dijous, 22 de gener de 2015

El dret a ofendre

El tió va tenir un detall nostàlgic i per Nadal em va cagar els Blu-Rays de la trilogia Back to the future, un referent per als qui érem adolescents durant els 80. Visionant el primer lliurament, vaig retrobar-me amb els dolents de les escenes inicials, uns “terroristes libis” exaltats que disparen bazuques des d’una furgoneta. En aquella època, la tensió era tal que els Estats Units van acabar bombardejar Líbia el 1986, un any després que s’estrenés la pel•lícula, com a represàlia als “actes de terrorisme contra ciutadans americans”. Això em va recordar que la por d’Occident al radicals islàmics no va començar l’11S, com pensem a vegades, sinó que ve de més lluny. I té aspecte de no haver d’acabar mai.

El conflicte no seria tant un problema de religió, que en part ho és, sinó del xoc de dues cultures enredades en un complicat joc d’estratègia geopolítica, amb molts diners i molta testosterona sobre el taulell (i encara més interessos ocults), que fa segles que està en marxa. Cada part utilitza les armes que té més a mà (siguin exercits caríssims o grupúsculs terroristes finançats d’amagat) i intenta fer tan mal com pot a l’altra per aconseguir els seus objectius. En aquest context, l’atemptat a la redacció de la revista francesa Charlie Hebdo de fa unes setmanes, que va acabar amb dotze morts, s’ha de veure com un altre acte acuradament dissenyat per desestabilitzar l’oponent. El missatge contra la llibertat d’expressió és només l’excusa.

I funciona, perquè a Europa ens prenem molt seriosament el fet que ens deixin dir el que pensem. Fins al punt que aquests dies hem sentit grans cants a la llibertat d’expressió com puntal de la democràcia, que a vegades han pecat una mica d’ingenus. Com si la censura no fos part integrant del sistema. L’exerceixen rutinàriament els estats europeus, definint els límits legals del que es pot dir. Per exemple, és delicte l’apologia del terrorisme, un concepte a vegades convenientment difús (que ho preguntin a l’humorista Facu Díaz, imputat recentment per “humiliació a las víctimes del terrorisme” per riure-se’n del partit governant). Però és encara més efectiva la censura no institucional. Recordem que un editor d’una revista satírica espanyola va decidir fa no gaire, i sense que li ho demanés un jutge, retirar una portada per evitar-se problemes (polítics, econòmics o potser de coherència ideològica, qui sap). Aquest és precisament l’efecte que busquen els fonamentalistes usant la coacció de la por, i és una batalla fa anys que han guanyat. En una societat globalitzada com la nostra, on és impossible saber a quin bàndol pertany cadascú, ens ha quedat clar que donar certes opinions en públic et pot costar la vida. És una amenaça molt efectiva perquè només necessita una minoria dedicada per perpetuar-se. Per sort, alguns valents seguiran lluitant per preservar aquest dret a ofendre, tan únic que ja és part de l’ADN cultural europeu (als Estats Units, per exemple, seria impensable), malgrat les queixes i el menyspreu dels qui se senten ofesos, tan a dins com a fora de les nostres fronteres.

La “guerra” continuarà. Seguirem veient exèrcits que envaeixen països llunyans en nom de la democràcia i terroristes que semblen sonats solitaris sembrant por per tot arreu. Són només les puntes de l’iceberg d’un conflicte del qual possiblement mai coneixerem totes les trames i que costa de veure que es pugui arribar a resoldre sense que hi hagi un gran canvi a nivell global. Només podem esperar que les víctimes colaterals d’aquest joc de poders siguin les mínimes possibles. 

[Publicat a l'Esguard, 21/1/15]

1 comentari:

XeXu ha dit...

Feien força gràcia tots els líders allà posadets a favor de la llibertat d'expressió. Només hi faltava allà en Kim Jong-un i ja seria per petar-se de riure!