Ressenya: Quaderns

Acabo de llegir Quaderns, el debut literari de la Ramona Solé (també coneguda com Tumateixa pel seu blog, tot un clàssic) i voldria aprofitar per comentar-vos-el avui. La Ramona ha tingut el detall de ressenyar pràcticament tots els meus llibres, així que li dec el favor. Però, deutes a part, ho faré amb molt de gust perquè realment m'ho he passat bé llegint-lo.

Quaderns és una història negra, com ja us podíeu imaginar si heu vist que l'edita Llibres del delicte, especialitzada en el tema. Seguint també amb la màxima de l'editorial, és una novel·la "de proximitat", que vol dir que els crims que hi surten passen a casa nostra. El primer encert de la Ramona és precisament l'ambientació en un entorn de poble lleidetà, amb tots els tics de les petites comunitats molt ben representats. Els personatges tenen un punt d'arquetípics, però majoritàriament te'ls creus sense gaire problemes: l'escriptora agorafòbica que es retira al poble, el professor d'informàtica seductor, la russa que es casa amb un home més gran i ric, el mosso amb un passat complicat... i pel mig unes nenes que potser han vist massa coses. Un cop estan tots sobre el taulell, l'acció es dispara amb la desaparició de l'escriptora, que acabarà destapant una colla de secrets ben amagats de la comunitat, amb una sèrie de crims inesperats, fins que tot culminarà en un espiral de sexe i violència. No poden faltar un parell de sorpreses i acabar lligant bé totes les trames, com manen els cànons.

El còctel funciona bé i està portat amb bon ritme i un ofici considerable, cosa que té especialment mèrit si pensem que és una opera prima. No te gaire a envejar a més d'una d'aquestes novel·les negres que s'han posat de moda darrerament. No s'embolica més del compte i intenta ser original, per acabar proporcionant un entreteniment honest i directe. Jo potser l'hagués editat més a fons, escurçant-la una mica al mig i vigilant més amb algun dels girs, però això no treu que la novel·la compleixi perfectament la seva funció i deixi un bon regust. Amb aquest llibre, la Ramona es mereix entrar a la llista de les "noves dames del crim", que diria l'Anna Villalonga, i si tria continuar per aquest camí, estic segur que pot proporcionar moltes bones estones als aficionats al gènere.

Temes polèmics

A princpis de setmana us penjava l'article que va sortir al El Periódico el dissabte, en el qual parlava de les pseudociències, en concret de l´homeopatia. Normalment no toco temes polèmics com aquest, perquè ja hi ha altra gent que ho fa i ho fa molt bé, però de tant en tant passa alguna que fa que també vulgui dir la meva. I llavors és quan puc comprovar que hi ha un munt de lectors que esperen aquesta mena d'articles. Des del cap de setmana he rebut centenars de comentaris a través de totes les xarxes, curiosament la majoria a favor del que defensava, però també uns quants de crítics, és clar, i això ha fet que es disparessin els comptadors. Com que avui en dia s'enregistra tot, hi ha mil maneres de quantificar quanta gent t'escolta. Al mateix diari tenen això:

 

Més de sis mil links a twitter i 120 comentaris és tot un rècord personal i de la secció de ciència dels dissabtes. Al twitter també hi ha mesures d'aquestes. Aquí sota podeu veure una mena d'electrocardiogrames, tots ells amb un bot important al voltant del dissabte, que forcen una pujada substancial de la mitjana mensual:

I amb més detall, això són les "impressions" que causava el tema al twitter el dissabte, amb més de 20.000 de cop (sense comptar les que linkaven l'altre compte que tinc o simplement no posaven cap referència al twitter de l'autor):

No sé si tots aquests números volen dir que el missatge va arribar lluny o només que van reaccionar els qui ja hi estaven d'acord, que també pot ser. Tant li fa. Sigui perquè t'escolti un o sigui per deu mil, són coses que cal dir i repetir. Ara torno als meus temes més "tranquils", però seguiré intentant que saltin els electrocardiogrames de tant en tant, segur.

I per acabar, el tuit preferit de tots els que vaig rebre. Al meu article deia: "Aquesta mena d'afirmacions sovint provoquen que els qui no hi estan d'acord et qualifiquin de dogmàtic o arrogant" (i després argumentava perquè això em semblava incorrecte). I, efecticament, no van tardar gaire:

Darwyn Cooke (1962-2016)

S'ha mort Darwyn Cook, de càncer. A la majoria de vosaltres aquest nom no us dirà res. Però si esteu una mica al dia del que passa al món dels còmics, reconeixereu el seu estil inconfusible. Era un dels meus dibuixants/guionistes americans preferits. 

