[L'altre dia vaig anunciar que començaria les reposicions d'estiu, però em salto la meva pròpia norma per comentar un tema que crec que s'ha de discutir.]
Fa unes setmanes es publicava a la revista Science un estudi, amb dades de 81 països, que definia la magnitud de la violència física i/o sexual que les dones pateixen a mans de les seves parelles. Les dades són esfereïdores: una de cada tres dones de més de 15 anys n’ha sigut víctima un moment o altre de la seva vida. I això sense tenir en compte l’abús psicològic, que seria un altre tema.
No és un problema que es limiti a certes cultures que menystenen els drets bàsics de la dona. Si bé és cert que la prevalença és més alta a zones com la part central de l’Àfrica Sub-Sahariana, amb una mitjana del 65% d’afectades, Nord- Amèrica i l’Europa Occidental també tenen unes xifres considerables (un 20%). S’ha calculat, per exemple, que el cost social i sanitari de la violència domèstica a Anglaterra i Gal•les és d’uns 15.000 milions de lliures l’any.
Això no vol dir que les coses estiguin empitjorant: probablement estem en el moment de la història que, a nivell global, hi ha hagut més igualtat entre sexes. Però malgrat això, l’ONU ha calculat que encara queden 600 milions de dones vivint en països on la violència de gènere no es considera un crim. Per sort, al nostre no és així, però encara hi ha molt masclisme soterrat que continua fent mal. Hem d’aconseguir que una agressió que sol veure’s com un afer privat es converteixi en un fet públic en el qual la societat pugui intervenir. I continuar treballant per evitar que el problema de fons, la discriminació social, econòmica, laboral i cultural de la dona, continuï perpetuant aquesta mena de conductes.
6 comentaris:
Hi ha dos factors que per mi són cabdals, però parlo només d'una societat com la nostra, perquè no puc parlar d'altres cultures en les que aquests problemes tenen un altre ordre de magnitud. Primerament, és de vital importància que les dones no en passin una. Històricament han aguantat emparant-se en fal·làcies, i han rebut de valent. Algú que pega algú altre, no l'estima, té uns altres sentiments, però no amor. Davant de mostres de violència, s'ha de denunciar, sense tremolar el pols ni vacil·lar ni un moment. Als violents se'ls veu de lluny, encara que sàpiguen dissimular molt bé. Crec que les dones d'avui en dia són molt més valentes, però encara no hi ha tantes denúncies com maltractaments.
L'altre factor és que els maltractadors mereixen penes exemplars. No m'atreviria a dir quines penes, però una agressió no pot quedar impune. Què és això d'una odre d'allunyament? Qui no s'ho passa pel folre dels collons?? Unes quantes castracions i veuríem com a molts se'ls passen les ganes d'estovar les seves dones. No sé si cal arribar a aquí, però s'ha de saber que qui la fa la paga, però de veritat. I no hem d'oblidar que en alguns casos el jutge ha fallat a favor de l'agressor... això sí que és vergonyós.
Totalment d'acord, XeXu. Està claríssim qui són els culpables, però la resta, víctima i societat, també han de posar el seu granet de sorra per resoldre el problema.
No sempre és fàcil ser prou valenta, però estic d'acord amb que les penes haurien de ser MOLT més dures.
Mentre es glorifiquin aquestos models d'home a la televisió, i les dones ho vegin com normal, malament per aplicar penes exemplars. Per altra banda, els jutges potser no tenen clar què és realment la justícia...
Les dones aguantem massa. NO és amor, com ben bé dius, Salvador, aquell que et fa mal pel teu bé.
Bon dia, per cert. :0)
No se qui deia fa poc que una dona es posi perfum la converteix en fornicadora...
en fi, que entre religió i carrer, la dona sempre es blanc dels atacs...
Hola!
En primer lloc volia dir, molt ben fet que has triat un tema molt discutit amb aquesta entrada.
Vaig fer un tema al meu bloc ( Maltractament, l'hospitalizació, violència permesa - lleis feixistes -> http://www.veig-i-escric.blogspot.com.es/2013/07/maltractament-lhospitalizacio-violencia.html ) des de fa poc i realment crec que tot allò de la violència però també les lleis de l'estat(igual que sigui de genere o en general contra les dones) és un problema socioambiental. Tenim tots i totes la tendencia d'assumir que una dona mereix el que rep, si parlem de la violència. I molt sorprendament ens empassem una veritat (?) tan retorçuda.
Per què creuem aquesta merda?
Al meu parer és que tenim una societat que és molt heterogenica (i.), vol dir que tota mena de comportament es troba en un biotop humà. Però l'experiment no acaba aquí. Quan pensem d'una classe de nens i nenes, hem de tenir en compte dels pares, d'on venen. Els costums d'aquest país etc etc. Els nens observen el comportament dels altres. I sabem com funciona. QUan un noi pega una noia, n'hi ha crits, n'hi ha un càstig, però basicament és business as usual. (ii)
No vull excusar violencia, en cap cas. Però és evident que tot allò ara té molt més pes que abans. Violencia s'ha conquest una part de la nostra vida.
Com a mare veig que les meves filles em diuen que la mare d'una altra amiga pega a la seva filla. Cosa que no faig. Per què ho sé exactament que no sols ferida fisicament però també fa dissoldre la confiança entre nen i pares. Tanmateix, sempre intento explicar a les meves filles que no són mala gent però ho fan perquè es fa així en aquesta familia. Qui sóc per jutjar a una altra mare.
Als anys setenta o vuitanta era molt normal que un home alçava la mà per re-enforçar un argument al seu favor. Crec que hem arribat a un punt on hem avançat d'aquest moment. La cifra absoluta de violència ha minvat en unes arees. Però en alres ha crescut. No tinc material estatistic però crec darere dels números són molts casos reals, que són amigues, són mares, són germanes, són filles. Són persones que tenen por. Por perquè saben que a casa li espera una pallissa. O sigui una bufetada, el que sigui.
I la violència psicológica tampoc és gens menys cruel. Deriva directament de la violencia física i així és una cosa que hem de conscientitzar-nos.
I del granet de sorra que han de posar els victimes, Salvador, he d'admetre que de debò, no ho entenc. Quin granet hauria de posar un víctima de la violència?
La majoria sí que és callada. Té vergonya, o té ras i curt, té por dels maltractors. Si té mala sort, n'hi ha dos fons d'aggressió. La mare i el pare. Com a dona adulta, pots marxar si tens una parella que et pega. Però que fas si estàs economicament dependent? No és tan fácil com sembla.
Hi ha unes víctimes que no volen parlar, perquè tenen vergonya, ni hi ha algunes que no saben defendre's, algunes altres que volen defendre sobretot la seva parella perquè pateixen de Stockholm efecte i tenen una relació de dependencia amb el seu maltractor.
Quin tipus de granet hauria ser això? Crec que la gran tasca és que hem de sensibilitzar més la gent. Fer tot més fàcil per a les víctimes.
Moure el món si fa falta, però és la nostra tasca, com a societat, de protegir dones, noies i nois, tothom, de qualsevol sexe, perquè també hi ha aggressions contra nois (homosexuals per exemple) que no tenen lobby.
És un tema important. Cal parlar-ne més.
Publica un comentari a l'entrada