dijous, 19 de març de 2015

Malparits amb pantalons curts

A la classe del meu fill hi ha un nen, anomenem-lo Adolf, que amb només set anys ja es veu a venir que serà un perill. Per començar, és dels més intel•ligents del grup: treu molt bones notes en tots els exàmens i treballs que fan. El problema és que combina aquest desenvolupament intel•lectual avançat amb una mala llet espectacular. Li encanta posar en embolics als seus companys, parar-los trampes i fer-los quedar malament davant els professors sense que se sàpiga que ell n’és el culpable. Combina l’assetjament escolar, físic i psicològic, amb l’art de la manipulació amb una habilitat espaordidora per algú tan jove.

Us semblarà que exagero, però he rebut confirmació d’aquestes activitats per diverses bandes. Fins i tot jo mateix vaig ser testimoni d’una de les seves jugades clàssiques. En un partit de futbol que es duia a terme durant una festa d’aniversari, l’Adolf va fer-li una entrada duríssima a un nano que és un bon jan, directe a la tíbia i sense ni mirar la pilota. Allò no tenia res a veure amb el joc: havia anat a carregar-se’l sense contemplacions. Quan la pobra víctima es va posar a plorar, amb tot el dret del món, per evitar carregar-se-la, l’Adolf va fingir que ell també havia rebut un cop molt fort. La seva actuació va ser tan impecable que el que feia d’àrbitre es va empassar que havia estat una topada fortuïta i va declarar un bot neutral per resoldre el conflicte. Em vaig quedar meravellat de l’habilitat del marrec per sortir airós d’una situació tan flagrant com aquella. Les llegendes que havia sentit explicar d’ell no es quedaven curtes.

Per acabar de pintar el retrat de l’Adolf, he d’afegir que els seus pares, de classe mitjana i situació financera acomodada, són bones persones. A més, té una germana del tot normal. Una família estable i, almenys a primera vista, sense problemes importants ni traumes evidents. O sigui que, en aquest cas, no li podem donar les culpes a l’entorn: l’Adolf és un malparit perquè li surt de dins.

La personalitat és una cosa molt curiosa. Malgrat que les experiències vitals la modelen de forma importantíssima, hi ha una part genètica que no ens podrem treure mai de sobre. Només cal observar una colla de nanos de qualsevol edat interaccionant entre ells per adonar-se que han nascut amb una motxilla més o menys carregada de defectes i virtuts. De com cadascú gestioni la seva dependrà l’èxit social i laboral que tindrà en el futur. I això no és només una qüestió dels humans: el mes passat, uns científics de la Universitat de Brussel•les publicaven un article on descrivien escarabats de personalitats diferents, que anaven des dels que eren tímids i conservadors als que trepitjaven fort per la vida i els agradava descobrir nous territoris. Encara que sembli una broma, està demostrat que fins i tot en els insectes es veuen aquestes divergències, probablement innates. De fet, estudis semblants han revelat que passa el mateix en pops, aranyes i altres éssers vius, cosa que suggereix que la personalitat ha de ser una característica biològicament ben definida.

Per això els patis d’escola són experiments socials apassionants de mirar. En poca estona pots descobrir dinàmiques paral•leles a les del món dels adults. Quan llegeixo al diari el darrer estirabot del ministre de torn, la pallassada del governant que s’aferra amb ungles i dents a la seva posició de poder, les maniobres llefiscoses del candidat que vol accedir a qualsevol preu al cercle dels iniciats, les manipulacions òbvies dels opinadors privilegiats amb tribuna a la premsa o els escandalosos enganys dels qui porten anys aprofitant-se del sistema sense remordiments, només penso com deurien comportar-se aquests elements quan encara portaven pantalons curts. De ben segur que algú una mica observador hauria pogut predir el recorregut que seguirien un cop poguessin campar lliurement pel món real. Per exemple, per la carrera que porta fins ara, el nostre amic Adolf té tots els números per acabar sent un excel•lent polític el dia de demà. Això o davanter centre del Reial Madrid.

[Publicat a l'Esguard, 18/3/15]

19 comentaris:

Carlex ha dit...

Hola Salvador,

Estic d'acord amb el teu article però voldria matisar alguna cosa.

Considero que es cert que alguns trets de personalitat són innats i per tant provenen de la nostra evolució com a espècie. Ara bé, l'Adolf es trobarà amb dos processos socials dels quals l'evolució ja no hi intervè directament (a menys que acceptem allò del darwinisme social). Es trobarà amb el que des de la sociologia s'anomena socialització primària (infància) i secundària (joventut) que poden alterar aquesta prometedora carrera de l'Adolf.

Per exemple, pot tenir aprenentatges infantils que fomentin o al contrari reprimeixin la seva personalitat, per tant hi influeix el model d'escola, o els pares i germans, si en té. A més, a la seva joventut es pot trobar amb moltes experiències que canviïn la seva personalitat: amics, enamorament, coneixements adquirits a la universitat... O bé fets traumàtics, un accident, patir en primera línia un conflicte armat o desastre natural...

En fi que sortosament, crec jo, la cosa no està tant determinada ni les persones som tant predeïbles, tot i que l'Adolf "apunti maneres" que tela!

