dilluns, 17 d’agost de 2015

La ignorància científica

Fa uns dies, en una televisió pública van entrevistar J. M. Mulet, investigador i divulgador, que acaba de publicar Medicina sense enganys, un llibre atrevit i molt ben documentat sobre l'estafa de les pseudociències. L'espectacle va ser trist. Qui li feia les preguntes no tan sols s'oblidava de la suposada neutralitat periodística (un pecat, d'altra banda, freqüent avui en dia), sinó que, fent palesa la seva absoluta ignorància, tractava el doctor Mulet com una persona obsessionada per les seves conviccions que refusa considerar alternatives igual de vàlides.

Per desgràcia, aquest és un problema molt estès al qual s'enfronta la ciència. Massa sovint és obligada a comparar-se amb idees peregrines i indemostrables, com si aquestes tinguessin el mateix valor que una teoria confirmada amb anys d'investigacions sòlides. La ciència no és una qüestió de creences, sinó de fets. Per exemple, que l'homeopatia no té cap efecte biològic més enllà del placebo no és una opinió: és una realitat. També ho és l'evolució o que la Terra gira al voltant del Sol. És indiscutible. ¿Per què, doncs, els científics hem de seguir lluitant contra aquesta suspicàcia enquistada quan intentem explicar com funcionen les coses? Es tracta d'un problema bàsic de comunicació.

Vladimir de Semir, un dels grans experts en el tema de la divulgació científica que tenim al país, acaba de publicar Decir la ciencia, un interessant estudi que analitza la difícil relació entre ciència i comunicació pública. De Semir es planteja si el que ens calen són més científics comunicadors (gent que, com jo mateix, té un laboratori i també col·labora als mitjans) o millors comunicadors científics (el periodista amb coneixements més o menys extensos del camp). Els primers potser entenen millor la informació que hi ha darrere un descobriment, però els altres solen transmetre-la millor. La conclusió és que és necessari educar-los tots dos perquè obtinguin les habilitats que els manquen i que plegats aconsegueixin que la ciència arribi a tothom, que al cap i a la fi és l'objectiu.

És una estratègia excel·lent, però no hem d'oblidar el tercer vèrtex del triangle: el públic. Mentre un gruix important de la població continuï sent capaç d'empassar-se qualsevol animalada que els vulguin vendre sense plantejar-se si el principi en què es basa té cap lògica, les llavors de la millor divulgació científica no acabaran de germinar mai.

És una qüestió d'ignorància, com deia al principi, però no per manca d'educació convencional. Per exemple, una gran proporció de pares que refusen vacunar els seus fills tenen un títol universitari. No cal que recordi el perill que representa aquesta moda, molt ben explicat pel meu company de secció Pere Puigdomènech la setmana passada.

Cal donar a tothom les eines adequades per poder detectar els enganys. Per començar, la ciència ha de tornar als diaris per la porta gran. Són pocs els que encara mantenen una secció de ciència decent. I els esforços de rigorositat dels periodistes científics els tiren per terra altres seccions de la mateixa publicació, que amb qualsevol excusa referent al nom de la seva capçalera o de ser entrevistes tenen barra lliure per glorificar qualsevol xarlatà sense demanar-li que aporti proves del que diu.

És normal que el lector acabi pensant que té el mateix pes l'il·luminat que parla dels perills mortals del wi-fi que el professor que ha descobert un nou tractament contra el càncer.

I hem d'anar encara més enllà. És urgent que a l'escola es creï una assignatura seriosa que expliqui el raonament científic, que ensenyi a buscar i analitzar dades i a treure'n conclusions pròpies. És la millor protecció que podem donar als ciutadans per evitar que continuïn morint nens per malalties que ja haurien d'estar eradicades o que algú se suïcidi per desconeixement, com li va passar a Steve Jobs quan va optar per les teràpies alternatives per tractar-se un tumor.

en el seu llibre De Semir cita una enquesta que diu que la majoria de la població de la Unió Europea està interessada en la recerca científica. Així doncs, la base existeix. S'ha d'aprofitar. Potenciar la divulgació de qualitat ha de ser una prioritat dels governs. També dels mitjans de comunicació, que tenen una responsabilitat molt gran a l'hora de filtrar les pseudociències. I de les editorials, que han de seguir publicant llibres incòmodes com el de J. M. Mulet o l'igualment excel·lent Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy, i rebutjar fal·làcies nocives sobre enzims prodigiosos i dietes màgiques encara que els donin més diners.

