts de vista diferentsque tenim la Nachat i jo gràcies a les nostres històries vitals gairebé contraposades. En el seu últim article (Esguard número 34, 1 de maig), la Nachat parlava de com vivim els de la diàspora el fet que els nostres fills creixin en una cultura que no és la nostra i trobava, entre altres coses, contradictoris alguns dels esforços que els emigrants catalans fem per no perdre les arrels. Com a part directament implicada, exiliat de primera generació des de fa quinze anys i amb un nano de cinc i mig a casa, m’agradaria aprofitar aquest espai per aportar la meva opinió sobre l’experiència de viure lluny de la Catalunya que ens ha vist néixer.

Hi ha unamàxima,que informalment es coneix com La Maledicció de l’Emigrant, que diu que qui marxa a viure fora quan és adult no s’adaptarà mai del tot al lloc d’acollida, que el seu fill coneixerà la cultura del seu pare però mai l’acabarà de sentir sevai que el nét ni tan sols entendrà la llengua materna de l’avi. O sigui que a la tercera generació, l’assimilació ja serà total. En els anys que fa que estic rondant pel món, he tingut l’oportunitat de comprovar que és una llei que sol complir-se, fins i tot en les comunitatsmés tancades (amb algunes excepcions).Per tant,tal com apuntava la Nachat, per molt que fem, i per molt que ens desagradi, els nostres fills tenen tots els números per acabarsent poc catalans.

Però aquí s’ha de fer la primera matisació. La nostra emigració és diferent a la que és majoritària en aquest hemisferi i més semblant,en canvi, a la que procedeix d’altres zones desenvolupades i relativament riques: quan els catalans sortim, sempre ho fem pensant que tornarem. No venim d’un país en guerra, ni on els drets humans són ignorats, ni d’un lloc pobre i degradat, dominat per una dictadura o sumit en l’obscurantisme religiós. Creiem que venim d’un territori tan bo (o més) que el que ens rep, i que no n’estarem allunyats gaire temps, que un cop passi la mala ratxa o aconseguim els objectius que ens hem proposat,se’ns acabarà l’exili. En aquest context, s’entén millor que patim pel distanciament cultural dels nostres fills. Queadoptin nomésles tradicions locals és un problema perquè molts esperem poder-nos-elsendur cap a casa algun dia.

Potser això canviarà ara, amb aquesta generació que es veu obligada a escapar de la Península per buscar feina i que, com la seva predecessora dels anys seixanta, és poc probable que trobi la forma de fer marxa enrere abans no li arribi el moment de jubilar-se. Potser aquests sí que tindran més clar que el seu pot ser un viatge sense retorn. Però almenys fins ara, i basant-me amb les xerrades que he tingut amb tots els catalans que he conegut fora, sempre hem mantingut l’esperança (potser ingènua) que la nostra emigració era temporal, i això ha condicionat el nostre comportament.

*****

Hi ha un altre factor que cal recordar quan parlem dels catalans que vivim fora:estadísticament som quatre gats. Mai tindrem prou presència per construir l’entramat cultural(o, en certes condicions, els guetos)que societats com la xinesa i la mexicana als Estats Units o l’índia al Regne Unit, per exemple, són capaces d’organitzar al seu voltant. Això els permettrasplantar amb més èxit les seves tradicions i preservar-les, fins a cert punt,més enllà de la segona generació. Per tant, encara que a la Nachat li sembli poc adequat fundar casals catalans, no deixa de ser una versió molt light del que instintivament fantots elspobles quan emigren. Veient com és d’universal aquesta reacció, jo diria que més que contradictori és conseqüent amb la nostra condició i, fins a cert punt, inevitable.

Potser sí que en el nostre cas això d’estar en contacte d’aquesta manera amb les arrels ens proporciona un consol i uns beneficis nimis, però quan els números són suficients, el resultat és tot un altre. Visc a la primera ciutat del Regne Unit en la què els blancs anglosaxons no són majoria.Les onades successives d’emigrants indis ha fet que fins i tot a les escoles privades protestants de la zona s’ensenyi amb tota normalitat el Divalial costat de la Pasqua o el Nadal. I puc dir que les celebracions del Festival de les Llums de Leicester, lluny de ser “destenyides”, són espectaculars i reconegudes internacionalment. Això ens aporta riquesa a tots. I és que crec queen aquest puntgent confon els termes:mantenir les tradicions pròpies no significa renegar de les que et trobes. Coneixia xinesos a Nova York que festejaven el seu any nou amb les mateixes ganes que el quatre de juliol. Jo mateix celebro (i faig que el meu fill celebri) el Sant Jordi a la catalana, comprant llibres i regalant roses,de la mateixa manera que tiro petards i vaig a veure els focs d’artifici pel BonfireNight. I no em sembla cap incongruència, al contrari, crec que ens fa créixer com a persones.

