Ressenya: Va com va!

En Joaquim Carbó és un clàssic de les nostres lletres, molt prolífic, tot i que el coneixem sobretot per la seva vessant d'autor juvenil. No és d'estranyar, perquè és el responsable d'uns quants clàssics. La meva generació ha crescut llegint primer La colla dels deu o les aventures d'en Felip Marlot, i després les novel·les d'en Pere Vidal i les seves "cases". Són llibres que van omplir un forat important en un moment clau de la nostra història, com també va passar amb els reculls de l'Ofèlia Dracs, el col·lectiu del qual formava part en Carbó, que van obrir la porta a la literatura de gènere, pràcticament inexistent en aquells moments en català. Per no parlar de la feinada que va fer en Carbó, junt amb molts d'altres, a Cavall Fort, una altra eina imprescindible per entendre com ha arribat fins aquí la nostra cultura.

Malgrat que ja té assegurada la seva entrada a l'enciclopèdia, en Carbó continua donant guerra a tots els fronts, i aquests últims anys ha publicat llibres de tota mena, fins i tot unes delicioses memòries. L'últim d'ells és el que us volia comentar avui: Va com va!, que han editat, un cop més, els visionaris de les Males Herbes. He de començar dient que m'he divertit molt llegint-lo. És talment com si el Felip Marlot, aquest detectiu de barri un punt surrealista, s'hagués fet gran de cop i volta i ens el trobéssim convertit en un perdedor, brut i deixat, bevedor i faldiller, que en té prou solucionant els problemes dels veïns a canvi de quatre duros per anar tirant (o fins i tot un esmorzar pagat). Aquí hi ha molt més sexe i violència, com és natural, però la base és la mateixa: un sentit de l'humor molt afilat i una gran capacitat d'observar el seu entorn i fotre-se'n del mort i de qui el vetlla.

La novel·la és, de fet, un mena de recull de contes (els "casos" del protagonista, uns de llargs, altres de gairebé només un paràgraf) enllaçats de forma desordenada, com s'escau amb el personatge, a partir d'un llarg monòleg interior. Estan relacionats amb temes actuals (hi surt la crisi, els bancs, els estafadors, els qui no paguen les factures, els qui no arriben a final de més, els incívics, la policia...), tots ells narrats des del punt de vista d'aquest Equalitzador de pega que si s'hi implica no sol ser per altruïsme, sinó perquè no li queda més remei.

És un llibre que agradarà els qui aprecien la vessant juvenil de l'autor, perquè hi reconeixeran els elements que els van fer passar bones estones quan eren joves, ara adaptats als nous temps, però també a qualsevol que sàpiga apreciar l'humor subtil (i un pèl gamberro) amb una bona dosi de crítica social. Només puc repetir  per acabar que a mi m'ha agradat molt (un altre que he votat a la llista dels millors de l'any d'El Periódico).