divendres, 20 de juny de 2014

La joia de les corones

La Monarquia és un concepte obsolet. També ho és l’Església i, fins a cert punt, la Democràcia, almenys tal com s’aplica a la majoria de llocs. Són idees mil•lenàries que han trobat la manera de sobreviure fins els nostres dies perquè han sabut aconseguir un equilibri decent entre els beneficis que proposen i els molts inconvenients que arrosseguen. Ara sembla que hagin arribat a un punt d’estabilitat a partir del qual no evolucionaran gaire, ja que satisfan molta més gent que no la que se sent prou insultada pels seus principis per revoltar-s’hi. Sense enemistats majoritàries i proactives, i mentre el poble disposi de prou opi, l’statu quo tindrà el futur garantit.

Això contrasta amb les modernitzacions forçoses que aquests estaments han patit al llarg de la història, especialment quan el poder de la Monarquia o l’Església eren considerat absoluts i per tant enemics fàcils a batre en nom del progrés. La Democràcia és un cas a part, perquè el seu gran mèrit ha sigut des del principi plantejar-se no com el sistema polític perfecte sinó com el menys dolent possible. O en paraules de Churchill, la pitjor forma de govern, exceptuant totes les que s’han provat fins ara.
Al segle XXI, una monarquia campechana, com són totes les europees que queden, mai no indignarà suficientment els ciutadans per guanyar-se la guillotina, a pesar del pedigrí del cognom que ostenti o com de corcada estigui la institució que representa. Malgrat això, és difícil que, avui en dia, algú pugui defensar que un rei aporta res d’útil a la societat. Els seus partidaris ho deuen veure simplement com una tradició ancestral que no és prou dolenta per canviar-se, una idiosincràsia més que defineix un país, com prendre te a les cinc o torturar toros davant d’una audiència. És cert que per poder presumir de l’anacronisme de tenir família reial s’ha de pagar un factura considerable en euros, però al final tot queda diluït dins del gran sac de despeses absurdes i innecessàries que assumeixen els pressuposts d’un estat modern. 

És per això que és poc probable que en un futur proper hi hagin grans revolucions en els països europeus que encara mantenen la corona com a cap d’estat, per molt que la gent s’hi expressi en contra a les places públiques. És especialment evident a la Gran Bretanya, on la Reina s’ha bastit una capacitat d’atracció transversal que ha guanyat adeptes entre totes les classes socials i els colors polítics. A Espanya, en canvi, sembla que els groupies de la corona s’han de buscar sobretot a la dreta de l’espectre. Però no s’ha d’oblidar que l’esquerra està plena de molts a qui el tema com a mínim els deixa indiferents. Amb aquest panorama no sembla que s’hagi de poder aconseguir mai la massa crítica que hauria de catalitzar un canvi per la via democràtica. Els republicans militants que hi ha a la Commonwealth, Espanya i la resta de monarquies contemporànies s’ho hauran de prendre amb calma, doncs.

Els catalans som un cas a part. El nostre país porta tants segles sota una casa reial imposada en un moment clau de la història que molts s’han acabat tornant republicans per defecte. Per això és impensable que, si arriba el moment de proclamar un estat català independent, es proposi mantenir la fidelitat a algú amb un nom tan poc afortunat com Felip. I encara menys que s’advoqui per la reinstauració d’una línia dinàstica oblidada. D’aquesta manera, els republicans que viuen a Catalunya gaudeixen d’una oportunitat de deixar de ser súbdits reials que a la resta de la Península no existeix. Per això els recomanaria que si han de sortir a manifestar-se, ho facin portant una estelada enlloc d’una bandera tricolor. Les possibilitats d’èxit per aquesta via són molt més elevades.

[Publicat a l'Esguard, 18/6/14.]

4 comentaris:

Chryssula Kokossulis ha dit...

Estic molt d'acord amb el que dius. De fet vaig dir més o menys el mateix al meu bloc ahir. L'únic problema que veig és una indoctrinació per mitjà d'un rei - constitucional - que fa funció de portaveu dels PP. Això és una metzina que té efecte amb les franges d'edat de 60+ que ja són majors però també els ultradrets amb un quocient d'intel.ligència sota el normal.
Com a persona crítica em preocupa molt la riquesa de l'uniform que Felipe va lluir i la manquesa de contingut en un discurs de vint-i-cinc minuts.
Si paguem un rei entre tots, hauria de fer funció d'una cosa que és més enllà de llegir un discurs prefabricat i pleníssim d'oracions que no tenen sentit.
Has sentit que l'únic mot que va dir eren aquests dos: moltes gràcies. ? Això ni és res digne, a més a més revela una actitut molt conservativa, que inclina molt al partit popular, a Wert i molts polítics d'aquest tipus.
Old Boys' Club...

XeXu ha dit...

Jo que ja estava traient la pols a la guillotina... sembla que ja no es porta. Bé, em quedo més tranquil si la via independentista és la més ràpida a perdre de vista la monarquia. De fet, a mi em deixa indiferent, no sé per què encara existeix, però si deixo de banda els sentiments i penso amb lògica, no és normal en un context de crisi, l'excusa preferida del govern espanyol per no fer altra cosa que pensar en això, però sense aportar solucions reals que no afavoreixin els més poderosos i adinerats, es segueixi imposant aquesta sagnia que és la monarquia. Se l'ha de mantenir a costa de tots, i no insinuïs que es podria estalviar per aquí, que potser et tanquen! Però bé, ja he perdut l'esperança que Espanya faci alguna cosa amb lògica. Tant de bo els catalans sapiguem revertir aquesta situació i construir una república moderna i sense personalismes. És molt demanar, oi? Estat republicà, laic i amb una democràcia real i efectiva?

Xelo IProu ha dit...

totalment d'acord

Clidice ha dit...

justa, la tricolor, ara mateix, queda una mica esmorteïda davant la força de l'estelada. Tanmateix sembla que una part de la societat catalana (ICV) s'hi sent infinitament més representada i més còmoda. El perquè se m'escapa, però bé ...