És cert que els individus més recalcitrants de totes dues bandessolen serimpermeables a les cultures alienes i s’escuden en la xenofòbia.Tot i que ha jugat un paper important en el nostre desenvolupament com a espècie, establint lligams de confiança entre els nostres semblants que ens han permès crear les primeres estructures socials, en el món modern aquesta actitudja no té raó de ser. Malgrat això, alguns encara tenen el cervell ancorat a les cavernes paleolítiquesi els costa reprimir els instints. D’aquí que sovint s’insti “a l’emigrant a deixar estar tanta cosa del nostre país”, com bé explicava la Nachat en el seu article.

En el cas dels catalans fent de receptors dels corrents migratoris, però, un cop més s’han de valorar altres elements. Degut sobretot a la immigració massiva del segle passat, la cultura catalana ja no és la dominant a Catalunya (ni a cap altre lloc del món). És una situació una mica perillosa en una societat democràtica, perquè els drets de les minories acaben per no reflectir-se a les urnes. Els que creguin que això és fruit de la paranoia només han de mirar com en les altres regions, on les proporcions encara estan més desigualades, la nostra llengua ha estat arraconada i diluïda, tot dins de la més estricta constitucionalitat. Llegiu, per exemple, aquest interessant document que explica les tristes conseqüències pel català quan no s’aconsegueix (per culpa de les dues parts, cal afegir) l’encaix entre la cultura local i la que importa l’emigrant majoritari.

No és estrany, doncs, que estiguem una mica a la defensiva(els moviments polítics i socials que estem vivint aquests darrers anys fan pensar que fins i tot hem passat a l’atac), i més veient que l’estat del qual depèn oficialment la nostra cultura s’esforça a demostrar repetidament que no li té gaire estima.Amb això no vull justificar els comportaments exclusivistes, ben al contrari.L’instint de supervivència no ens hauria de fer girar mai la cara a l’immigrant que vol formar part del nostre grup, ni obligar-lo a pegar el peatge de renegar de la seva identitat. Així és com m’agradaria que em tractessin al país on visc, i així és com espero que els meus tractin també als qui els demanen acollida.

8 comentaris:

Chryssula Kokossulis ha dit...

Uf! Quina entrada més bona! Això és un tema per a mi. Crec que has encertat molt bé amb tot, amb la realitat que ens envolta ara mateix. La realitat que de vegades està plena de contradiccions.
No em refereix només a la realitat de la societat, però també la realitat idiosincràtica o individual de cadascú com es veu bé en l'entrevista d'al·lot que has penjat de nuvol.
Estic totalment d'acord amb tu.
No puc parlar dels emigrants catalans a l'estranger perquè sencillment no hi sóc però sí que puc imaginar-me com es sent perquè igual que tu venc d'un país on no n'hi ha cap guerra, no perill que et costarà la teva vida si t'hi quedaries, on no n'hi ha cap urgència d'emigrar, és clar, que vols sentir-te català però també integrar-te una mica.

Jo veig cap problema amb celebrar el dia de Sant Jordi i Bonfire Night. Així és el destí dels tots emigrants. Tenim un món de festes i podem triar els dies que més mos convenen. No hi veig cap perduda de l'identitat. Al contrari. Crec que està la normalitat. A l'escola les teves fills són educats d'una manera de respectar les festes de la nova cultura, i a casa encara tens els teus costums. El que sigui. Crec que m'ho he de llegir l'article de Nachat. Em pots penjar l'enllaç?

