Ja sabeu que el futbol no m'importa gaire. Segueixo el Barça i veig els partits més especials, però para de comptar. Ara, una cosa que sempre he fet ha sigut donar suport a l'equip local, perquè és una bona manera d'integrar-te a la ciutat que t'acull. A Nova York era fan dels Yankees, fins al punt d'haver anat a veure més d'un partit de beisbol, un dels esports més avorrits que existeixen. Quan em vaig mudar a Leicester, vaig adonar-me que, per primera vegada, em tocaria animar un equip perdedor. Mala sort! El Barça gunayava poques coses quan jo era petit, cert (després, de gran, va començar a guanyar-ho tot), però sempre tenia opcions als títols importants. I els Yankees eren imparables, els millors de la lliga. El Leicester City Football Club, en canvi, era el clàssic equip mitjanet de segona. Fins i tot havia baixat a tercera alguna vegada. Però no passa res: li donaria el meu suport incondicional, com s'havia de fer.
Després d'uns anys avorrits, fa tres temporades el Leicester va estar a punt de pujar a primera. Vam vibrar molt, van ser unes setmanes emocionants, equivalents a quan el Barça arriba al final de la Copa d'Europa, més o menys. Però al final res de res. Una petita decepció. L'any següent, van tornar-ho a intentar i ho van aconseguir. L'ascens a primera va ser molt celebrat i vaig veure que no cal estar entre els millors del món per gaudir del futbol i de la sensació d'unitat que proporciona seguir un equip. La següent temporada, l'any passat, en teníem prou amb no tornar a baixar. Després d'un inici fluixet i anar sempre patint, al final ens vam aconseguir mantenir a la divisió d'honor, a la part baixa de la taula. Però ja estava bé. Seguíem estant molt contents, i els dilluns a la feina parlàvem del gran equip que teníem i que éren temps de glòria pel club
Quan va començar aquesta temporada, ja haguéssim firmat repetir els èxits de l'anterior. Però per algun motiu desconegut, el Leicester va començar a guanyar-ho tot. I els "rics" a fallar més del normal. Fins al punt que la història de l'equip humil que es fica al capdamunt de la classificació sense que ningú s'ho esperi es va es va escampar com la pólvora per tot el món. Les apostes estaven 5.000 contra un a principis de temporada, però ahir vam guanyar la lliga.
Aquest divendres, a l'escola de l'hereu tothom aturava i animava un dels pares que portava els seus nanos a classe: és un dels davanters de l'equip, una de les "estrelles", però a la vegada una persona molt humil i assequible, no la mena de personatge que et trobes amb supermodels penjades del braç als clubs de moda. Res a veure amb els cracs que teniu a Barcelona. Aquesta és la mena de gent que ha aconseguit donar la sorpresa, per això ha sigut tan especial.
Continuarem fent costat als Foxes, l'any que ve lluitant contra els grans equips d'Europa. I si no tornen a guanyar mai més, no passarà res. Haurem viscut el nostre moment de glòria. Aquesta lliga, proporcionalment, és com quan altres equips aconsegueixen la setena o vuitena Champions. Els èxits són relatius, sempre és un orgull poder-ne formar part, ni que sigui una miqueta.
[Les fotos que acompanyen aquest post són del dia que vam anar a l'estadi gràcies al fet que uns amics van aconseguir que l'hereu fos un dels nanos que portaven les banderes quan salten els jugadors al camp. Estava ple fins la bandera i semblava una olla a pressió. Molt impressionant.]
10 comentaris:
Ja t'he felicitat per la Premier. Però també et felicito per la integració. I el futbol, més enllà de l'opidelpobleiblablabla, és una forma excel·lent de socialitzar-se.
Impressionant! Aquests petits-grans esdeveniments fan que la vida espurnegi. Calla, calla ara estic veient als Matins la vostra ciutat embogida!...que no n'hi ha per menys.
Aquest any m’apunto al carro i em decanto super fan del Leicester, un equip que em sembla que no havia sentit mai anomenar. L’any vinent quan torni a ser l’equip de sempre que no guanya mai res si de cas ja em tornaré a canviar de jaqueta. Visca els guanyadors!
