De vacances (relat fotogràfic)

Ja he tornat de vacances i em trobo que a Anglaterra fa sol. I calor. Hom podria dir que això sembla un estiu, fins i tot! Alguna cosa no rutlla, deu ser un senyal de l'apocalipsi, sinó no s'entén... En fi, jo ja he fet el meu petit break, això no m'ho treu ningú. M'he passat la major part de l'estona vora el mar descansant les neurones, que ja els tocava. En aquest post troabreu la versió 2.0 de la típica exhibició de diapositives que els turistes del segle passat solien fer quan tornaven per avorrir i donar enveja al personal (els que em seguiu a les xarxes socials ja les haureu patit la majoria). Prepareu-vos.

Començo amb menjar, un dels alicients de les vacances catalanes. Aquests són els  calamars a la romana d'Els Terrassans, famosos al món sencer (i si no ho són encara ho haurien de ser). Comproveu com son de bons el proper cop que passeu per Blanes. Aquest cop els vaig gaudir amb dos dels  amics més antics que tinc, en una relaxada nit de copes i tapes que feia anys que estava pendent.

Seguint amb el tema gastronòmic, he aprofitat també per dinar als xiringuitos de la costa, llocs fantàstics que combinen vistes de luxe amb menjars senzills però efectius. Haurien de declarar-los patrimoni de la humanitat. Aquest d'aquí és el de Cala Bona, també a Blanes...

...i aquesta vista la trobareu des d'un dels que hi ha a la platja de S'Agaró. Espero poder continuar algun dia la ruta gastronomico-xiringuitil de la Costa Brava, que és tot un plaer.

Ja de tornada al meu poble, una de les coses que he fet quan el sol deixava de cremar ha sigut sortir a passejar amb l'hereu, per ensenyar-li com és de bonic Blanes. Tot donant voltes vaig fer unes quantes fotos "turístiques", com aquestes dels cadenats rovellats que pengen dalt de tot de la Palomera, la roca que inaugura la Costa Brava. Que no sigui dit que no hi ha adolescents (o no) romàntics al poble.

I si li poseu un filtre d'Instagram encara es veuen més macos. Al fons, el castell de Sant Joan, l'altre punt clau del paisatge blanenc.

Dalt de la Palomera vaig poder captar també aquesta imatge que, degudament filtrada, queda com molt profètica (bandera onejant sota els núvols grisos que se li acosten ràpidament).

Els passeigs servien d'excusa per fer el geladet de la tarda, un altre clàssic de l'estiu. A la foto, una mica llepat, una de les combinacions que més èxit va tenir: plàtan amb nutella.Quin gran invent.

També hi hagut passejadetes nocturnes per refrescar-se abans d'anar a dormir, sobretot els dies que el Passeig de Mar (a la foto) encara estava tranquil, abans de l'arribada de les paradetes de la fira de la Festa Major.

Entremig de tot això vaig fer una escapadeta a BCN per un parell d'assumptes de feina. Vaig anar a la capital en tren, un mitjà de transport que m'agrada molt... fins que m'adono que a Catalunya la puntualitat és tan relativa com la climatització dels vagons. Se m'obliden, aquestes coses. El factor sort va afegir una vintena de nanos cirdaners d'un casal d'estiu que van aportar la banda sonora del trajecte entre Malgrat i Sant Pol. Admeto que feia gràcia veure'ls tan joganers, tot i que em van arruinar la tranquil·la sessió de lectura que m'havia promès.

Això de la feina que us deia: aquí em teiu a l'edifici històric de la UB, entre sessió i sessió del curs sobre literatura científica en el qual col·laborava. Vam aprofitar per gravar uns vídeos de promoció d'un llibre col·lectiu que sortirà a finals d'any, ja us n'explicaré més coses aviat. El curs em va servir també per desvirtualitzar la Teresa Amat i la Chryssula Kokossulis, lectores i comentaristes habituals del bloGuejat, tot un plaer. La Chrys a més em va fer una llarga conversa-entrevista que espero que veurem penjada en algun lloc un dia d'aquests.

La taula rodona que vam fer amb la Carme Torras i el Jordi de Manuel va ser molt interessant. Bé, a mi m'ho va semblar, hauríem de sentir l'opinió de la vintena d'alumnes que van participar en l'animat debat. Vam riure, ens vam queixar (sobretot del fet que els científics sempre som els dolents de la novel·la), vam criticar alguns autors (no diré noms) i vaig trencar una llança en favor de la divulgació científica apta per a tots els públics. Si més no sembla que el curs va servir per esborrar una mica les fronteres artificials entre ciències i lletres, que és molt necessari.

Una cosa que m'agrada fer quan esmorzo en un bar a Barcelona (que és poc sovint) és demanar un dònut i un cacaolat. No és gens sa, d'acord, però és una combinació que finciona molt bé, tant a l'estiu com a l'hivern, i que aquí dalt no puc trobar. No m'ho tingueu en compte.

Durant la meva breu estada a BCN vaig tenir el plaer (?) de gaudir també d'un dels típics ruixats d'estiu. Com si no hagués entomat prou pluja durant l'any...

Una altra de les coses de feina que tenia programades era una trobada per desencallar un projecte a quatre mans que, com veieu a la llibreta, vam aconseguir que acabés de prendre cos, gràcies a un parell de cocacoles i un diàleg ple d'idees interessants. Ja us aniré explicant com va quedant.

De tornada a Blanes, a una llibreria del poble tenien el Picapoc a l'aparador, i em van comentar que l'estaven venent com xurros (gràcies, dedueixo jo, a la meva mare i les seves amigues, que estan convencent les àvies blanenques de la seva quinta que el comprin als seus néts). Una bona notícia.

A la platja vaig aprofitar per torrar-me llegint un parell de llibres, entre ells l'epopeia tropical del Marc Pastor que veieu a la foto. Tot i que té una arrencada una mica lenta pel meu gust, després la cosa s'anima i hi ha un munt d'aventures, sang i fetge, misteris, corredisses per la jungla i un lleuger toc de ciència ficció que fan que tot plegat sigui ben entretingut. Si us van aquests còctels ja ho sabeu: poseu Bioko a la vostra maleta.

Jo espero que els banys de sol m'hagin servit per posar-me al dia de vitamina D. Tal i com em temia, unes anàlisis van revelar finalment que jo també en tenia un dèficit, per no desentonar, així que ara puc justificar tot el viatge amb l'excusa medicinal dels aires del Mediterrani.

Mentre jo mirava de llegir i recuperar la salut, l'hereu no perdia el temps i, fidel al seu historial, en un parell de dies ja havia trobat una novieta, que li escrivia poemes (no m'ho invento!) i li dedicava uns petons i unes abraçades molt efusives. No sé com s'ho fa, la veritat...

I res, al final tot s'acaba. L'avió de tornada anava bastant buit, per acabar de fer-me sentir que estava volant en la direcció equivocada. Però no em puc queixar: han estat uns dies de no fer res molt intensament. Just el que m'havia recomanat el metge.