dijous, 17 de desembre de 2015

La impaciència humana

“Global” és la paraula que millor descriu el món contemporani, un planeta on les fronteres que hi hem dibuixat no són tan impermeables com ens pensàvem, i on el que fem en un racó té profundes implicacions en tots els altres. De la mateixa manera que un virus nou que apareix a Mèxic tarda només dies a veure’s a la Xina, com en el cas de la pandèmia de grip del 2009, una acció local pot tenir implicacions mundials molt profundes. N’hem de ser conscients, perquè no podem continuar vivint al segle XXI pensant que les normes de joc del segle passat encara són vigents. 

Aquesta reflexió es pot aplicar als conflictes geopolítics recents, molts d’ells nascuts d’intervencions més o menys benintencionades que es van fer sense pensar prou en les conseqüències. Per exemple, quan als Estats Units els va semblar encertat ajudar als mujahidins d’Afganistan a lluitar contra la Unió Soviètica, no se’ls va ocórrer que estaven alimentant l’embrió d’un moviment fonamentalista, els talibans, que tots sabem el mal que han fet després. També van ser els americans els que van pensar que envair Iraq els permetria estabilitzar i controlar una regió conflictiva, però el desastre d’aquella ocupació ha acabat propiciant l’expansió de l’Estat Islàmic i de l’extremisme que representen. Malgrat que hi ha idees que semblen molt bones, com enderrocar dictadors de la categoria de Hussein o Gaddafi, no preveure’n els efectes a llarg termini acaba fent que sigui molt pitjor el remei que el mal. I al final rebem tots.

A pesar de totes les advertències històriques, seguim buscant solucions simples a situacions terriblement complexes. Ho hem vist darrerament amb l’allau de reaccions als atemptats a París, tan diverses com ingènues: cal intensificar els bombardejos a Síria; cal deixar de bombardejar Síria; cal tancar fronteres perquè no entrin refugiats radicals; cal obrir fronteres i per a què tots els emigrants se sentin benvinguts i no tinguin la necessitat de radicalitzar-se. Etcètera. Com si res d’això, per si sol, fos suficient per esborrar del mapa una crisi que s’ha gestat gràcies a dècades de decisions curtes de vista.

Potser el problema és que som una espècie massa impacient. Seria una manera d’explicar que tinguin tant d’èxit propostes ridícules com les del Front Nacional a França o del Donald Trump als Estats Units, que ens volen vendre uns pegats tan inútils com impossibles d’aplicar. L’única virtut que tenen les seves estratègies és la de presentar sortides que semblen ràpides i satisfactòries. Perquè el votant mitjà vol una resposta immediata a les seves preocupacions. Si pot ser avui, millor que no pas demà. Per això rebroten els populismes en moments d’especial tensió, quan no tenim ni el temps ni les ganes per escrutar amb calma si el que ens proposen és lògic o factible. Si no fos així, tothom entendria que prohibir l’entrada al país als musulmans, com proposava Trump fa uns dies, no és la manera d’aturar el terrorisme (especialment als Estats Units on, històricament, la majoria de morts per atacs d’aquesta mena han estat causats per individus blancs i cristians). És una mica com els jocs de mans dels mags, que funcionen si te’ls vols creure i no els estudies amb atenció. 

Els populismes són una mena d’homeopatia política que promet la lluna sense necessitat de demostrar que té un principi actiu que funciona de debò. I ens prenem la pastilla convençuts que acabarà d’una vegada amb els nostres mals. Ha passat moltes vegades, està passant ara i tornarà a passar en el futur. No n’aprenem. Però esperem que un moment o altre s’acabi imposant el seny, tant entre els votants com entre els qui tenen prou poder per fer alguna cosa útil de veritat, i puguem sortir airosos d’aquesta mena de guerra mundial dilatada que estem vivint.

[Publicat a la revista Esguard, 16/12/15]

2 comentaris:

pons007 ha dit...

A qui li importa que les solucions que plantegen els populistes no funcionin realment? Són solucions que si ho penses durant un minut o màxim dos funcionen, si ho penses tres minuts ja hi pots començar a trobar pegues, però qui té temps avui en dia per pensar tres minuts? Algú hippie d'aquells que no té feina o algun anti-sistema que no te tele... A més les solucions populistes s'entenen perfectament ja que ho retraten tot com si fos blanc o negre, si estàs a favor vol dir que estàs en contra, no hi ha cap altra possibilitat.

Elfreelang ha dit...

doncs si mirem de posar pegats simplistes que en enlloc de fer res positiu encara s'embolica més i tractant-se de coses tan serioses valdria la pena actuar amb cautela, amb saviesa i pensant a mig i llarg termini.....els populistes haurien de ser impopulars