Es busca Red team

El Red team (l’equip vermell) és un invent americà molt usat pels militars i, cada cop més, per empreses i institucions diverses. Es tracta de muntar un grup intern amb l’únic objectiu de buscar-li pegues a una cosa (una idea, un pla, una organització...), per tal d’assegurar-se que és correcta o, sinó ho és, trobar la manera de millorar-la. És un exercici de sofisme, que pot estalviar molts maldecaps, semblant al què anomenem “l’advocat del diable”: algú que, per ofici més que no per convicció, buscarà els tres peus al gat al que sigui. Vaig descobrir-ho en un capítol de The Newsroom, on s’explicava com s’ho feien els periodistes d’un programa de notícies de la televisió per confirmar que una exclusiva que havien aconseguit era real. En aquell cas, després de comprovar mil cops que totes les dades que tenien eren sòlides, el darrer mecanisme de seguretat eren uns periodistes de la casa que no hi havien estat implicats i que partien del punt de vista que la informació era massa bona per ser autèntica.

És un concepte que es podria aplicar a la conjuntura catalana. La manera com s’ha polaritzat el debat polític ha portat a un panorama pintat en un monocrom absolut: o s’està entusiasmadament a favor de la independència o se n’està vehementment en contra. El problema de la primera opció, la que majoritàriament adopten en públic els mitjans i pensadors catalans, és que haver estat empesos cap a l’optimisme acabi diluint els arguments més realistes. El de la segona és que el contraatac espanyol a la voluntat de decidir ha sigut tan visceral que encara no ha aconseguit plantejar cap raonament vàlid. Està enrocat en el “no es fa perquè no volem i punt”, que l’únic que alimenta és la radicalització cega del debat.

Una conseqüència és que des de dins s’està fent difícil ser constructivament crític amb el procés sobiranista. El fet que l’Estat hagi dinamitat la possibilitat d’una tercera via ha obligat als catalans unionistes, que podrien haver realitzat bé aquesta feina, a haver de decidir entre passar-se a l’espanyolisme inamovible, virar cap a l’independentisme mainsteam o simplement fer el ridícul. Cap d’aquestes opcions és productiva per assegurar que Catalunya camina cap a un futur –el que sigui– amb unes mínimes garanties d’una transició sense esvorancs insalvables.

Caldria agafar unes quantes ments preclares i tancar-les en una sala de la Generalitat amb la proposta d’imaginar-se una Catalunya independent on tot el que podria anar malament hi va. Què passaria en el pitjor dels casos? Potser algú ja s’ha fet la pregunta, però si realment hi ha un Red team catalanista treballant en algun lloc, les seves conclusions no es publiciten gaire. Sigui com sigui, el que el votant realment necessita per poder exercir el seu dret amb tranquil•litat és saber que els polítics en qui ha decidit confiar defensen una opció, sigui el separatisme o el continuisme, perquè n’han analitzat amb calma totes les conseqüències possibles, no perquè és el que els dicta el cor o el partit espanyol del qual depenen. I això, en aquests moments, no sé si és possible.

[Publicat a l'Esguard, 19/03/14]