dimarts, 19 d’abril de 2016

Una qüestió peluda

Si un dia el metge et diu que pateixes sinefrídia, el més possible és que et pensis que has agafat una malaltia greu. Però darrere d'aquesta paraula malsonant només s'amaga un problema estètic, que afecta homes i dones: ser cellajunt. Malgrat que s'associa amb trastorns greus com la Síndrome de Cornelia de Lange, la majoria de vegades tenir una sola cella pot ser lleig però és totalment inofensiu. A més a més, això es cura fàcilment amb unes pinces o amb una mica de cera aplicades repetidament. O potser ni cal: molts famosos han optat per lluir-la orgullosos en algun moment de la seva carrera, des de George Bush fins a George Harrison, passant per Brad Pitt, Shakira i la cellajunta més famosa de tots, Frida Kahlo, que ho va convertir en un símbol identitari. No sembla, doncs, que hagi de ser especialment urgent per al món científic determinar què defineix la densitat pilosa de les celles de cadascú.

Però això és precisament el que ha fet un grup d'investigadors dirigit per Andrés Ruíz-Linares, de l'University College London. En un article publicat recentment a la revista Nature Communications, revelen que el gruix de les celles i la seva tendència a ajuntar-se depèn en gran part de quina variant del gen PAX3 hem heretat. Trobar el gen de la sinefrídia no passaria de ser una curiositat si no fos perquè al mateix estudi també identifiquen altres paràmetres relacionats amb el tema, com els gens que influeixen en l'espessor de la barba, la facilitat d'acumular cabells blancs, si es tenen els cabells llisos o arrissats, etcètera. Aquí és quan les coses comencen a posar-se interessants.

És el primer cop que es fa una anàlisi tan completa de la relació entre el genoma i els pèls que ens recobreixen el cos. És més útil del que pugui semblar a primera vista perquè, com sap tothom que ha parat una mica d'atenció, els patrons capil·lars estan molt lligats als diferents grups ètnics que poblen la Terra i, per tant, en són una mena de punta visible de l'iceberg. Per exemple, la majoria de xinesos tenen els cabells llisos i negres, mentre que a l'Àfrica subsahariana els tenen arrissats, i a les zones nòrdiques, principalment rossos.

Malgrat aquesta relació òbvia amb la genètica, encara no havia estudiat ningú què en determina les diferències. Sí que s'havien descobert alguns gens relacionats amb la calvície o amb el color dels cabells, però aquesta vegada l'equip del doctor Ruíz-Linares ha anat més lluny i ha analitzat l'ADN de més de 6.000 voluntaris sud-americans, de cinc països (Brasil, Colòmbia, Xile, Mèxic i Perú) i ètnies diferents (d'origen europeu, africà o americà). El que al final emergeix del complex estudi és un perfil genètic que pot predir de forma força acurada alguns aspectes clau de l'aparença d'una persona.

Aquesta informació es pot utilitzar de diverses maneres. Per començar, ens ajudarà a entendre l'evolució dels humans. El fet que en unes zones del planeta predominin una sèrie de gens i els tipus de cabells que s'hi associen pot ser la conseqüència d'una adaptació al clima o simplement una selecció deguda a preferències sexuals totalment aleatòries, que han fet que certa distribució de pèls es considerés més atractiva que una altra. L'ADN ens ho dirà. També hi podrien haver aplicacions més prosaiques. Si se sap què fa que els cabells s'arrissin o s'emblanqueixin prematurament, es podria buscar una manera d'impedir que això passi abans que es formin els nous cabells. I els cellajunts podrien estalviar-se temps i diners en depilacions si es descobrís com es pot controlar el PAX3. La indústria dels cosmètics ara té un nou camí per explorar.

Però potser l'ús més immediat el farà la policia científica. Amb una petita mostra biològica recollida a l'escena del crim, es podrà predir molt millor l'aspecte del sospitós, si més no quina mena de cabells té i si és molt o poc pelut. Això, juntament amb altra informació que ja sabem com extreure dels gens, com per exemple una predicció de l'alçada o el color dels ulls i de la pell, permetrà fer retrats robot molt acurats sense que calguin testimonis ni dibuixants que interpretin els seus records.

En l'era post-Snowden, a uns els preocupa que els governs i les multinacionals acumulin terabytes de dades sobre la seva vida, per insubstancials que semblin, i a altres que la històrica opacitat d'entitats financeres d'ètica dubtosa ja no pugui ser garantida. Però el que realment espanta és que, al llarg del dia, deixem anar per tot arreu milers de mostres que contenen una quantitat ingent d'informació sobre nosaltres, que ni tan sols coneixem sencera. I ara estem aprenent a llegir-la. És com si anéssim perdent el DNI a cada cantonada. Les conseqüències futures per a la privacitat dels individus són, ara com ara, imprevisibles.

[Publicat a El Periódico el 17-04-16. Versión en castellano.] 

3 comentaris:

Enric ametller ha dit...

Gracies per els teus escrits,sempre interesants,

Clidice ha dit...

Tenia un oncle cellajunt i barba-serrat, però ma mare, sa germana, és pelada pelada. I servidora no s'ha hagut de depilar mai. Afortunadament el gen se'n devia anar cap a la banda masculina. Fiu!

I, per cert, no combrego amb la conspiranoia de les dades. Només cal venir al meu carrer i preguntar a les veïnes per saber que n'Snowden és un xitxarel·lo de pa sucat amb oli!

Josep ha dit...

Veig els criminals acumulant pèls de diferents innocents, només per a deixar-los al lloc del crim i sembrar la confusió.
Si és que no ha passat ja.