dilluns, 5 d’octubre de 2015

Les arrels de la corrupció

Els dies després d'unes eleccions són com un curset accelerat d'estadística. Fins i tot els qui odien les matemàtiques es llancen a interpretar xifres des de tots els angles possibles i s'empassen quantitats ingents de diagrames amb la mateixa naturalitat amb què normalment miren la previsió meteorològica. Quan els resultats són ajustats, com els de diumenge passat, encara és més patent que amb una mica de imaginació pots convertir una dada objectiva, com és un número concret de vots, en un argument per justificar pràcticament qualsevol conclusió que vulguis. En aquest sentit, alguns líders polítics espanyols han demostrat aquests dies una capacitat creativa encomiable. Si els ciutadans tinguéssim uns coneixements numèrics més sòlids, no els seria tan fàcil fer passar bou per bèstia grossa, i això és un altre exemple que la ciència ens fa més lliures.

La ciència també ens pot ajudar a entendre les decisions que prenem quan votem o quan els polítics negocien pactes. Per exemple, un factor que ha influït de manera important en aquesta campanya ha sigut la corrupció. En part per culpa d'això, els partits amb més recorregut han perdut atractiu davant de les opcions noves, que juguen amb l'avantatge de no haver tingut encara accés a prou poder per tacar-se l'expedient. A més a més, un dels obstacles per arribar a un acord en el bloc independentista és la incomoditat de la figura d'Artur Mas que, tot i que quan l'han imputat ha sigut per un altre tema, alguns veuen com l'hereu directe d'anys de corrupció acumulada a Convergència i Unió.

El rebuig a les persones que han estat enxampades enganyant és una reacció instintiva de l'ésser humà, com han posat de manifest centenars d'estudis, i no és estrany que determini una tria. El teixit social, de fet, se sosté en gran mesura gràcies al primitiu sentiment de justícia que els humans (i altres animals) portem integrat, que ens empeny a penalitzar els qui perjudiquen els altres per obtenir algun rèdit personal. Per bé que la corrupció provoca indignació generalitzada, això no impedeix que la tendència a l'engany sigui també molt comuna, malgrat el càstig que comporta que et descobreixin. A pesar del que pugui semblar, la corrupció no és patrimoni exclusiu d'un costat de l'espectre ideològic o d'una regió del mapa.

Sense anar gaire lluny, la història dels darrers 40 anys de política espanyola ens demostra que no hi ha res més democràtic i transversal que les ganes d'apropiar-se il·lícitament de béns que no et pertoquen. Una de les raons podria ser una tendència biològica, impresa en els nostres circuits al llarg de l'evolució, que ens empenyeria cap al costat fosc sense que ens n'adonéssim .

Això és el que suggereix un article publicat aquest estiu per Ori Weisel i Shaul Shalvi a la revista PNAS. L'experiment que van fer és senzill: un voluntari tira un dau en secret i li diu el resultat a un segon voluntari, que llavors tira el seu dau, també en secret, i li diu al primer quin número li ha sortit. Si el número coincideix, se'ls entrega una recompensa econòmica igual a tots dos. El qui fa de banca no veurà mai els resultats que donen els daus i s'ha de creure el que li diuen. En aquest context, és molt fàcil mentir per obtenir un benefici, i això és exactament el que passava: al final de l'experiment hi havia un 489% més de coincidències entre els daus que el que calia esperar estadísticament. Però el més curiós era que si es feia que el beneficiat fos només un dels jugadors, les trampes es reduïen substancialment. És a dir, saber que una mentida et resultarà profitosa no tan sols a tu, sinó també als teus companys, fa que sovint un prefereixi el guany comú abans que no pas ser honest.

Tot i que la col·laboració és en general bona i ha sigut essencial per al progrés de la humanitat, l'estudi ens indica que també pot tenir aquest element negatiu d'encoratjar trampes entre grups de persones. És una proposta interessant, perquè ens diu que la corrupció no depèn només de l'avarícia, sinó que s'amplifica gràcies al fet que som cooperatius per naturalesa. La figura del lladre solitari seria menys freqüent que la del que estafa en equip amb els seus amics i es reparteix el botí equitativament. Això explicaria que governs, grans corporacions i estructures similars siguin un caldo de cultiu d'enganys d'aquesta mena, la combinació perfecta entre l'oportunitat i l'estructura social adequada per aprofitar-la.

Els humans hem après a lluitar contra els impulsos biològics i ho hem de seguir fent. A més a més, cal identificar els corruptes i assegurar-se que paguen el seu crim, però també evitar generalitzacions i assumir que tothom amb accés a poder és necessàriament culpable.

[Publicat a El Periódico el 3-10-15. Versión en castellano.]

7 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Vaig llegir l'article a EL PERIÓDICO, i és ben bé així, el que no sé és si a la gent li preocupa massa la corrupció dels polítics a l'hora de votar.

XeXu ha dit...

Potser no he entès bé l'article o el raonament, però em sembla que el fet de no guanyar els dos no respon a que no és un guany col·laboratiu. Si els dos hi guanyen, saben que l'altre té un interès a que allò continuï, bo pels dos, aquí pau i allà guerra. Però si només guanya un és probable que la por a ser enxampat i que l'altre et vengui, o el fet de no voler que l'altre guanyi més que tu poden influir molt en que les coses no flueixin tan bé pels estafadors.

Montse ha dit...

Com explcaríem, però, l'odi visceral cap a algú de qui no s'ha pogut demostrar la corrupció, encara que estigui en un partit on hi ha hagut corruptes demostrats?

I encara tinc una altra pregunta: per què, havent-hi una quantitat de corruptes tan gran, a les enquestes encara surt el PP com a guanyador (encara que no per majoria absoluta)?

I encara més: com explicaríem biològicament que els uns s'haguessin adjudicat la majoria absoluta amb un nombre de votants més baix que la petita majoria que (ara) neguen a la suma dels partits independentistes? traduït: per què quan el PP va guanyar les eleccions es va omplir la boca i se la segueix omplint dient que té la majoria absoluta, si van anar a votar menys persones que el dia 27S?

No sé si m'he explicat... però com ho veus?

Aris Tofeles ha dit...

De petit en un campionat de ping pong on les preliminars eren sense arbitre, els contrincants sempre et volien sobornar perque et deixesis guanyar. Em van arribar a oferir dos albums del tintin pero jo em vaig mantindre ferm. Ser que un em va dir, "pero si no arribaras a la final, al menys emportat els tintins". I si, no vaig arribar a la final i em vaig quedar sense tintins...

Josep ha dit...

Fa temps que vull escriure sobre els beneficis d'una certa corrupció. Aquest article em serà d'utilitat.

Clidice ha dit...

Anant pel món, en general, els teus congèneres no perden l'oportunitat de fer-te sentir idiota si pretens ser honrat. És u ke ni a.

Olga Xirinacs ha dit...

A vegades, Salvador, lluitar contra les negativitats que anem trobant, més les pròpies, resulta cansat, i ho engeguem tot al botavant.
Però en poc temps, la curiositat i les ganes de ficar la banya, embruixada o no, ens torna a neguitejar. I així va rodant el món.
Salut sempre. (Al final ja hi he caigut...)