Per cert, si li dius "Adolf" l'estàs etiquetant d'alguna manera. Si ho fas tu no passa res però si ho fan les persones que té més a prop també poden influir en el seu desenvolupament com a persona.

En fi, una salutació des de Girona.

Carles.


(etiquetant)

jomateixa ha dit...

Carlex té raó, és clar, però si com dius tu, el nen és força intel·ligent, ja deu estar esquivant les ensenyances que no li interessa aprendre i ja està aprenent a enganyar als portadors d'aquestes ensenyances perquè es pensin que ha aprés el que és correcte, mentre fa el que li sembla.

jomateixa ha dit...

Uf, ara que ho rellegeixo, sembla una mica catastrofista...
Pdta. L'esperança no s'ha de perdre mai ;D

Salvador Macip ha dit...

Jo també estic d'acord amb el que dius, Carlex, i gràcies pel comentari. Ja apuntava a l'article que hi ha motius genètics i ambientals, i que aquests darrers també pesen molt. Esperem que sí que se li estronqui la "carrera" a l'Adolf, però veient la quantitat de malparits adults que hi ha pel món, és molt possible que no passi.

Per cert, vaig triar Adolf perquè s'assembla al seu nom real, no per les implicacions històriques. No crec que l'etiqueta sigui un problema en aquest cas: ja es defineix prou pels seus actes...

Salvador Macip ha dit...

jomateixa, em temo que aquest cas ja és una catastrofe. El principal problema crec que és que els pares no se n'adonen i no l'aturen.

Carles ha dit...

Durant una temporada vaig fer de monitor d'esplai i ho veus ben clar: el que és (i serà) bon jan, el murri, el brut, el perfeccionista... després hi posarem capes, però la persona ja és allà.

XeXu ha dit...

Algú hauria de fer un estudi sobre això, un estudi que duraria almenys un parell de dècades. A priori diria que el que fan els nens a l'escola els acaba condicionant molt poc en com seran en el futur, ja que l'ambient en el que es mouen acaba sent molt important i els modela. A més, les persones no només tenim una vessant, encara que potenciem alguna més que les altres. La gent va canviat, potser l'amic Adolf acabarà canalitzant la seva intel·ligència, que sabem que la té, cap a alguna cosa positiva, i acabarà fent el bé per moltes persones. Que hagi estat una mica trapella de petit potser quedarà en anècdota. O potser no, potser acabarà sent un peix gros sense escrúpols. Fes-li el seguiment fins allà on puguis, i d'aquí uns anys ja ens diràs com ha pujat.

Josep ha dit...

Conec algun cas de nen malparit que ara és un tio normal. O d'aparença normal.
No sé si la vida l'ha col·locat a lloc, o si dissimula molt bé i s'hi amaga un perill.

Carlex ha dit...

Hola una altra vegada,

De fet d'estudis sobre això, Xexu, n'hi ha moltíssims. De quan estudiava ja era una qüestió molt discutida i ara em sembla que la cosa segueix igual. Des de les ciències naturals els biòlegs, genetistes i demés ens deien que els gens i la conducta innata pesen molt en la personalitat del l'individu, mentre que des de les ciències socials els sociòlegs i psicòlegs deien que pesa més el component après amb les vivències de cadascú i la societat, etc.

Com a opinió més personal tendeixo a pensar que els nens tenen molta capacitat per sorprendre'ns tan cap a bé com cap a mal. En aquest sentit diria que el futur de l'Adolf està poc determinat, malgrat el seu entorn sigui "nociu" per la viòlència en la tele, la societat de consum, etc.

Potser és un punt de vista "optimista" que jo he escollit (per tant és ideològic, no científic) perquè de moment no és una qüestió que estigui resolta ni molt menys.

Carlex.

Salvador Macip ha dit...

Em sembla que amb els comentaris més o menys queden clares les dues tendències de pensament: les més optimistes que creuen en la correcció per l'entorn (si es donen les concidions adequades, que no és fàcil) i les més deterministes que donen més pes als gens. Com en tot en biologia, és difícil de dir quin percentatge li correspon a cada factor, són els eterns debats que sempre tenim. Jo no negava la gran influència de l'entorn, però penso que hi ha certes tendències que es formen ben aviat que són difícils de canviar.

Carlex ha dit...

Per descomptat, jo tampoc volia discutir-ho, només aportar el meu punt de vista.

En aquest sentit, una darrera cosa, a risc de fer-me pesat: "el que sigui" que ens aportin els gens no és ni bo ni dolent per si mateix. L'astúcia és una qualitat innata que convé als nens i també als adults; com a avantatge competitiu, mecanisme de defensa, etc.

El que és bo o dolent ho definim amb les nostres normes socials (la moral). Vull dir que l'Adolf pot ser un nen "normal" dins l'espècie humana, tot i que les seves conductes no es considerin desitjables dins la nostra societat.

Res, gràcies per l'entrada i una salutació a tots.

Carlex.

Salvador Macip ha dit...