A principis de segle va rentar-li la cara a la Catwoman, i va convertir així una superheroïna en un personatge de novel·la negra. Selina's Big Score és una obra mestra que té poc a veure amb el gènere dels superherois. La nova imatge de la protagonista, lladre professional, és impagable, com podeu veure aquí sota.

 
Treballant també per la DC va fer el llibre seu més conegut, The new frontier, però aquest sí que és per a fans que sàpiguen diferenciar entre l'edat d'or i l'edat de plata. Una manera molt intel·ligent de jugar amb els mites de l'editorial. Altres obres seves amb personatges clàssics incluen aventures de The Spirit o Batman, totes excel·lents.

Però últimament havia deixat els superherois de banda i s'estava dedicant de ple a la seva passió pel gènere negre adaptant les novel·les de Richard Stark que tenen el famós Parker de protagonista. Només va tenir temps de fer-ne quatre, però totes elles valen molt la pena. Precisament recomanava la primera fa no gaire al Catorze.cat. Si us agrada la novel·la negra, encara que no sigueu lectors de còmic, llegiu-ne alguna. Mireu quins dibuixos tan espectaculars, simples però efectius:

I acabo amb la que possiblement sigui la millor il·lustració sobre Batman que s'ha fet mai. Serem molts els qui trobarem a faltar els dibuixos d'en Cooke.

L'arrogància dels científics

Darrerament hi ha hagut un rebombori mediàtic al voltant de les teràpies alternatives, arran de la cancel·lació fa uns mesos del màster d'homeopatia de la Universitat de Barcelona i, poc després, del seu homòleg a la Universitat de València. Que la notícia sigui això i no que una universitat hagi sigut capaç de mantenir un curs pseudocientífic durant 13 anys (o que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona tingui una secció d'homeopatia des d'en fa 25) és una mostra de la gravetat del problema.

Podríem qualificar de benintencionats els esforços que diferents mitjans i organitzacions han fet aquests dies per presentar un debat entre els dos costats implicats en la polèmica però, en realitat, és un desencert de conseqüències nefastes. La principal és que perpetua la idea nociva que en aquest tema hi ha la possibilitat d'una discussió entre iguals que generi diversitat d'opinions. Si algú digués que la Terra és plana, ¿el faríem sortir a la televisió a discutir-li a un astrofísic la forma que té el nostre planeta? Si això ens sembla absurd, ¿per què seguim proporcionant altaveus a l'homeopatia, que no ha pogut demostrar mai res del que defensa? Que els mitjans no sàpiguen distingir entre realitat i fantasies només contribueix a desinformar i fer la bola més gran.

L'invent més gran de la humanitat, després del llenguatge, és el mètode científic. No hi ha res que ens hagi permès avançar tant com el simple esquema d'observar, proposar hipòtesis, testar-les i refinar-les fins a poder construir una teoria. És una recepta simple que ja usaven els egipcis, els grecs i els àrabs amb més o menys encert, però que no va arribar a esclatar del tot fins la Revolució Ci­entífica, que va culminar amb les grans obres de Galileu i Newton. El mètode científic és l'únic sistema que hem descobert, de moment, que ens permet acostar-nos a la veritat. El nostre coneixement té llacunes, sens dubte, però gràcies a la ciència sabem amb certesa moltes coses que ens permeten entendre l'univers on vivim. No és una qüestió de fe, sinó de fets.

Aquesta mena d'afirmacions sovint provoquen que els qui no hi estan d'acord et qualifiquin de dogmàtic o arrogant, no per la forma d'argumentar-ho, que pot ser més o menys afortunada, sinó per pretendre tenir accés a la veritat absoluta. Però, ens agradi o no, la realitat és només una i no està subjecta a opinions. El que és variable és la forma d'entendre-la, per això és tan important ser estrictes a l'hora de descartar les alternatives que no tenen sentit. Si les maduixes són vermelles, i pots demostrar experimentalment que ho són, qualsevol grup de persones que et digui que són grogues estarà equivocat, ras i curt, encara que faci més de 200 anys que s'ho creuen i hagin aconseguit inventar-se una excusa molt treballada per justificar-ho.

Per tant, posar a la mateixa taula un científic i algú que defensa la memòria de l'aigua no és un debat, és un insult a la intel·ligència col·lectiva de la nostra espècie, construïda meticulosament al llarg de mil·lennis. No importa que sigui un premi Nobel com Luc Montaigner, present en un congrés homeopàtic a Sant Sebastià fa uns dies, qui recolzi aquestes idees. No és l'únic exemple d'un savi que ha ficat la pota quan s'ha allunyat del mètode científic per poder seguir millor les seves creences.

