L'arrogància dels científics

Darrerament hi ha hagut un rebombori mediàtic al voltant de les teràpies alternatives, arran de la cancel·lació fa uns mesos del màster d'homeopatia de la Universitat de Barcelona i, poc després, del seu homòleg a la Universitat de València. Que la notícia sigui això i no que una universitat hagi sigut capaç de mantenir un curs pseudocientífic durant 13 anys (o que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona tingui una secció d'homeopatia des d'en fa 25) és una mostra de la gravetat del problema.

Podríem qualificar de benintencionats els esforços que diferents mitjans i organitzacions han fet aquests dies per presentar un debat entre els dos costats implicats en la polèmica però, en realitat, és un desencert de conseqüències nefastes. La principal és que perpetua la idea nociva que en aquest tema hi ha la possibilitat d'una discussió entre iguals que generi diversitat d'opinions. Si algú digués que la Terra és plana, ¿el faríem sortir a la televisió a discutir-li a un astrofísic la forma que té el nostre planeta? Si això ens sembla absurd, ¿per què seguim proporcionant altaveus a l'homeopatia, que no ha pogut demostrar mai res del que defensa? Que els mitjans no sàpiguen distingir entre realitat i fantasies només contribueix a desinformar i fer la bola més gran.

L'invent més gran de la humanitat, després del llenguatge, és el mètode científic. No hi ha res que ens hagi permès avançar tant com el simple esquema d'observar, proposar hipòtesis, testar-les i refinar-les fins a poder construir una teoria. És una recepta simple que ja usaven els egipcis, els grecs i els àrabs amb més o menys encert, però que no va arribar a esclatar del tot fins la Revolució Ci­entífica, que va culminar amb les grans obres de Galileu i Newton. El mètode científic és l'únic sistema que hem descobert, de moment, que ens permet acostar-nos a la veritat. El nostre coneixement té llacunes, sens dubte, però gràcies a la ciència sabem amb certesa moltes coses que ens permeten entendre l'univers on vivim. No és una qüestió de fe, sinó de fets.

Aquesta mena d'afirmacions sovint provoquen que els qui no hi estan d'acord et qualifiquin de dogmàtic o arrogant, no per la forma d'argumentar-ho, que pot ser més o menys afortunada, sinó per pretendre tenir accés a la veritat absoluta. Però, ens agradi o no, la realitat és només una i no està subjecta a opinions. El que és variable és la forma d'entendre-la, per això és tan important ser estrictes a l'hora de descartar les alternatives que no tenen sentit. Si les maduixes són vermelles, i pots demostrar experimentalment que ho són, qualsevol grup de persones que et digui que són grogues estarà equivocat, ras i curt, encara que faci més de 200 anys que s'ho creuen i hagin aconseguit inventar-se una excusa molt treballada per justificar-ho.

Per tant, posar a la mateixa taula un científic i algú que defensa la memòria de l'aigua no és un debat, és un insult a la intel·ligència col·lectiva de la nostra espècie, construïda meticulosament al llarg de mil·lennis. No importa que sigui un premi Nobel com Luc Montaigner, present en un congrés homeopàtic a Sant Sebastià fa uns dies, qui recolzi aquestes idees. No és l'únic exemple d'un savi que ha ficat la pota quan s'ha allunyat del mètode científic per poder seguir millor les seves creences.

¿Funciona l'homeopatia? És clar que sí. S'ha comprovat que no és res més que una forma de disparar l'efecte placebo, que té un impacte biològic real i important. Això no s'ha de menysprear mai i és l'autèntic secret del seu èxit: els homeòpates han sabut ocupar un espai vital abans reservat al metge, el de ser qui s'escolta el malalt i li dóna suport moral i esperança. La progressiva deshumanització de la medicina, que s'imposa en els sistemes públics eternament sobrecarregats, obre la porta a proveïdors alternatius, que llavors aprofiten per vendre'ns els seus sopars de duro. Una de les maneres de barrar el pas a les pseudociències seria que les ciències fessin bé la seva feina.

El gran risc de menysprear els científics és caure en el parany de la ignorància. Un exemple és la recent decisió del Govern del Brasil d'aprovar, en resposta a la pressió popular, l'ús de la fosfoetanolamina sintètica per tractar el càncer, malgrat que en els darrers 20 anys no s'hagi aconseguit provar científicament que funcioni. Hi ha una sèrie de decisions que s'han de deixar als experts si no volem prendre mal, perquè sembla que si prou gent es deixa enganyar, podríem aconseguir que fins i tot es declari oficialment nul el Teorema de Pitàgores. Potser la ciència té un problema d'imatge i de comunicació, però la veritable arrogància és pretendre que podem prescindir d'ella.

[Publicat a El Periódico el 15-05-16. Versión en castellano.]