dilluns, 24 d’agost de 2015

L'epifania del supositori

Un amic em comenta que el metge li ha receptat un supositori, un artefacte que ell relacionava amb una infància remota de televisió en blanc i negre. Li dic que, malgrat que no és gaire habitual, encara resulta útil avui dia per solucionar certs problemes als adults. I afegeixo que no se li oblidi posar-se'l al revés del que sembla lògic: la part plana primer, empenyent per la més àmplia i acabada en punta. Em mira atentament per intentar descobrir si li estic prenent el pèl, però l'hi asseguro que el que li he dit és veritat. Encara recordo quan m'ho van explicar a la facultat fa gairebé un quart de segle. En el seu moment també em va sorprendre i em va quedar gravat. No gaire convençut, el meu amic em dóna les gràcies. El torno a veure poc després i, abans que pugui preguntar-li com va anar, m'explica que l'estratègia del supositori invertit va ser un desastre, que allò no acabava d'entrar on havia d'entrar i que se li desfeia a les mans de tant empènyer. Avergonyit, li demano disculpes pel mal consell i li prometo no tornar a repetir-lo mai més.

Aquest episodi, tan escatològic com real, em servirà avui per fer un parell de reflexions. Per començar, que als 20 anys ens empassem qualsevol cosa que un professor ens digui des de la tarima. Sent estudiants no és del tot estrany que ens falti la suficient capacitat de reflexió crítica, que resulta clau per fer avançar el món: és una eina que precisament s'hauria d'aprendre a la universitat, sigui quina sigui la carrera que estudiem. Per desgràcia, només alguns afortunats acaben desenvolupant-la com bonament poden, més a conseqüència dels cops que van rebent, no a resultes de cap pla d'estudis programat. ¿On estaria l'espècie humana si no haguéssim après a qüestionar la veritat establerta i buscar-li les les costures? Moltes vegades no n'hi deu haver, però de tant en tant descobrirem una alternativa millor. El dia que a les facultats ensenyem a dubtar i a raonar més que memoritzar, tindrem per fi una població ben preparada.

Amb l'edat he arribat a la maduresa i l'experiència necessàries per anar més enllà de la normativa acceptada, i per això després de parlar amb el meu amic em vaig posar a fer una mica d'investigació. Immediatament vaig trobar el culpable de tot: un article publicat a la prestigiosa revista mèdica Lancet el 1991. En ell, adduïen una sèrie de raons fisiològiques per recomanar el canvi de forma d'aplicació dels supositoris i feien un estudi a partir de 600 voluntaris, la majoria egipcis, que suggeria que posant la punta plana primer, la inserció és més senzilla i satisfactòria. Les conclusions es van convertir immediatament en dogma: a partir de llavors, no només s'explica així a les facultats de medicina, com vaig poder comprovar en primera persona, sinó que passa a ser l'estàndard que s'ensenya a les escoles d'infermeria de tot el món. O sigui, que si va a un hospital i necessita un supositori, probablement l'hi posaran del revés. Però el més sorprenent és que després d'aquest treball revolucionari, ningú torna a parlar mai més del tema. Un article del 2006, publicat al Journal of Clinical Nursing, se'n feia creus i reclamava que feien falta estudis més complets i extensos abans d'establir una normativa tan universal.

I aquí ve la segona reflexió. Els humans tendim a buscar veritats absolutes, afirmacions immutables que ens permetin trobar un punt d'ancoratge al qual aferrar-nos. Suposo que forma part de la desesperació existencial pròpia de la nostra naturalesa, com ho demostra el fet que hi hagi tants llibres sagrats, escrits fa segles, als quals una bona part de la població encara recorre constantment per buscar una guia vital.

Ens passa menys als científics, perquè se suposa que hem de ser inquisitius per naturalesa, però el cas del supositori és un exemple de com a vegades podem acceptar una hipòtesi amb els ulls tancats sense validar-la com toca. L'article de Lancet es va convertir inesperadament en el nou testament de l'administració de medicaments per via rectal i, si s'ha de fer cas de l'experiència del meu amic, sense comptar amb els mèrits necessaris. Potser simplement és que els esfínters dels egipcis no tenen la mateixa morfologia que la dels europeus i seria necessària una metodologia més flexible. Aquí, com en tants altres casos, el que ha fallat és l'esperit crític.