Jo, per exemple, sempre he estat immigrant o emigrant si vols, tota la meva vida. Per als alemanys, era la grega, pels grecs, sempre era la alemanya, ara pels catalans soc la mig grega, mig alemanya... No hi ha cap lloc al món on no soc estrangera. Per tant, és difícil no perdre l'orientació amb això. Mai he estat molt identificada amb la nacionalitat (que sembla el pas més lògic si tens dues nacionalitats). Sempre m'han demanat qui soc pel que fa a la nacionalitat. No he pogut dir-lo. Quina nacio és la meva? He intentat buscar l'identitat amb varies coses. De debò, fins ara no ho sé exactament. Supos que no és tan important per a mi.
Però identitat no està tan fácil de captar, és molt volatil. Depen on tu et sents millor, supos.

Si tu dius que l'emigració és una decisió i un acte temporal, molt bé. Doncs, sembla que tens l'esperança de tornar al teu país. Sincerament, sense voler dir-te que no sigui així he d'admetre que vaig escoltar aquesta frase mil vegades. Me l'han dit sempre "que un dia tornarem... " - eren tots els emigrants. El meu pare, els pares dels altres emigrants. Alerte, que el país de la teva naixença no es convertiría en una ximera. Si realment hi vols tornar, segurament ho faras un dia quan sigui el moment per a tu.

No ho sé si m'he explicat bé.

La entrevista amb l'al·lot veig també una mica desequilibrada, també veig que realment el hauria de fer més un esforç d'entendre el perquè, les raons històriques. Bé. Sigui el que sigui. Potser que han retallat l'entrevista que no sigui tan llarga així que les parts on explica una mica més les han llevat.

Però bàsicament crec l'integració cultural i llingüística és sempre una cosa d'una interacció de dues parts, de la persona qui vol integrar-se i dels altres que ho admeten i l'ajuden per la seva parla i la seva voluntat per no girar-li l'esquena.

Molt bona entrada!
Enhorabona!

Aquí un video de matemàtiques per als racistes

http://youtu.be/bJX5XHnONTI

C. ;)

Salvador Macip ha dit...

Gràcies pel teu punt de vista com immigrant, Chrys! Estic d'acord que la majoria pensem que tornarem però ves a saber què passarà. Best laid plans... Pot molt bé ser que pocs tornem, i més com estan les coses ara. L'article de la Nachat està a l'Esguard, que és gratuït però només es pot llegir amb una tauleta, ho sento!

Júlia ha dit...

Jo crec que als fills se'ls ha de deixar tranquils i en llibertat, que triïn ells, tot dependrà molt d'on visquin l'adolescència i les colles d'amics juvenils, els exiliats catalans sovint queien en grans contradiccions, estil Pere Calders, volien viure en un illot català i després, un cop aquí, demanaven als andalusos integracions ràpides. Les persones hauríem de tenir més en compte el nostre valor individual per sobre del grup, al capdavall la família i el país, ens agradi o no, són una imposició, quan neixes no et pregunten si vols ser suec, català,madrileny o xinès. Cada vegada em fan més angúnia les pàtries, les arrels i tota la seva mitologia.

Júlia ha dit...

Ara ja no pots dir mai allò de ser ciutadà del món, internacionalista o que la teva pàtria és la classe obrera, semblen vulgaritats gairebé feixistes, abans eren grans aspiracions col·lectives.

Montse ha dit...

M'ha agradat molt el teu article i el que et comenten. No tinc massa més a dir, la veritat.

Però no m'agradaria que se m'obligués a deixar la meva llengua DINTRE del meu país.

potser estic espesseta...

Montse ha dit...

evidentment, volia dir que em nego a que m'espanyolitzin. Jo ja ho estava, d'espanyolitzada, però amb alegria. Ara m'hi volen obligar per força i és això el que em desterota i fa que m'hi rebel·li (suposo que ja se m'ha entès)

Montse ha dit...

està clar que obligar + per força és una redundància, però ja m'heu entès!

Salvador Macip ha dit...

Júlia, tens raó: els fills ja trobaran la seva identitat, independentment del que vulguem els pares. Però és inevitable que intentem influir-los! Malgrat que és cert el que dius de la individualitat, les nostres arrels (o sigui la nostra cultura) la defineixen molt, per tant no és estrany que vulguem contribuir a la dels nostres fills. També estic d'acord que has de ser consistent amb el tema de la immigració: quan tu ets un emigrant, t'has de comportar com voldries que els emigrants fessin a casa teva, i aquesta és una de les màximes que intento seguir, i que molta gent oblida. És molt fàcil exigir als altres...

Montse, t'hem entès perfectament! :)