Un dels problemes greus que té Espanya és la seva dreta. Qualsevol persona que no visqui en un regne de fades es deu haver adonat que un país es governa amb alternança de dretes i esquerres: per raons històriques, culturals o genètiques, a la major part del món hi ha una divisió bastant equitativa entre conservadors i liberals convençuts, amb una franja al mig de variables, més o menys ampla, que inclinen la balança cap a un costat o l’altre segons la conjuntura. Per tant, si només un dels dos costats de l’espectre polític és decent, quan el govern recaigui a l’altra banda, cosa que tard o d’hora passarà, l’estat se’n pot anar ràpidament a can Pistraus. Fins i tot poden fer-la grossa estant a l’oposició, el perill és sempre present. Per tant, el desig de qualsevol bon polític no hauria de ser enfrontar-se a adversaris mediocres amb poques probabilitats de guanyar, sinó tenir algú potent a l’altra banda de l’hemicicle. I el mateix en el cas dels ciutadans: hem de desitjar que el partit que no votem sigui el més bo possible, perquè quan algun dia pugi al poder, malgrat els nostres vots en contra, no ho esguerri tot.
Es pot discutir molt sobre la qualitat de l’esquerra espanyola, però mai arribarà als nivells esperpèntics que assoleix la dreta quan la deixen fer. Encara que sigui obvi, cal recordar que la culpa és de la transició, que va ser precisament això, una transició, i no una ruptura. Alemanya i Itàlia van derrotar el feixisme, i això els va permetre començar de zero (aproximadament, perquè els vençuts seguien vivint entre ells). A Espanya el feixisme, invicte i igual de prepotent que sempre, va mutar en la dreta parlamentària per poder seguir jugant al mateix joc quan les normes canviaven. Per això ara ens topem amb uns personatges que semblen poc acostumats a les maneres democràtiques, com ens ha demostrat a bastament el PP durant la present legislatura. El que és trist no és que hi hagi elements que treuen a passejar la cabra, el pollastre i altres símbols pretèrits cada cop que hi ha una data que convida a la nostàlgia. De radicals sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà als dos extrems de l’espectre. El problema és un govern que no tan sols tolera sinó que encoratja la parafernàlia que va en contra dels principis democràtics, i que en canvi veu punibles les manifestacions pacífiques al voltant del dret dels pobles a decidir.
No crec que això sigui un defecte intrínsec dels conservadors: si la dictadura que vam patir hagués sigut comunista, ara m’estaria queixant de l’esquerra. És més: tenim l’exemple dels partits de la dreta catalanista, gestats en el mateix ambient insalubre de l’Espanya de postguerra, i que en canvi no han fet seus els defectes de l’absolutisme. Aquesta és una de les coses que millorarien en una possible República Catalana: la dreta no seria el desastre que veiem a Espanya. Tindríem la sort d’haver d’escollir entre Junqueras i Mas, per posar un exemple, i no entre Sánchez i Rajoy o Iglesias i Rivera. La diferència és abismal.
Valorem-ho quan discutim com s’ha de construir un país nou. El més important no és si el govern fundacional és de dretes o d’esquerres, sinó que totes dues opcions siguin sòlides, honestes i cent per cent democràtiques. El fet que partits de signe oposat siguin capaços d’unir esforços per dissenyar i executar un full de ruta em fa pensar que estem en el bon camí
[Publicat a la revista Esguard, 21/10/15]