¿Funciona l'homeopatia? És clar que sí. S'ha comprovat que no és res més que una forma de disparar l'efecte placebo, que té un impacte biològic real i important. Això no s'ha de menysprear mai i és l'autèntic secret del seu èxit: els homeòpates han sabut ocupar un espai vital abans reservat al metge, el de ser qui s'escolta el malalt i li dóna suport moral i esperança. La progressiva deshumanització de la medicina, que s'imposa en els sistemes públics eternament sobrecarregats, obre la porta a proveïdors alternatius, que llavors aprofiten per vendre'ns els seus sopars de duro. Una de les maneres de barrar el pas a les pseudociències seria que les ciències fessin bé la seva feina.

El gran risc de menysprear els científics és caure en el parany de la ignorància. Un exemple és la recent decisió del Govern del Brasil d'aprovar, en resposta a la pressió popular, l'ús de la fosfoetanolamina sintètica per tractar el càncer, malgrat que en els darrers 20 anys no s'hagi aconseguit provar científicament que funcioni. Hi ha una sèrie de decisions que s'han de deixar als experts si no volem prendre mal, perquè sembla que si prou gent es deixa enganyar, podríem aconseguir que fins i tot es declari oficialment nul el Teorema de Pitàgores. Potser la ciència té un problema d'imatge i de comunicació, però la veritable arrogància és pretendre que podem prescindir d'ella.

[Publicat a El Periódico el 15-05-16. Versión en castellano.] 

Cinc setmanes de colònies, aviat a les llibreries

 

Com us explicava l'altre dia, la segona aventura d'en Biel i en Picapoc es diu Cinc setmanes de colònies (si em fem una tercera s'haurà de dir Cinc anys... fent què? S'admeten suggeriments). L'alienígena que vaig crear amb la Carme Sala torna a reunir-se amb el seu amic Biel, aquest cop per passar unes setmanes en un campament que hi ha en un planeta llunyà (els qui heu llegit el primer llibre el reconeixereu com el planeta lila de les últimes escenes). Aquest cop també hi viatgen les dues mascotes, en ZimmZamm i en Pelut, i retrobarem altres personatges secundaris. 

Les colònies són l'excusa per donar pas a unes quantes escenes divertides i deixar que la Carme es llueixi amb els seus dibuixos entranyables, plens de sorpreses a tots els racons. També hi ha una mica de moral amagada, que no sigui dit que no aprofitem per inculcar coses bones als nanos. Si al primer llibre parlàvem d'acceptar la diversitat i del fet que, malgrat tinguem cultures diferents, en el fons som iguals, en aquest el tema és la competivitat a la qual ens veiem empesos i com la col·laboració és més efectiva per solucionar problemes.

Per damunt de tot, esperem que els nens (i els pares) s'ho passin bé llegint aquesta història i somriguin una mica amb les trapelleries dels nostres personatges. Si teniu canalla petita a prop, feu-li un cop d'ull i si l'acabeu comprant ja em direu què us ha semblat. De moment, el primer llibre ha tingut molt bona acceptació, i esperem que aquest vagi pel mateix camí...

Feliç aniversari, Olga Xirinacs!

Avui, l'Olga Xirinacs fa 80 anys i uns quants blogaires, seguint la idea de la Júlia, ens hem proposat felicitar-la amb un post. L'Olga és un de les grans escriptores de la nostra literatura, molt activa encara, ja sigui al seu blog, o en paper (acaba de publicar el seu darrer llibre). Darrerament està rebent una sèrie de merescuts homenatges, entre ells haver estat escollida per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Des del bloGuejat, per molts anys, Olga, i a continuar amb el mateix ritme molts anys més!

Les noves aventures d'en Biel i en Picapoc

Estan a punt d'arribar a les llibreries dos dels tres llibres que vaig escrirue durant l'any passat (i una miqueta d'aquest). A l'octubre us parlaré del que m'ha ocupat més estona, un assaig per adults molt diferent a tot el que he fet fins ara, però de moment els vostres nanos podran començar a gaudir dels altres dos. 

El que primer s'ha materialitzat és la segona aventura d'en Biel i en Picapoc. La primera, Cinc dies en un altre planeta, ha tingut dues edicions i una bona acollida. Espero que els lectors gauedixin també amb les noves trapelleries d'en Biel i el seu amic extraterrestre que he fet, un cop més, amb la complicitat de la gran Carme Sala, que aquest cop ha estat encara més inspirada, si això és possible. Us en donaré més detalls en properes entrades.

