dijous, 28 d’agost de 2014

La veïna [una història sexual (?)]

A la casa del costat hi vivia un metge divorciat, treballador i poc amant de la gresca. O sigui, el veí perfecte: no el veies mai i quan hi era no feia soroll. Per desgràcia (per nosaltres) va amistançar-se amb una dona que vivia a l'altra punta de la ciutat i va decidir que no pagava la pena passar-se el dia als embussos de les rondes per anar a veure el seu amor. Així que fa unes setmanes van arribar els nous llogaters, una família jove amb una nena d'any i mig. El pare sembla que s'està a casa tenint cura de la petita i és la mare la que treballa. La meva dona, que ha parlat un parell de cops amb ell, diu que sembla bona persona. Jo me'ls vaig trobar tots tres una vegada però era a la tarda i estava tot fosc, així que no vam intercanviar més que unes breus salutacions sense poder ni veure'ns les cares. Fins aquí tot normal.

El veí de l'altra banda, amb qui ens uneix una certa amistat, em diu fa uns dies: "A què no saps on treballa la nostra nova veïna? A la babestation!" Vaig haver de buscar-ho per internet perquè no sabia què era. Resulta que a la part alta del satèl·lit, aquells canals que no visites mai per error, hi ha una mena de línies eròtiques on senyoretes abillades només amb un tanga i un somriure responen les trucades des espectadors amatents que volen dir-lis coses marranes. Són les antigues línies 903 de casa nostra però en versió multimèdia, amb la curiositat afegida que els qui miren només veuen la noia però no senten la conversa (la substitueix la clàssica música prefabricada que es posa de fons a les pel·lis porno). Es veu que tenen bastant èxit en aquest país. Naturalment, la meva dona i jo vam córrer a sintonitzar el canal per veure si ens hi trobàvem la veïna, però hi sortia una senyora de pits pneumàtics fent contorsions gimàstiques mentre esperava que algú marqués el número sobreimprès a la pantalla. No ho vaig trobar gens sexi, la veritat, però hi ha gustos per a tot.

Així doncs, el nou veí no té cap problema a anar dient que la seva dona és "presentadora" de la babestation (ell mateix havia sigut la font d'informació), ni que doni la impressió que els ingressos principals de la família vinguin per aquest costat (hi ha un nom pels homes que viuen dels diners que fan les dones en negocis relacionats amb el sexe, no sé si es podria aplicar aquí). Em sembla molt bé: no cal avergonyir-se de tenir una feina legal en els temps que corren, ni que calgui fer-la amb poca roba. En tot cas, el negoci no deu donar per tant, perquè els pobres porten un cotxe bastant atrotinat. La crisi es nota a tot arreu. Des d'aquell dia la meva preocupació és comprovar si la veïna té una aparença adequada pel treball que du a terme (simple curiositat científica) i si té intenció d'organitzar festes a casa amb les companyes de la feina. Ja m'he presentat voluntari per anar a trucar a la seva porta si això passa i fan massa soroll.

[ACTUALITZACIÓ: Uns mesos després, aquests veïns van marxar del pis. Des de llavors hem tingut dos tandes de metges, gent més tranquil·la però amb vides que no donen per escriure un post...]

[Publicat originalment el DIJOUS, 22 DESEMBRE DE 2011 ]

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Aquest sí que em sonava. Vau arribar a veure algun cop la veïna de 'presentadora'? No hagués colat tantes hores mirant aquell canal, oi? Realment és una manera com una altra de guanyar-se la vida, però la duració d'aquesta feina és inferior a la dels futbolistes, té una data de caducitat molt clara, suposo.

Elfreelang ha dit...

no tinc tanta memòria ni de bon tros .....de totes maneres un molt bona història per recordar amb un somriure

Francesc Puigcarbó ha dit...

la q:uestió avui en dia és tenir una feina.tampoc cal agafar-se-laamb paper de fumar, hi ha senyores que són Conselleres o Ministres que és pitjor.

joan gasull ha dit...

El que no sé ès si va colar això de dir que no coneixies el nom del canal.... :-)
Potser una feina més legal que la de qualsevol polític de la nostre península.

Iñaki ha dit...

Jo vaig tenir una veïna que em sembla que feia el número a casa... com a mínim, allà entraven de dos en dos i algun dia vaig acabar picant a la paret ;)