Educació, incompetència i corrupció

A una nena de la classe del meu fill, els seus pares li han posat un tutor personal dos cops per setmana perquè l’ajudi amb els estudis, malgrat que no va endarrerida respecte als seus companys. Una altra fa cinc activitats extraescolars: des de piano a ballet, passant per tennis, natació i violoncel. No són els únics exemples que conec al meu entorn de criatures pressionades per a què rendeixin al màxim. I estem parlant de nanos de sis anys, que tot just comencen el seu periple acadèmic.

És obvi que les prioritats i les expectatives socials en vers els nostres fills varien radicalment segons la cultura i la zona del planeta on vivim, i que tenen un impacte directe en el rendiment escolar. Pensava en això després de veure com el darrer informe PISA concloïa que, a la Península Ibèrica, l’estructura educativa no és suficient per a què la mitjana dels alumnes arribi a uns mínims de qualitat. Hauríem de discutir que vol dir “qualitat” en aquest context, i si uns números obtinguts d’una sèrie de proves concretes reflecteixen o no el nivell d’educació d’un país, però els resultats semblen dir que, en general, a Catalunya no estimulem prou els nens, ni a casa ni a l’aula. 

Us deveu haver fixat que al capdamunt de classificacions com les del PISA hi solem trobar països asiàtics. Quan vivia a Nova York, vaig observar que els pares que més empenyien els seus fills eren d’arrels xineses i japoneses. Aquí a Anglaterra, em trobo el mateix en les famílies d’origen indi, com les de les dues nenes del primer paràgraf. Es tracta, naturalment, d’una generalització meva sense cap suport estadístic darrere, i s’ha de prendre com a tal. Però malgrat tot, ens pot servir per preguntar-nos si les famílies de cultures occidentals som més relaxades, i si l’efecte que té això en l’educació és realment dolent. La meva experiència és que als europeus que sortim fora ens aprecien molt. Tenim la reputació d’estar ben preparats, i de ser creatius i emprenedors. Són valors no tant presents en les societats orientals, més centrades en la productivitat. Quina és la millor opció a llarg termini, doncs? La pressió oriental o la “deixadesa” occidental? 

Per saber si de veritat estem nodrint i aprofitant adequadament les capacitats dels ciutadans, caldria estudiar més paràmetres dels que surten a l’informe PISA i, sobretot, al llarg d’un espectre d’edats que inclogués la maduresa. Els resultats d’un examen poden indicar la capacitat d’emmagatzemar coneixements, però no si quan un arribi al món real se sabran aplicar o no. I, anant un pas més enllà, el futur d’un país no el defineix només la preparació dels seus individus, sinó quin us es fa d’ells. No serveix de res educar-los perfectament si quan arriba l’hora de ser útils han de marxar a treballar fora. O si no escollim els elements més preparats per als llocs de responsabilitat pública. Un exemple recent: tenir una Consellera d’Educació i Cultura, una persona que assumim que deu ser vàlida en altres camps, que no es coneix ni els noms d’una de les eines claus que es fan servir en la seva feina és una manera eficaç de trepitjar l’ull de poll col·lectiu. Encara és pitjor que algú que demostri clarament la seva incompetència no presenti la dimissió o, en el seu defecte, sigui cessada a l’instant.  

Casos com aquests també són més freqüents en certes àrees del globus que en altres. Per això seria bo que, el proper cop, les xifres del PISA sortissin acompanyades d’altres dades objectives, com per exemple els índexs d’incompetència política i de corrupció, dos dels factors més decisius a l’hora de malbaratar recursos humans. Només així veurem la foto sencera de la qualitat intel·lectual d’un país.

[Article publicar a l'Esguard del 18/12/13]

ACTUALITZACIÓ: Llegiu una altra opinió sobre el tema al Tobuushi blog, des del punt de vista d'algú que viu de prop els sistemes educatius orientals.