dimarts, 5 de gener de 2016

El plaer psicològic de menjar

Nauru és una illa de la Micronèsia de poc més de vint quilòmetres quadrats, que té el dubtós honor de ser el lloc del món on hi ha un major percentatge d’obesitat: gairebé el 95% dels seus deu mil habitants. No és tan sols un problema local: de la llista dels deu països amb més obesos, vuit són illes del Pacífic. Aquesta coincidència es pot explicar perquè els primers humans que van arribar-hi van haver de sobreviure una llarga travessa marítima, durant la qual van morir de gana la majoria d’exploradors. Només els qui tenien la sort de poder passar amb menys menjar se’n van sortir. Això és un exemple d’embut evolutiu, un fet dramàtic puntual que selecciona els individus més adaptats a les condicions extremes de l’entorn, en aquest cas la manca d’aliments. Però amb el pas dels anys, el metabolisme lent dels colons que havien aconseguit establir-se a les illes s’ha tornat en contra d’ells. Quan van adoptar la dieta occidental moderna, tan hipercalòrica, van començar a acumular els excedents en forma de greix. El resultat és una epidèmia de malalties relacionades amb un elevat índex de massa corporal, que fa que l’esperança de vida d’aquestes poblacions hagi baixat en picat.

Aquesta història s’explica a les universitats no tan sols com a exemple pràctic de com els humans estem sotmesos a les lleis de la selecció natural, com qualsevol altre ésser viu, sinó també com a prova de la importància que té el metabolisme de cadascú en el manteniment d’un pes ideal. Hi ha gent que amb poques engrunes satisfà els requeriments metabòlics basals del seu cos (i, com els colons de la Micronèsia, s’engreixa de seguida), mentre que altres necessiten ingerir molt més per cobrir els mínims. Ser de les primeres ha estat un avantatge durant la major part de la història de la humanitat, quan tenir un plat a taula tres cops al dia es podia considerar un luxe per a molta gent. En canvi, ara són les segones les que es poden considerar afortunades, perquè eviten els nombrosos conflictes derivats del sobrepès.

Tot i que podria semblar que acabem de reduir la  greu plaga d’obesitat que pateixen els països desenvolupats a una simple predisposició bioquímica i genètica, la realitat és que el problema és sobretot psicològic. Mengem perquè tenim sensació de gana, és cert, però un cop superada la necessitat primària d’alimentar-nos, entrem en una fase de recompensa semblant a la que obtindríem amb qualsevol droga: atipar-se és en un plaer neurològic. És la manera que té la naturalesa d’assegurar que acumularem energia per quan vinguin temps difícils. Estem biològicament programats per menjar tant com podem quan n’hi ha l’oportunitat, per això ens costa molt resistir-nos-hi. L’evolució no havia previst que aconseguiríem solucionar amb tant encert el problema de l’escassetat habitual de recursos, i ara en patim les conseqüències.

Si tenim això present, entendrem que els règims funcionen o no depenent sobretot de com resolen el factor psicològic. Aprimar-se és només una qüestió d’ingerir menys calories de les que gasta el cos, no hi ha cap altre truc, però això és més fàcil dir-ho que fer-ho, sobretot si ets dels “afortunats” que tenen un metabolisme al ralentí. Lluitar contra l’impuls de continuar menjant pot ser una autèntica tortura. Un estudi recent aparegut a la revista Cell el mes passat pot haver trobat la solució definitiva. Estudiant les dietes i les reaccions biològiques de 800 voluntaris, uns científics del Weizmann Institute d’Israel es van adonar que els nivells de glucosa en sang varien molt de persona a persona malgrat haver ingerit els mateixos aliments. La conseqüència és que la sensació de sacietat, que ve determinada precisament per la glucosa, és molt diferent. Això vol dir que mentre algú es pot sentir pleníssim menjant un bistec, a un altre li semblarà poca cosa, tot i que l’energia consumida és exactament igual. Així doncs, el règim perfecte serà el que aconsegueixi atipar-te amb el menor número de calories possible i, segons aquest estudi, això requeriria personalitzar al màxim el tipus d’aliments per trobar quins et fan pujar més la glucosa.

Espero no haver-vos amargat el que queda de festes nadalenques amb aquestes disquisicions sobre règims ideals i obesitat. Tot i que és cert que és un problema important al qual no prestem prou atenció, no passarà res si avui ens lliurem, un cop més, als excessos propis de les festes i a gaudir del plaer d’acumular milers de calories (acompanyats dels éssers que estimem, que també ajuda). Però a partir de demà passat, seria desitjable que intentéssim tornar a fer bondat amb constància. Ens hi juguem la salut.

[Publicat a El Periódico el 30-12-15. Versión en castellano.]

1 comentari:

pons007 ha dit...

Tinc la sort de tenir un metabolisme que es comporta de manera prou decent, no es que sigui molt prim, però estic lluny del sobrepès. Ja ho veus, un altre aspecte en el que sóc pràcticament perfecte :P