El fals objectiu de la normalitat

Em va saber greu que a Irlanda calgués votar el mes passat si s'havia de permetre que les parelles homosexuals es casessin. Em sembla arrogant que al segle XXI encara ens creguem amb el dret a decidir si podem discriminar o no una altra persona pel simple fet de pertànyer a una minoria. La democràcia no hauria de tenir res a veure a l'hora de garantir la igualtat de drets de tots els éssers humans: això no s'ha de dirimir a les urnes, sinó als tribunals internacionals. És clar que encara és més trist que en una vuitantena de països les relacions entre persones del mateix sexe estiguin directament prohibides o penades. O que a la part teòricament civilitzada del planeta hi hagi energúmens que insisteixin que l'homosexualitat, una característica tan biològica com el color de la pell, no es pot considerar «normal» o «natural».

No crec que cap d'aquests il·luminats que posen el crit al cel quan creuen que s'està pervertint les lleis de la Natura s'hagi parat a considerar que el més antinatural que existeix és, de fet, l'ésser humà. Si hi ha res que vagi en contra de l'ordre establert és el nostre esforç constant per viure més i en més bones condicions. L'evolució no havia previst que la majoria dels nostres fills sobreviurien més enllà dels primers cinc anys, ni tampoc que seria molt freqüent que arribéssim a edats avançades. Això sí que no és normal. La prova són totes aquestes malalties terribles per a les quals la selecció natural no ens ha proporcionat defenses efectives més enllà de les primeres tres o quatre dècades de vida, i que ara veiem tan freqüentment pel sol fet d'haver incrementat artificialment la nostra supervivència. Per exemple, el càncer, que hauria de ser una anècdota, com ho és en la immensa majoria dels animals salvatges, i no una de les principals causes de mort als països desenvolupats. Encara és més clar el cas de l'Alzheimer: som els únics organismes del planeta en els quals s'ha descrit aquesta degradació irreversible.

Això és culpa directa del fet d'haver-nos convertit en una anomalia biològica. Un treball publicat el mes passat proposava que l'Alzheimer podria ser la conseqüència de viure més temps del compte amb una intel·ligència tan elevada com la nostra. S'ha descobert que, fa entre cinquanta i dos-cents mil anys, el nostre genoma va anar adquirint una sèrie de canvis en sis gens concrets, tots ells relacionats amb el desenvolupament del cervell. Es creu que això va multiplicar exponencialment la capacitat de les neurones de connectar-se entre elles, cosa que va afavorir que la ment dels nostres antecessors fes el salt quàntic que ens ha portat fins a l'home modern. Però l'estudi, dirigit pel doctor Kun Tang, un genetista de Xangai, diu que aquests canvis genètics serien precisament els que han donat pas a l'Alzheimer: les noves capacitats cerebrals haurien comportat que la demanda metabòlica del teixit s'incrementés tant que amb el pas dels anys això faria que les neurones s'anessin danyant progressivament.

Dit d'una altra manera: si continuéssim tenint l'esperança de vida mitjana prevista per la nostra espècie, que ha sigut propera als 35 anys fins entrat el segle XX, només un petit percentatge d'afortunats viuria prou per arribar a superar el límit de resistència física d'un cervell que sempre treballa hiperrevolucionat.

I sense haver d'anar a aquests extrems, també són molt anormals coses tan quotidianes com la menstruació i la menopausa, dos conceptes que serien pràcticament residuals si segussim el pla traçat originalment: la majoria de dones encadenaria embarassos i moriria abans d'acabar la seva època fèrtil. Per sort no hi ha gaire gent que defensi que calgui tornar a la prehistòria per no sortir-nos del que és natural. La gran majoria acceptem gustosament les plagues bíbliques que ens han caigut a sobre per no seguir els manaments biològics, des dels inconvenients associats als cicles hormonals fins als elevats riscs de patir alguna degeneració cel·lular.

La història de la nostra espècie és la de la lluita per sortir del nínxol que la Natura ens havia assignat. Fa molt temps que, per sort, hem deixat de ser normals i escrivim les nostres pròpies lleis per no haver de seguir el dictat de la biologia. Els avenços sanitaris ens han portat vacunes, antibiòtics i poblacions plenes de jubilats.

Malgrat que físicament un sexe està més ben preparat per cuidar de les cries i l'altre per sortir a buscar menjar, aspirem a aconseguir la igualtat de gènere en els móns familiar i laboral. Som els primers animals que hem aconseguit separar sexe i reproducció. ¿Què més necessitem per concloure que la normalitat no és necessàriament un objectiu que valgui la pena perseguir?

[Publicat a El Periódico, 13/6/15]