E N H O R A B O N A ! ! ! ! !
Et felicito ben sincerament :-))))
Jo, com a bona futbolera, sí que havia sentit anomenar alguna vegada el teu equip... i m'entrebanco intentant pronunciar-ho bé (cosa que crec que és impossible perquè escriure LEiCesTER per acabar dient quelcom semblant a LESTER, és molt britànic (després, el meu alumne de català es queixa d'algunes pronunciacions catalanes hehehe... ell és lituà, clar, jo no podria donar classes de català a nivells molt alts perquè no l'he estudiat mai i tot el que sé és absolutament autodidacta -gràcies, franquisme, gràcies...)
Mmmm... ja marxava de tema... doncs això que m'alegra molt que hagueu guanyat!! I, sobre tot, no feu allò tan típic que es fa per aquí que si l'any que ve les coses no van tan bé, us carregueu l'entrenador i tal...
El nen de la samarreta amb el 10 és l'hereu? Mare meva!! Què gran està!!!! :-DD
Boníssim comentari sobre un equip que desconeixia i que no sabia que estava a punt de guanyar res. Història inspiradora pels pericos per a aquest cap de setmana...
Gràcies a tots pel suport! Quan l'any que ve tornin a perdre els seguirem recolzant, Pons, ara ja hi estem enganxats!
Assumpta, sí, el 10 és l'hereu. El temps passa volant!
Acabo de llegir el teu apunt. A tots ens ha passat ignorar que existia aquest equip. Ara a més de tu, tinc a un veí de replà, que està fent un post grau a la teva ciutat. Els seus pares han anat a visitar-lo i també avui hem parlat del Leicester. Que fort! Enhorabona!
enhorabona i visca el Leicester!
M'ho he mirat una mica des de fora, però sempre amb l'ull posat a la classificació de la Premier, perquè el que estava passant era sorprenent. No només el Leicester dominava la taula, sinó que el segon eren els Spurs. Una cosa així com si el primer aquí fos l'Eibar, i el segon destacat... el Sevilla, per exemple. A mi m'agrada el ManU, però està en hores baixes, i reconec que tampoc no sóc el més entès en futbol internacional, però ho vaig seguint. Que el Leicester guanyés em feia gràcia, però la bogeria que s'ha desfermat (no a la ciutat, allà em sembla normal), i la gent felicitant-los a les xarxes, és una mica desmesurat. Demostra que aquestes històries de llegenda, el petit que guanya a tots els grans, atrauen a la gent, suposo perquè estem plens de complexos i això ens dóna esperança. En faran una pel·lícula segur.
Pel que fa a la humilitat dels jugadors, i l'alegria de la gent de la ciutat, m'has fet pensar en allò que predico jo dels castells. Hi ha colles per les quals fer castells de 9 pisos és només l'avantsala a assolir els objectius, un nivell que s'ha d'assolir ràpid per arribar on vols. Per les colles més humils, de vegades fer un castell de 7 pisos pot desfermar una alegria molt superior a la que algunes colles senten descarregant castells molt grans. Cadascú al seu nivell, perquè aquest és molt relatiu.
Enhorabona per l'èxit, m'alegra també, sense declarar-me fan de tota la vida del Leicester, però això dóna una mostra de que la Premier és diferent i que els cicles estan molt més marcats. El que ha passat era molt difícil, però ha coincidit un equip entregat i que s'ho ha cregut, amb uns grans equips fent el pena tota la temporada. És la grandesa d'aquest esport, que té mil defectes, però també algunes virtuts, com per exemple fer sentir una alegria immensa a una afició acostumada a perdre. Qui sap, potser l'any que ve ens creuem a la Champions! Però el més probable és que li toqui el Madrid...
El paral·lelisme amb els castells és encertat, XeXu. I és cert que, en comparació amb la Premier, la lliga espanyola no té cap mena de gràcia: sempre és cosa de dos, màxim tres, mentre que a Anglaterra pot passar qualsevol cosa.
Publica un comentari a l'entrada