Entre tots podem aconseguir bandejar l'obscurantisme. Només hem de tenir ganes de posar-nos-hi.

[Publicat a El Periódico, 21/3/15]

4 comentaris:

XeXu ha dit...

No em sembla tan senzill. A part que els homeòpates et tracten més bé a la consulta, i això ja és suficient per molta gent. També en saben de dir 'un estudi recent demostra que llepar els marcs de les finestres afavoreix la circulació arterial'. No citen les fonts, però asseguren tenir-ne. Un científic cita noms, com has fet tu. Però quants dels que et llegeixin llegiran després De Semir o Purroy? Pocs, oi? I se't creuran igual. A ulls del gran públic, la terminologia és la mateixa, científics i xarlatans parlen de coses que el públic desconeix, però que sona convincent. I amb la mala fama que tenen les farmacèutiques, és fàcil posar-se de la banda dels que es fan la víctima, dels que sembla que silenciem i desprestigiem els del bàndol científic. I qui no ha tingut alguna enganxada o desavinença amb un metge? Si és que el més fàcil és pensar que se'ns acaba el monopoli i per això ens defensem amb ungles i carn. S'ho tenen molt ben muntat...

Salvador Macip ha dit...

Bona anàlisi, XeXu. Sens dubte aquests són els problemes contra els que s'ha de lluitar, i estic d'acord que no és una lluita fàcil. Però per algun lloc s'ha de començar! S'ha de trencar el cercle de desconfiança atacant a tots els nivells.

Clidice ha dit...

Saps què m'heu fet pensar, en la llei del pèndol. Sóc d'una generació que va veure com de la rigidesa més estricta en l'educació, obediència cega i bla, bla, bla, es passava a la tolerància màxima perquè "els nens han de desenvolupar les seves capacitats lliurement". Vaja, per reacció, vam passar d'un sistema rígid a un d'excessivament laxe. Resultat: ara correm-hi tots perquè potser -només potser?- una mica de disciplina no és tan mala cosa.

Ara està de moda carregar contra tota font de poder per la mateixa raó. La policia, els polítics i l'estat, les farmacèutiques ... Alguns ho han fet malament? Doncs demonitzem-los a tots i tothom i a la càrrega! El problema és que, normalment, s'analitzen moltes actuacions quan ja en sabem els resultats i adjudiquem unes intencions que, contextualitzant, res més lluny de la veritat. Això i que la conspiranoia, font de tota la cinematografia actual, és molt més divertida.

Que hi ha humans que enganyen i han enganyat, que maten i han matat, que les fan, i les han fet, de l'alçada d'un campanar, això és evident. Però és evident des del principi dels temps, per tant no sé a què ve tanta sorpresa. En canvi, alegrar-nos perquè, malgrat tot això, cada vegada hi ha una medicina més segura i controlada, sembla que no està de moda.

Tens raó quan dius que el problema, segurament, està en la forma de comunicar-se. La professió periodística està en hores baixes. Riuades de graduats, sense formació humanística, ni tan sols específica, omplen -els que tenen sort- redaccions en format becari. Més enllà del titular interessa poca cosa, al cap i a la fi la gent viu "la vida en un tweet", que és el que diu en XeXu.

Jo ja no discuteixo amb els que parlen del "és que conec algú a qui li ha funcionat", perquè acabaria a bufetades amb més d'un i més de deu. Tinc l'esperança, però, que els científics fareu la vostra revolució i okupareu els medis. I, sobretot, si us plau, adoctrineu com cal els mestres d'escola, que, percentualment, són els més usuaris de la pseudomedicina i, al damunt, troben que en Paolo Coelho és bon escriptor!

#onaniremaparar!

Salvador Macip ha dit...

Clídice, el que dius és ben cert: és molt habitual ara dubtar per defecte de qualsevol que té poder, i això és l'arrel del problema. Suposo que la gent està escaldada però, bé, no és excusa. Una cosa és evitar que ens enganyin, l'altre cosa no reconèixer el necessari paper social que juguen bancs, farmacèutiques, policia, etc. Entre poc i massa. Mentrestant, anirem intentant fer la revolució i canviar Coelho per ciència sòlida! :)