dimarts, 1 de desembre de 2015

La tirania de la bellesa

La bosquerola emmascarada és un petit ocell que viu a Amèrica. Es caracteritza perquè llueix unes plomes negres al voltant dels ulls (la màscara) i d'un groc intens damunt del pit. Fa uns mesos, uns científics van descobrir que, a la zona de Nova York, les femelles preferentment trien per aparellar-se els mascles que tenen la taca groga del pit més gran i brillant. En canvi, a Wisconsin, es fixen més en la mida de la màscara. Tot i que a primera vista pugui semblar un fet trivial, aquest descobriment confirma, una vegada més, la importància biològica de la bellesa i ens permet fer dues consideracions.

La primera, l'aleatorietat aparent de les lleis de l'atracció. Sembla que només l'atzar pugui explicar que comunitats de la mateixa espècie tinguin gustos estètics tan diferents pel sol fet de viure uns centenars de quilòmetres a part. I la segona, que en el fons tot això no és tan arbitrari com sembla: el que veiem a la superfície és un reflex del que passa a dins del cos. En el cas de les bosqueroles, s'ha comprovat que les dimensions i qualitat tant de la màscara negra com del pit groc s'associen a tenir un sistema immunitari més potent, un tret que demostra bona salut i garanteix millor descendència.

Aquest és un bon argument per desmuntar la màxima que diu que la bellesa física és només un tret superficial. Al contrari: normalment sol ser la manifestació visible d'alguna característica amagada, però biològicament molt rellevant, que permet reconèixer els individus més aptes per procrear. Els principis que regeixen el comportament dels ocells els veiem també en la resta d'animals que es reprodueixen sexualment, entre ells nosaltres mateixos. Des de les bosqueroles fins als paons, passant per les papallones o els humans, l'interès que sentim per la bellesa del sexe contrari, ja siguin les vistoses plomes d'una cua, els dibuixos d'unes ales, o l'amplada d'uns malucs, determina com combinarem els nostres gens i, per tant, és una eina molt poderosa per a la selecció natural.

Darwin ja va adonar-se del profund impacte que la bellesa té en l'evolució de les espècies, però amb el temps potser ens hem oblidat de la seva missió original. Quan en parlem ara, sovint és per dir que està sobrevalorada o queixar-nos de les societats que l'enalteixen en excés. Denunciem que vivim en un món hipersexualitzat, que posa un pes excessiu en el físic, fins al punt de convertir-nos en esclaus de la nostra imatge, en éssers buits i ufans, però ho considerem un problema eminentment cultural. En canvi, com hem vist, presumir dels atributs del cos té unes bases biològiques molt sòlides i compartides amb organismes de tot l'espectre de l'arbre de la vida.

En altres articles ja he insistit que, per entendre com pensem i actuem els humans, no hem de fixar-nos tan sols en les complexitats del nostre teixit social, sinó que moltes vegades les explicacions les podem trobar en la biologia. Perquè, al cap i a la fi, abans d'éssers civilitzats hem sigut (i serem sempre) animals. Per exemple, la importància que donem a la bellesa femenina no és només una moda, sinó que es creu que és una conseqüència directa d'haver adoptat la monogàmia. En espècies promíscues en les quals un mascle s'aparella amb totes les femelles que es deixen, la pressió per ser més guapos la pateixen només ells. Per tant, la competència fa que aquests mascles desenvolupin trucs vistosos per cridar l'atenció de les parelles potencials i poder així ser els escollits. En canvi, en les espècies monògames, els mascles també exerceixen el seu dret a triar, per tant les femelles experimenten la mateixa pressió per ser atractives.

Però això no vol dir que ens hi hàgim de conformar. Som, de fet, l'única espècie que ha trobat la manera d'escapar del jou de la natura. En tenim exemples amb invents com la democràcia, que perverteix el domini absolutista del mascle alfa, tan propi dels primats, o la medicina, que evita que depenguem de la supervivència preferent dels individus més sans. Si de veritat volem deslliurar-nos de la tirania de la bellesa i que deixi de tenir un paper tan central en les interaccions personals, caldrà alguna cosa més que lluitar contra el masclisme atàvic, present en més o menys mesura en cada societat, que sovint s'invoca com a únic culpable: tots dos sexes ens hi haurem d'esforçar, perquè és un patró de comportament que està ben arrelat en els nostres instints més ancestrals. La reproducció ha sigut durant mil·lennis l'objectiu principal de la nostra existència, com ho és de la de qualsevol altre ésser viu. Posar-la en un segon pla no és un objectiu que es pugui aconseguir de la nit al dia, però tampoc ha de ser impossible.

[Publicat a El Periódico el 31-10-15. Versión en castellano.]

4 comentaris:

pons007 ha dit...

Val, ho he entès tot perfectament, m'agraden les noies maques perquè estic molt evolucionat, perfecte, perfecte.

Salvador Macip ha dit...

Molt espavilat és el que ets tu, pons007! :)

August Garcia ha dit...

He de reconèixer que m'ha cridat l'atenció el títol (La tirania de la bellesa) com per decidir-me a entrar i llegir-lo. És un titular provocador -com ha de ser- però ara l'entenc perfectament. Tindrem feina per a lluitar contra aquesta tirania tan arrelada -ara ho entenc encara més. Potser la manera seria capgirar el concepte de bellesa. De fet al llarg de la mateixa història humana els cànons de bellesa han estat força diferents (les venus prehistòriques no eren gaire primetes que diguem, i tampoc les de Rubens…). La bellesa física pot acompanyar-se de la bellesa de les emocions, de la capacitat per empatitzar, etc. Un llarg camí per a recórrer...

Salvador Macip ha dit...

Calen títols provocadors per captar lectors, August! :) Precisament l'evolució dels cànons de bellesa reflecteix la part biologia que comentava: abans estar gras era senyal de salut i de poder permetre's una alimentació abundant, per això s'apreciava. Però tens raó que hem arribat prou lluny per saber com separar una cosa (la simple biologia) de tota la resta. El camí és llarg però es pot fer.