A vegades coses tan simples com un supositori amaguen una epifania que pot donar lloc a reflexions interessants. Només cal que tinguem els ulls oberts i les preguntes a la punta de la llengua. En la meva recerca, a més, he descobert una altra cosa: l'edifici on treballo porta el nom de la persona que va comercialitzar els primers supositoris en forma de torpede, Henry S. Wellcome. Quin món més petit.

[Publicat a El Periódico, 21/2/15]

8 comentaris:

pons007 ha dit...

Dubtar del que ens diguin els professors? Què serà lo següent no creure'ns lo que ens digui la tele...?:P

Josep ha dit...

Jo també havia sentit que s'havia de fer com tu li vas aconsellar, i s'argumentava bé (crec que anava sobre desfer el bulb fecal, i facilitar l'entrada).

Deixant de banda que igual el teu amic és un xic maldestre, és bo que ens replantegem les coses. Però cal fer-ho amb seny, no pas per tocar els nassos. No em veig jo ara discutint si la terra és plana o esfèrica.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

volta aquesta versió que el supositori s'ha de posar a l'inreves de com sebla que el sentit comú aconsellaria S'HA DE FER, per tant cal fer cas al sentit comú i obviar les llegendes urbanes.

Salvador Macip ha dit...

Totalment cert, Josep. El dubte és bo, però ha de ser logic i constructiu. Hi ha veritats que estan més que demostrades, i no cal donar-hi més voltes (hem parlat mil cops del tema de les vacunes, per exemple). Cal ser critics però cal saber-ho ser, també!

Francesc, cadascú que se'l posi com millor li vagi! :)

jomateixa ha dit...

Jo també el recordo de l'infantesa.
Fa lleig explicar aquestes coses, però... Encara que estigués tot el dia sense anar al bany, quan hi anava el treia. El meu cos sempre els ha refusat, sembla una broma però és cert.

Assumpta ha dit...

Si m'ho haguessis dit a mi hauria pensat que és broma i no t'hauria fet cas... Seria absurd donar-li la forma de "torped" per, després, posar-lo per la part plana. Si s'hagués de posar per la part plana... per què no fer ELS DOS CANTONS PLANS?

O sigui, si és bo que "entri" pel cantó pla... per què fer acabar en punta la part per on has d'apretar-lo amb el dit? És ridícul.

Donat que és infinítament més fàcil empènyer sobre una superfície plana, és de lògica que el cantó en punta arrodonida és l'oposat al d'empènyer i, per tant, el que s'ha de posar primer :-))

El meu pare sempre deia que dels seus tres fills jo era qui més sentit comú tenia... deu ser cert perquè ni que una Facultat de Medicina sencera m'assegurés que un supositòri s'ha d'empènyer per una superfície acabada en punta arrodonida, m'hauria semblat tan absurd, que no ho hauria fet :-DDD

joan gasull ha dit...

La naturalesa ensenya que tot el que entra per aquests llocs té com a mínim la punta arrodonida, no veig perquè portar la contrària. I aquestes coses que se'ls dóna normalment forma de bala deu ser per donar una direcció, apart de que el seu final sempre és més estret que la part mitjana, si partim d'aquí l'aerodinàmica és bona.
Ja de gran vaig tenir un professor, al que considero molt bo, que em deia que no havia d'aprendre el que ell m'ensenyava, el que havia d'aprendre és a pensar per mi mateix a partir d'aquelles bases. Si de veritat ho rumiem, és ben cert, perquè davant d'un problema no solem tirar de manual aprés, el que fem és pensar com resoldre el problema.
O sigui que si no ens agrada la direcció, nosaltres mateixos la canviarem...... I ja callo, que serà més llarg el comentari que el post.

Salvador Macip ha dit...

Gràcies per compartir les vostres experiències, jomateixa, Assumpta i Joan! :) Per sort els upositoris s'usen poc avui en dia i no és un tema que ens hagi de preocupar gaire...