I el Leicester va guanyar la lliga

Ja sabeu que el futbol no m'importa gaire. Segueixo el Barça i veig els partits més especials, però para de comptar. Ara, una cosa que sempre he fet ha sigut donar suport a l'equip local, perquè és una bona manera d'integrar-te a la ciutat que t'acull. A Nova York era fan dels Yankees, fins al punt d'haver anat a veure més d'un partit de beisbol, un dels esports més avorrits que existeixen. Quan em vaig mudar a Leicester, vaig adonar-me que, per primera vegada, em tocaria animar un equip perdedor. Mala sort! El Barça gunayava poques coses quan jo era petit, cert (després, de gran, va començar a guanyar-ho tot), però sempre tenia opcions als títols importants. I els Yankees eren imparables, els millors de la lliga. El Leicester City Football Club, en canvi, era el clàssic equip mitjanet de segona. Fins i tot havia baixat a tercera alguna vegada. Però no passa res: li donaria el meu suport incondicional, com s'havia de fer.

Després d'uns anys avorrits, fa tres temporades el Leicester va estar a punt de pujar a primera. Vam vibrar molt, van ser unes setmanes emocionants, equivalents a quan el Barça arriba al final de la Copa d'Europa, més o menys. Però al final res de res. Una petita decepció. L'any següent, van tornar-ho a intentar i ho van aconseguir. L'ascens a primera va ser molt celebrat i vaig veure que no cal estar entre els millors del món per gaudir del futbol i de la sensació d'unitat que proporciona seguir un equip. La següent temporada, l'any passat, en teníem prou amb no tornar a baixar. Després d'un inici fluixet i anar sempre patint, al final ens vam aconseguir mantenir a la divisió d'honor, a la part baixa de la taula. Però ja estava bé. Seguíem estant molt contents, i els dilluns a la feina parlàvem del gran equip que teníem i que éren temps de glòria pel club

Quan va començar aquesta temporada, ja haguéssim firmat repetir els èxits de l'anterior. Però per algun motiu desconegut, el Leicester va començar a guanyar-ho tot. I els "rics" a fallar més del normal. Fins al punt que la història de l'equip humil que es fica al capdamunt de la classificació sense que ningú s'ho esperi es va es va escampar com la pólvora per tot el món. Les apostes estaven 5.000 contra un a principis de temporada, però ahir vam guanyar la lliga.

És la màgia d'un esport universal com el futbol: fa un any ningú havia sentit parlar de la ciutat on visc i ara rebo felicitacions des dels Estats Units o del Japó. Així com el Barça ha sigut un ambaixador fenomenal de la cultura catalana, de la mateixa manera el Leicester ens ha posat al mapa. Més encara que haver trobat a Ricard III amagat en un pàrquing. La cultura popular té aquestes coses inesperades. Mig món ha estat donant suport a un equip desconegut aquests darrers mesos, només per la il·lusió de veure com aconseguien una fita que haria de ser impossible. Els partits del Leicester s'han retransmès a totes les televisions (els meus pares no se'n perdien cap) i fins i tot els diaris catalans li han dedicat planes senceres. Mentrestant, aquí la ciutat embogia. No havien viscut mai res semblant, i ho han estat aprofitant. M'alegro molt que la història hagi tingut el millor dels finals.

Aquest divendres, a l'escola de l'hereu tothom aturava i animava un dels pares que portava els seus nanos a classe: és un dels davanters de l'equip, una de les "estrelles", però a la vegada una persona molt humil i assequible, no la mena de personatge que et trobes amb supermodels penjades del braç als clubs de moda. Res a veure amb els cracs que teniu a Barcelona. Aquesta és la mena de gent que ha aconseguit donar la sorpresa, per això ha sigut tan especial.

Continuarem fent costat als Foxes, l'any que ve lluitant contra els grans equips d'Europa. I si no tornen a guanyar mai més, no passarà res. Haurem viscut el nostre moment de glòria. Aquesta lliga, proporcionalment, és com quan altres equips aconsegueixen la setena o vuitena Champions. Els èxits són relatius, sempre és un orgull poder-ne formar part, ni que sigui una miqueta.

[Les fotos que acompanyen aquest post són del dia que vam anar a l'estadi gràcies al fet que uns amics van aconseguir que l'hereu fos un dels nanos que portaven les banderes quan salten els jugadors al camp. Estava ple fins la bandera i semblava una olla a pressió. Molt impressionant.]

ACTUALITZACIÓ: Aquí em teniu a El Primer Toc de RAC1 parlant de la victòria del Leicester (a partir del minut 20):