dijous, 20 de març del 2014

Es busca Red team

El Red team (l’equip vermell) és un invent americà molt usat pels militars i, cada cop més, per empreses i institucions diverses. Es tracta de muntar un grup intern amb l’únic objectiu de buscar-li pegues a una cosa (una idea, un pla, una organització...), per tal d’assegurar-se que és correcta o, sinó ho és, trobar la manera de millorar-la. És un exercici de sofisme, que pot estalviar molts maldecaps, semblant al què anomenem “l’advocat del diable”: algú que, per ofici més que no per convicció, buscarà els tres peus al gat al que sigui. Vaig descobrir-ho en un capítol de The Newsroom, on s’explicava com s’ho feien els periodistes d’un programa de notícies de la televisió per confirmar que una exclusiva que havien aconseguit era real. En aquell cas, després de comprovar mil cops que totes les dades que tenien eren sòlides, el darrer mecanisme de seguretat eren uns periodistes de la casa que no hi havien estat implicats i que partien del punt de vista que la informació era massa bona per ser autèntica.

És un concepte que es podria aplicar a la conjuntura catalana. La manera com s’ha polaritzat el debat polític ha portat a un panorama pintat en un monocrom absolut: o s’està entusiasmadament a favor de la independència o se n’està vehementment en contra. El problema de la primera opció, la que majoritàriament adopten en públic els mitjans i pensadors catalans, és que haver estat empesos cap a l’optimisme acabi diluint els arguments més realistes. El de la segona és que el contraatac espanyol a la voluntat de decidir ha sigut tan visceral que encara no ha aconseguit plantejar cap raonament vàlid. Està enrocat en el “no es fa perquè no volem i punt”, que l’únic que alimenta és la radicalització cega del debat.

Una conseqüència és que des de dins s’està fent difícil ser constructivament crític amb el procés sobiranista. El fet que l’Estat hagi dinamitat la possibilitat d’una tercera via ha obligat als catalans unionistes, que podrien haver realitzat bé aquesta feina, a haver de decidir entre passar-se a l’espanyolisme inamovible, virar cap a l’independentisme mainsteam o simplement fer el ridícul. Cap d’aquestes opcions és productiva per assegurar que Catalunya camina cap a un futur –el que sigui– amb unes mínimes garanties d’una transició sense esvorancs insalvables.

Caldria agafar unes quantes ments preclares i tancar-les en una sala de la Generalitat amb la proposta d’imaginar-se una Catalunya independent on tot el que podria anar malament hi va. Què passaria en el pitjor dels casos? Potser algú ja s’ha fet la pregunta, però si realment hi ha un Red team catalanista treballant en algun lloc, les seves conclusions no es publiciten gaire. Sigui com sigui, el que el votant realment necessita per poder exercir el seu dret amb tranquil•litat és saber que els polítics en qui ha decidit confiar defensen una opció, sigui el separatisme o el continuisme, perquè n’han analitzat amb calma totes les conseqüències possibles, no perquè és el que els dicta el cor o el partit espanyol del qual depenen. I això, en aquests moments, no sé si és possible.

[Publicat a l'Esguard, 19/03/14]

4 comentaris:

Sergi ha dit...

Desconec si hi ha un red team, però em sembla una bona idea, molt adient pel tarannà català, tan assenyat i pensar sempre en la pitjor opció.

Però per la teva tranquil·litat et diré que hi ha gent treballant en molts camps que s'han de tenir en compte en un país independent. Jo sóc d'aquells que no s'ha sentit mai espanyol, així que no m'apunto a la moda, sinó que la moda s'apunta a mi. Benvingut sigui tothom que s'afegeix al procés, per uns motius o altres. S'ha convertit en un procés transversal degut als atacs, i això ens uneix, ja se sap que tenir un enemic comú sempre funciona, i els que proclamen que s'han de construir ponts, no posar fronteres i totes aquestes ximpleries són els primers a posar-se de cul a qualsevol diàleg.

Bé, el que volia dir és que per mi, tancàvem la paradeta i ens fèiem independents, sense més, sense pensar-m'ho ni un segon. Però fa un temps vaig assistir a un cicle de conferències sobre coses a tenir en compte en un nou país, infraestructures, temes energètics, telecomunicacions... un munt de temes que ni m'havien passat pel cap. Evidentment, les conferències les feien els de la meva corda i convidaven a l'optimisme, però em van fer adonar que no tothom és tan inconscient com jo, molta gent és conscient del que ens ve i hi treballen, ho tenen tot en compte. Segur que queden temes pendents, però si Lituània, Eslovènia o Ucraïna han esdevingut independents i allà continuen (tot i els conflictes), potser vol dir que en realitat no és tan difícil, i aquí fem les coses de manera més pacífica. Tindrem en compte moltes coses, i les altres ja les anirem solucionant a mesura que aparegui el problema.

Galderich ha dit...

Has fet un molt bon diagnòstic de la situació política entre secessionistes i unionistes. Potser titllar els de la tercera via de fer el ridícul és una mica radical però és cert que hauria d'haver des del catalanisme un esperit més crític. No sé si un Red Team ho uns advocats del diable que com a expressió la trobo amb més tradició...

Anònim ha dit...

Geòleg indepe

Si l'estat tingués un red team ja hauríem arribat fa a anys a una Federació de Repúbliques Ibèriques o quelcom semblant a la suïssa, però d'on no n'hi ha no en raja.
Fora bromes, jo pertanyo a una sectorial de geòlegs de l'ANC (científics malgrat l'opinió de Sheldon Cooper) que estem posant sobre la taula una sèrie de qüestions sobre les que hi entenem: recursos energètics, recursos miners estratègics, aigua, el paper d'un IGC en un estat sobirà... Somiatruites? Potser sí, però jo tinc molt clar que si els geòlegs hem de fer servir els serveis del IGME, com pretenen amb la supressió de duplicitats, és com demanar que desendollem la fibra i tornem a navegar amb un mòdem de 56 k "por mis cojones". Com a geòleg el meu red team de les pedres ja ha dirimit. No hi ha color.

Salvador Macip ha dit...

Gràcies, geòleg. És veritat que s'ha de pensar en tot, i de red teams n'hi hauria d'haver en tots els camps. Més d'un, n'hi deu haver ja...