Continuo la sèrie que vaig començar la setmana passada amb un parell de recomanacions que no em compraré perquè ja les tinc en VO. (I aprofito a més per aplaudir la fantàstica feina que estan fent les editorials petites i mitjanes, omplint els forats inexcusables que deixen les grans, sovint massa ocupades en produir llibres que puguin comptar les vendes amb números de cinc xifres.)
Una és de Faulkner, que és el clàssic "escriptor d'escriptors", i malgrat tot, un autor no gaire disponible en català. Edicions de 1984 està començant a publicar la trilogia dels Snopes i el primer és El llogaret. Faulkner és dens i complex, però escriu com poca gent, i això deixa sempre bon regust. Val la pena fer l'esforç.
L'altra recomanació és el Brautigan que ha tret Labreu, El monstre de Hawkline. Ja he confessat el meu amor per Brautigan en altres ocasions, i el reivindico com un autor a descobrir. Sempre dic que vaig escriure El joc de Déu després de llegir, gairebé seguits, Bressol de gat (una altra meravella recentment publicada en català per fi pels genis de les Males Herbes) i El monstre de Hawkline, i que se li noten molt les influències. Si els llegiu ho entendreu ràpidament.
Aquesta darrera és una novel·la breu, directa i indescriptible, surrealista, fantàstica (en els dos sentits de la paraula), que no saps a on et porta en cap moment, on es descriu una història absurda amb tanta normalitat que acabes trobant que té tot el sentit del món. A part, la prosa sintètica de Brautigan és tot un regal, el contrari del realisme barroc de Faulkner (i tots dos són genials, a la seva manera, aquesta és la gràcia de la literatura!).
Si us agraden les sorpreses i les trames imprevisibles i incontrolables, heu de llegir El monstre de Hawkline (i Bressol de gat, de pas, no l'oblidem). Encara que no sigui la mena de novel·la que us cridin l'atenció normalment, almenys no s'assemblarà a res que hagueu llegit darrerament. Quantes vegades podeu dir-ho, això?
2 comentaris:
Començo afegint-me a l’aplaudiment per les petites i mitjanes editorials, per la seva tasca complicada , arriscada i valenta.
Ja tenia anotat “El llogaret”, no sé si és el millor per començar amb l’autor però me deixat seduir per alguna de les ressenyes que he llegit, tot i que m’has acollonit una mica amb això de “dens i complex”, espero poder fer l’esforç i gaudir-ne.
Ara he pogut entrar i fer el comentari. Ho sento, el tens per duplicat :-(
Prou, si us plau, prou ja. Que s'acabi Sant Jordi, no ho suporto més. I la meva economia tampoc.
Publica un comentari a l'entrada