Entrar o sortir d’Europa

Conduint de la feina cap a casa, la meva vista ensopega accidentalment amb una tanca publicitària força impactant. Es veuen els penya-segats blancs de Dover, la imatge més fàcilment identificable dels límits meridionals del Regne Unit, amb una escala mecànica sobreposada. La intenció de denunciar la lliure entrada de persones indesitjables queda encara més palesa quan es llegeix el text: “Sense fronteres. Sense control. Recuperem el control del nostre país”. 

El primer que em ve el cap és que és d’un mal gust espaterrant penjar un reclam contra la immigració en un barri on els únics anglesos que hi viuen són els fills dels qui van arribar de l’Índia o l’Àfrica fa no gaires anys. Però és que el UKIP (United Kingdom Independence Party), el responsable de l’anunci, no és precisament conegut per la seva subtilesa. Aquest partit, juntament amb el BNP (British National Party), un altre grup dretà, nacionalista i poca amic dels estrangers, són els que més es fan sentir aquests dies de campanya per a les Europees. A part dels cartells omnipresents (cal destacar-ne un altre amb la foto dels principals polítics anglesos emmordassats amb la bandera europea i el lema “Fem que la Gran Bretanya recuperi la seva veu”), arriben regularment a casa fulls de propaganda d’aquests dos partits, mentre que dels altres encara no n’hem rebut cap.

L’estratègia és clara. Als Britànics Europa els importa un rave. Històricament, no s’hi ha sentit mai integrats. L’anomenen “el continent”, com si les Illes no en formessin part. A sobre, molts senten que ser membres de la unió els representa més inconvenients que no pas beneficis. Han de cedir una certa potestat legislativa i a sobre han d’estirar del carro, amb els altres companys del nord, per evitar que el sud s’acabi d’enfonsar Mediterrani avall. No els fa cap gràcia, per exemple, que els seus diners vagin a parar a països malbaratadors que construeixen línies de tren fantasmes enmig del desert. La situació actual és un caldo de cultiu ideal per a què els populistes mirin d’arrabassar els vots euroescèptics o obertament antieuropeus de les mans dels polítics més seriosos, que encara intenten nedar i guardar la roba (tot i que Cameron ha promès un referèndum sobre el tema en un futur proper). La jugada els està sortint bé: les enquestes situen a UKIP frec a frec amb els laboristes.

A Catalunya no hi ha un moviment anti-europeu comparable. Com a part d’Espanya, el país s’ha beneficiat del flux de diners comunitaris, i a nivell emocional, els catalans sempre hem mirat cap al nord amb admiració i interès. I més encara ara, que la futura pertinença o no a la Comunitat s’està fent servir com a moneda de canvi en el debat sobiranista. Per això costa d’entendre que un dels socis d’honor del club estigui plantejant-se estripar el carnet. Però en el fons, els paral•lelismes amb la nostra situació són nombrosos. Un bon percentatge de la població catalana tampoc se sent emocionalment part del conjunt al qual políticament pertany i encara més ciutadans estan tips que els diners dels seus impostos s’inverteixin en projectes quixòtics amb impacte mínim a la seva zona (l’exemple del tren fantasma torna a anar com anell al dit). A més, en aquest cas la transferència de poder legislatiu a l’entitat “mare” és gairebé total.

Amb aquest rerefons contemplo des de la barrera el debat europeu aquí al Regne Unit, oscil•lant entre el somni (impossible) d’una gran Europa actuant coordinadament i la simpatia en vers els qui prediquen els beneficis d’una escissió. Veurem com acaba. Si més no, els britànics tenen l’avantatge que ningú els impedirà exercir el seu dret democràtic a decidir a quina entitat volen pertànyer.

[Publicat a l'Esguard, 21/5/14.]