Us parlaré avui d'un llibre curiós. És L'ànima de l'assassí, el debut en el camp de la novel·la del Toni Arencón. Dic curiós perquè es presenta com una novel·la negra, amb un crim i unes investigacions que no desentonarien en una història d'Edgar Allan Poe, però en realitat és un retrat d'un personatge històric fascinant, en Mariano Cubí, que en Toni ens presenta com una barreja de Sherlock Holmes i Houdini, un xarlatà de fira faldiller i terriblement intel·ligent que es veu immers en un assassinat a la Barcelona de finals del segle XIX. És el mateix escenari que tants èxits li va donar a La mala dona, però més escorat cap al luxe de la zona alta que cap a la sordidesa del Raval.
L'exercici que fa en Toni recorda el llibre que comentava fa poc d'en Sebastià Roig i el Toni Benages. De la mateixa manera que aquests dos trapelles convertien Francesc Pujols en un detectiu sobrenatural, aquí tenim en Mariano Cubí esquivant marits banyuts i agents de policia per poder resoldre el misteri de la terrible mort d'una jove de classe alta, mentre intenta guanyar-se la vida i el prestigi amb la frenologia. És un bon senyal que estiguem perdent-li el respecte a les nostres figures històriques i ens comencem a atrevir a ficar-los en tota mena d'embolics, com fa anys que estan fent els anglosaxons.
Però qui s'esperi simplement una novel·la de misteri en quedarà decebut. El cas que ocupa el temps d'en Cubí en el llibre apareix sobretot al principi i al final, d'una forma relativament breu (amb l'esperat gir inesperat per acabar, com manen els canons). El gruix del llibre és una biografia apòcrifa, divertida i irreverent d'un personatge que té molt de suc i del qual he de confessar que desconeixia què havia fet per merèixer un carrer a nom seu al nomenclàtor barceloní. Sens dubte sí que es mereixia un llibre com aquest. Trobo que potser agradarà més als fans de la novel·la històrica que no pas als del gènere negre, perquè hi trobaran el retrat d'una època amb tot luxe de detalls (l'autor ha fet una feina de documentació impecable, fins al punt d'emprar un català carregat de noucentismes per ambientar millor la història), però si més no, se li ha de reconèixer el mèrit de ser un llibre ben original.
2 comentaris:
Jo sóc precisament dels que en va quedar decebut, perquè no m'esperava això. Francament, la figura de Cubí m'interessava ben poc, però el plantejament del llibre, amb la frenologia com a eina, feia pensar que podia ser molt interessant. És talment com dius tu, és una biografia disfressada, i no m'agrada llegir allò que no espero. Curiosament, després de llegir el llibre, vaig tornar a llegir la contra, i llavors no em va fer la mateixa impressió, em va semblar que allà no insistia especialment en el cas i sí en la figura del frenòleg. Així que no culpo l'autor, em culpo a mi de no saber prou bé de què anava. De fet, ja et dic que si ho hagués sabut, no l'hauria llegit, tot i que en Toni em va demanar que ho fes. Potser en una altra època de més constància sí, però ara he de seleccionar una mica. Ah, i a mi el català noucentista se'm va fer molt carregós, però és evident que hi ha de ser.
Un plaer llegir la teva ressenya, Salvador! Un regal anticipat de Nadal!
Bones festes, salut, bones lectures i força ingeni!!!
Publica un comentari a l'entrada