Un dèficit profund

Els científics estudien amb molt interès la vitamina D perquè sembla que pot evitar algunes malalties. De fet, se sap que el seu dèficit no és bo per la salut i que podria estar implicat fins i tot en el càncer. Per això en alguns països se’n donen suplements, per mirar de millorar l’estat general de salut de la població. Es fa sobretot al nord, on toca menys el sol. La raó és que la vitamina D, a part d’arribar-nos pel menjar, la podem generar en grans quantitats al nostre cos gràcies als efectes dels raigs ultraviolats.

Aquest petit pròleg científic em servirà per parlar avui d’un tòpic molt anglès: el temps. No és cap mite: el clima a Anglaterra és nefast. Ens passem la major part de l’any sense veure el blau del cel per culpa d’una capa de núvols grisos. A l’hivern encara es pot aguantar, però quan arriba la primavera i els dies continuen sent igual de tristos, els mediterranis ens comencem a atabalar una mica.

El primer estiu que vaig passar a aquest país va fer un temps horrorós. Els meus amics em van dir que era una excepció, una temporada especialment dolenta. M’ho vaig creure. El segon estiu va ser exactament igual. Em van tornar a repetir que era molt estrany, que normalment la climatologia era més benèvola durant aquests mesos. Quan el tercer any vam haver de passar pel mateix ritual vaig entendre que els anglesos viuen en un estat de negació constant que els permet sobreviure a aquests agostos freds i banyats en llum pàl•lida. Quan no poden més, van a l’aeroport més proper, escullen una de les desenes de destinacions de Ryanair i per quatre cèntims es fan el seu estiu condensat en un parell de setmanes.

Els emigrants del sud encara patim més aquesta privació solar. No només psicològicament, sinó també físicament. I aquí és on tornem al tema del principi: estic envoltat de gent amb dèficit profund de vitamina D. Al meu laboratori tinc un estudiant d’Abu Dhabi. Uns mesos després d’iniciar el doctorat va començar a trobar-se més cansat del compte i a patir de dolors a les articulacions. Una anàlisi de sang va revelar que tenia els nivells de vitamina D pels terres: la manca de sol l’estava matant. A més, la seva pell fosca el protegia dels raigs ultraviolats, cosa molt útil en països càlids però un pèl perillosa a segons quines latituds, perquè dificulta la fabricació de la vitamina. Una bona temporada amb suplements i uns quants viatges terapèutics a la seva terra natal, han tornat el pobre estudiant a la normalitat. A finals de l’any passat em va arribar un altre estudiant, aquest cop d’Aràbia Saudita. Quan al gener va començar a queixar-se de dolors i cansaments, vaig entendre ràpidament quin mal patia. També el tinc tractant-se amb vitamines i banys de sol. Ara acaba de començar a treballar al laboratori un altre àrab, i en el discurs de benvinguda vaig estar a punt de donar-li un potet de vitamina D. L’estic vigilant de prop, perquè tan bon punt vegi que comença a arrossegar els peus l’enviaré al metge amb el diagnòstic ja fet. Ara que hi penso, em sembla que per incrementar la productivitat el millor que puc fer aquest agost és tancar la paradeta i emportar-me tota la tropa a la Costa Brava a fer salut...

[Publicat a la revista Esguard el 3/7/13.]