Vaig conèixer la Muriel Casals quan em van donar un dels premis de la Nit de Santa Llúcia, que organitza l'Òmnium. Uns mesos després, per Sant Jordi, vam signar plegats durant una horeta a la parada de l'Òmnium. Ella presentava un llibre de fotos de la darrera (de moment) manifestació multitudinària que havia contribuït a organitzar. Com que això de signar llibres deixa molt temps morts, vam xerrar força estona. M'ho vaig passar molt bé amb aquella conversa, distesa i directa. Pel poc que la vaig tractar em vaig endur la impressió que era una persona decidia, amb les idees molt clares i una energia inesgotable, que és exactament la imatge pública que donava. També tenia un optimisme a prova de bomba: estava convençuda que el Procés tindria un final feliç. Per ella, no podia acabar de cap altra manera. És una llàstima que ja no ho podrà veure.
7 comentaris:
Esperem que a partir d'ara no comencin a criminalitzar (més) als ciclistes, ai.
Qualsevol persona que hagi interactuat ni que sigui un cop amb ella podrà garantir la seva fermesa d'idees i la seva empenta. El seu tarannà reposat era inversament proporcional a la seva determinació. Una gran pèrdua pel país.
Un dia trist per als catalans.
La trobarem a faltar, però a la vegada el procés ha de seguir amb més força.
La Muriel s'ho mereix.
Molt trist.
ara més que mai hem de fer-ho possible, per ella que va ser una de les espurnes del procés
a més una mort que arriba de sobte sense temps per la reacció, Muriel no ho veurà però ho farem també per a ella pel seu entusiasme, per la seva dedicació al procés
Una llàstima, sí. Molt trist.
Publica un comentari a l'entrada