Interessant aquesta última reflexió, Carlex, però no hi estic d'acord del tot. Tot el que ens aporten els gens és "bo" des del punt de vista evolutiu, per això se selecciona. El comportament asocial es penalitza en la majoria de grups humans des que van començar a generar-se els primers entorns socials. És normal que aqeusta tendència genètica s'hagi diluït amb les generacions, i que els que encara opten per aquesta via (per la seva personalitat o el seu aprenentatge) busquin maneres de dissimular-ho. La "moral" (o les normes socials) també poden tenir un impacte biològic en el nostre genoma a la llarga, si són prou sòlides.

Xelo IProu ha dit...

desgraciadament Adolfs hi ha uns quants i ja de xicotets apunten maneres, de la meua infància recorde uns quants i amb el teu article he arribat a entendre els càrrecs públics que ara ocupen, eren dolents i manipuladors i amb el temps ho són més

Lectoracorrent ha dit...

Jo he conegut també casos que són el contrari: pare o mare malparit --o tots dos-- amb fill o filla que són bellíssimes persones i et preguntes com és possible que, amb l'exemple que tenen a casa, no se'ls hagi encomanat la mala llet i afició a guanyar o dominar a qualsevol preu.

Un altre lloc d'experiment social interessant són les places o jardins públics on juga la mainada després de l'escola o durant les vacances. M'agrada observar-los i ja hi veus aquestes diferències de caràcter i que, de ben petits, ja n'hi ha que tenen una picardia i mala llet que no saps d'on han pogut treure.

Carlex ha dit...

Hola!

Bé, Salvador, sobre el teu darrer comentari, no és un tema que jo conegui a fons més enllà de lectures d'articles de divulgació, per la qual cosa no m'hi vull fer fort; però si vull ampliar al que em referia al meu darrer apunt

Em referia a què les regles evolutives de vegades porten a hi hagi competició intra-espècies: lluites de mascles, robatoris de menjar, etc. Darrerament he llegit una frase que m'ha agradat molt (al llibre "La República neumàtica" del Jaume Valor Montero): "Una gacel·la no ha de ser més ràpida que els lleons, només ha de ser més ràpida que les altres gacel·les". Vull dir que de vegades la varietat genètica et porta a individus egoístes (o gorrons) que conviuen també amb d'altres cooperatius dins una mateixa espècie.

En el cas dels nens, o dels cadells: a la natura podem trobar casos de competència extrema: els cadells que lluiten per mamar, els aligots que es fan fora del niu, etc... En resum competència intra-espècies que en principi es anti-social però suposo que beneficia al col·lectiu d'alguna manera. A l'espècie humana deu ser més complex suposo jo i els rols que són innats deuen ser més variables. En aquest sentit el nen egoïsta/trampós/manipulador pot ser quelcom innat sense que necessàriament sigui quelcom patològic.

Salvador Macip ha dit...

Xelo, això és el que em temo, que moltes d'aquestes petites feres no milloren amb els anys, al contrari.

Lectoracorrent, és veritat que d'aquests també n'hi ha, i potser és una altra prova que recolza la idea d'un component genètic de la personalitat resistent fins a cert punt a la pressió de l'entorn.

Carlex, el tema de cooperativitat vs egoïsme és molt interessant. En animals amb estructures socials avançades, com les nostres (però també en altres simis), els "gorrons", els que s'aprofiten descaradament del sistema, són pràcticament sempre penalitzats. S'han fet molts estudis sobre el tema, amb resultats sorprenents. Això explica que les societats funcionin: si compensés anar de "llest", l'anarquia seria l'estructura dominant. La qual cosa no treu que hi hagi constantment competència, això també és cert. Però dintre de les normes de cada grup social.

Montse ha dit...

Molt bon article i millor debat! Opino com en Carlex (més o menys), només que, quan diu que la bondad o maldat dels actes la definim nosaltres a través de la moral, tot i que és molt cert, hi ha actes que "per se" són dolents, independentment de la moral... no? Com quan debatem si cal - per respectar les normes d'una societat determinada- fer l'ablació de clítoris a les nenes... etc.

Ahir a la nit, a tevetreslanostra, van fer una pel·lu que deriva d'una obra de teatre, que em va fer pensar força: dos matrimonis, discuteixen sobre una agressió que el fill dels uns ha fet al fill dels altres. Tota l'obra es basa en aquesta discussiói va sortint "merda" per ambdues parts. Al final, veus un pla dels dos nano, que, suposadament, haurien d'estar barallats, jugant tranquil·lament, després - se suposa- d'haver llimat diferències. I és que els nanos són intel·ligents! Bé, només és una obra de teatre, esclar (Un déu salvatge, crec que es diu, la pel·li) Que tingueu un bon començament de primavera!

Salvador Macip ha dit...

Gràcies, Montse. He vist la pel·li que dius, i és veritat que els adults veuen més problemes dels que realment hi ha entre els nens. Tot i això, hi ha nens que són realment males peces, malgrat que les conseqüències de les seves accions les vegin diferents els seus companys que els pares...

Xavier Salomó ha dit...

Però Salvador, es pot ser "bona persona" i posar al teu fill el nom d'Adolf!??? Permet-me dubtar-ho ; )