No deixa de sorprendre que la premsa castellana sigui l’única entestada a considerar
que el moviment independentista català és qüestió de quatre exaltats manipuladors
amb moltes energies i ganes de fer-se veure. A la resta del món interpreten que
la inquietud és compartida per una gran part de la població, per això se
n’estan fent ressò ara i no fa quaranta anys, quan el sentiment existia,
malgrat la notable ceguesa
d’algun premi Nobel, però no era ni molt menys tan estès.
Al segle passat, si portaves una samarreta amb l’estelada, que no eren
fàcils de trobar, la gent et mirava de reüll. Molts fins i tot t’assignaven
automàticament tendències violentes i simpaties amb grups armats. Avui en dia ens
trobem les quatre barres i l’estrella confortablement estampades a calçotets,
banyadors, xancletes i tota mena d’objectes domèstics que es poden comprar
fàcilment a qualsevol basar. Que hagi passat de ser una bandera amb un punt elitista
i revolucionari a un estendard del kitsch, com denunciava fa poc
un acadèmic espanyol, només vol dir que s’ha aconseguit la democratització d’un
símbol. Mentre alguns ho consideren una prova de mal gust, altres ho
equiparen alegrement a la propaganda absolutista. En realitat, no és més que una
de les demostracions més clares que el secessionisme s’ha transversalitzat,
encara que n’hi hagi que no ho vulguin veure (o si més no, no vulguin
reconèixer que ho veuen).
Coses com la recent aparició de la plataforma Súmate, un grup de ciutadans de cultura castellana que recolzen
la independència de Catalunya, haurien d’ajudar els despistats a entendre-ho
millor. Són senyals que l’independentisme ha passat de ser una aspiració nascuda
al si del poble català a ser un objectiu comú de Catalunya. Quina diferència hi
ha? En el primer cas estem considerant que els catalans són un grup de persones
que comparteix una cultura concreta, definida entre altres coses per l’ús
preferencial d’una llengua, repartit per diferents regions de la geografia. En
una d’elles, Catalunya, és especialment nombrós, però no necessàriament
majoritari. S’entén que, per una qüestió de percentatges, qualsevol demanda exclusiva
d’aquest grup té poques possibilitats d’arribar lluny si se segueixen al peu de
la lletra les normes del joc democràtic. Per això el sobiranisme de finals del
segle XX tenia aquest punt d’utòpic i d’irrealitzable.
El canvi ha vingut quan les demandes han transcendit els límits d’un sol
poble per englobar una bona part dels altres gairebé dos-cents que estan
representats a Catalunya. Els historiadors ja s’encarregaran d’establir els
factors clau que han portat a aquesta evolució radical. Depèn de qui guanyi, és
possible que al capdamunt de la llista hi trobem o bé un adoctrinament
perniciós iniciat a les escoles o bé una integració lenta gestada durant anys
de convivència pacífica. Sigui com sigui, la independència de Catalunya és, per
primer cop en els darrers tres-cents anys, una possibilitat real, precisament
gràcies a l’abast de la resposta popular.
La democràcia és, al cap i a la fi, un joc de majories. Per tant, frenar la
voluntat d’una possible majoria pot requerir que es desmantelli temporalment la
democràcia. Veient les reaccions d’alguns ideòlegs de l’unionisme, no crec que
sigui una opció a descartar en el context actual. Però si és la que s’escull al
final, ho hauran de fer amb una subtilesa que els permeti guardar les aparences
per evitar l’escarni internacional. Estem realment anant en aquesta direcció?
[Article publicar a l'Esguard del 16/10/13]
2 comentaris:
Molt bona reflexió la teva, sensata i fonamentada. El millor del cas és que la llegeixo i puc estar molt d'acord amb tu, perquè per mi el que dius són evidències de la mida d'un temple. I no sé si tu i jo compartim la mateixa opinió respecte el procés de Catalunya i la seva hipotètica separació d'Espanya, però igualment, hi ha coses que no ofereixen possibilitat de dubte, com ara que si vivim en democràcia, s'ha de permetre que el poble s'expressi lliurement. Una cosa és que ens assegurin que per la constitució no ens podem separar, cosa que, tant si és així com si no, ens ho passaríem pel forro igual, ja que moltíssims territoris s'han independitzat d'Espanya al llarg de la història. Però que et prohibeixin votar els que s'autodenominen demòcrates, a mi em creua els cables. Posem-ho fàcil: un demòcrata no vol que la gent voti. No és una frase contradictòria, tant aquí com a la Xina Popular? Com pot ser que algú no hi veig la contradicció? I m'és igual que siguis unionista, feixista o la mare que t va parir, com pots no veure-hi la contradicció!
Ja m'exalto, ja veus. M'acabo preguntant si a veure si les evidències que jo veig tan clares només són perquè m'han adoctrinat i rentat el cervell, però ja no parlem d'independentisme, ni tan sols sentiment català. Només de democràcia, en sentit ampli. No ho entenc, senzillament.
Per altra banda, dir-te que estic força prop del nucli dur de creació de Súmate. Personalment, no és un projecte que em faci fred ni calor, ho reconec aquí i ho hauré de negar en altres bandes, tot i que també és cert que a mi moltes coses bones no em fan ni fred ni calor. Això sí, la iniciativa té una importància cabdal i està funcionant meravellosament bé, pels motius que dius tu és realment és molt valuosa, i impensable fa uns anys. Demostra com de transversal s'ha tornat el procés, i jo hi dono suport, és clar, ja que no s'ha d'excloure ningú, tots som catalans, ens en sentim, i volem el millor per la nostra terra.
Jo que ja era del rotllo quan et miraven de reüll si lluïes una estelada (ma mare m'havia fet desaparèixer misteriosament alguna samarreta), trobo que ara ens estem passant amb el merxandatge, però no deixa de ser un reflex del que s'està vivint, és força emocionant, encara que trobar-se una estelada en unes calces no seria el que més il·lusió em faria... encara que sempre és millor que trobar-se l'aguilot!
Gràcies, XeXu. Trobar-te un pollastre a les calcetes pot destrempar bastant, però suposo que n`hi ha que deuen pensar el mateix de l'estelada... Jo també crec que, adoctrinaments d'una banda o l'altra a part, és difícil posicionar-se en contra d'un acte com un refrèndum i seguir dient que ets un demòcrata.
Publica un comentari a l'entrada