Coses que han passat aquests dies

Mentre acabeu de pair els resultats de les eleccions espanyoles (ja he dit la meva al twitter i al facebook, i aquí al costat podeu veure el que deia a l'Esguard d'avui), aprofiteu per llegir els darrers articles de divulgació que he publicat a l'ARA: dos d'estètics (un sobre com fer créixer els cabells i un sobre com combatre les arrugues) i dos de sexuals (un sobre l'efecte del sexe a la tercera edat i un sobre com fabricar espermatozoides).

Ara un fet curiós: una traductora italiana ha traduït un fragment d'Hipnofòbia i l'ha penjat a un blog. Si voleu veure com sona il generale Sandcliff en l'idioma de Dante, feu clic aquí.

I acabo amb una imatge. A la foto de la dreta em podeu veure en una connexió via Skype amb TV3 per parlar de la meva opinió sobre el Brèxit (per cert, la versió llarga de la meva anàlisi ja és el segon post més vist de la història del blog, curiosament). Va ser breu i la vaig fer al meu despatx (si sou observadors, podreu apreciar, entre papers científics, un póster d'un dels meus discs preferits).

Adéu, Europa

M'he anat a dormir a Europa i m'he aixecat a l'espai exterior, com diria Margallo. Quan l'hi he explicat a l'hereu aquest matí mentre esmorzàvem, em diu: "això de la democràcia és dur!". Doncs sí, perquè ens aboca a un període d'incertesa, però així és com hem decidit que funcionin les coses i  queixar-se implica discutir la validesa del model en general.

Egoistament (i des d'un punt de vista purament pragmàtic), que el Regne Unit marxi de la Unió és una decisió molt inconvenient. El país passarà per uns anys complicats (i jo segurament els viuré a dins), i Europa, com a projecte, encara més. No és el més adequat quan encara no ens hem recuperat de la darrera crisi. Però tinc clar qui se'n sortirà millor. La Unió Europea és una bona idea, teòricament, però està implementada amb poc encert. No es pot pretendre formar part d'una sola entitat econòmica si no hi ha una hegemonia política central, i això és massa complicat d'establir, donada la nostra història com a continent. Sense això, la Unió està destinada al fracàs, tard o d'hora, com aquesta crisi s'ha encarregat de demostrar-nos.

En canvi, el Regne Unit és un país històricament fort. No necessita ajuts per tirar endavant. Com Alemanya o França, per ells té sentit estar a la Unió si és per estirar del carro. Però a diferència dels altres dos països, el Regne Unit no té cap mena de ganes de fer-ho. No s'identifica amb el concepte. Vist així, els beneficis de formar part d'aquesta idea d'Europa són menors i la cessió de sobirania els compensa menys.

Aquest referèndum té més punts de contacte amb la situació catalana del que la majoria vol admetre. S'ha associat el brexit a la xenofòbia i la ignorància, però això és una simplificació còmoda. El 52% del Regne Unit no es pot incloure sencer en aquests sectors extremistes. Són gent que no se senten part d'una entitat més gran, a la qual creuen que aporten més del que reben, i prefereixen fer via sols, malgrat els problemes que això els pugui ocasionar inicialment, sense haver de dependre de les decisions polítiques d'un grup de persones que tenen altres prioritats. És un vot sentimental, de bones a primeres, sí, però amb l'esperança que a llarg termini també serà pràctic. I no se'ls pot retreure el que han decidit, malgrat la resta de la Unió Europea probablement en surti perjudicada. Ara canvieu "Regne Unit" per "Catalunya" i "Unió Europea" per "Espanya" i veureu que els arguments funcionen igual de bé.

Malgrat tot, el Regne Unit potser haurà de pagar un preu inesperadament alt per aquest exercici de sobirania. El mapa del vot dibuixa una diferència molt clara entre les diferents nacions britàniques, com podeu veure aquí al costat. Anglaterra i Gal·les pensen molt diferent d'Escòcia i Irlanda del Nord, i això pot donar ales als moviments separatistes. Pot ser que, per sortir d'Europa, el Regne deixi d'estar Unit. Els compensarà, això? És més important per ells independitzar-se de la Unió Europea que mantenir l'estabilitat del país? Ho han pensat bé, o s'hi han llançat sense valorar-ho prou?

Les respostes a aquestes preguntes les tindrem al llarg dels propers anys. S'acosten temps de canvis a Europa, això és innegable. Alguns poden ser bons, altres no tant, i dependrà sobretot del costat de la frontera on et toqui viure. El que no es pot negar és que la democràcia té aquestes coses. A vegades s'imposen els sentiments a la raó. I a vegades pot ser que els sentiments siguin més encertats que el que inicialment sembla lògic. Veurem què passarà en aquest cas.

Punk

Continuo l'educació musical de l'hereu, una tasca que em prenc molt seriosament i que, de moment, acumula més fracassos que èxits (segueix preferint la Rihanna a Deep Purple, no em pregunteu per què). Ara toca el punk. Li poso un dels clàssics, d'un CD de gans èxits dels Ramones:

La simplesa de la melodia funciona perfectament i s'hi enganxa sense problemes. Tant que l'hem d'escoltar cinc cops seguits (és el que passa: o tot o res). Anem bé, penso. Després li poso el vídeo, i mira amb interès les  grenyes dels Ramones. Els troba divertits i me'n demana més.

Considero que ja està a punt de passar al següent nivell, així que li poso aquest altre clàssic:

Després d'estudiar un minut com canta en Johnny Rotten, em mira molt seriós i em diu: "This is completely wrong", s'aixeca i se'n va. Em sembla que he tornat a  fracassar estrepitosament, i això que havíem començat bé...

Missió (gairebé) impossible

Ja ha arribat a les llibreries el tercer volum de Sóc un animal, les aventures de l'Arman, el Tim i la seva colla, de nou co-escrit amb el Llort i amb els dibuixos del gran Sergi Càmara. Aquest cop, és una Missió (gairebé) impossible la que hauran de fer a Katxatxof per ajudar la Rosvita, una amiga de la Lij que està en una situació compromesa. Si als vostres nanos/nebots/veïns els han agradat els primers llibres de la sèrie, amb aquest s'ho passaran encara millor. I si encaran no coneixen l'Arman, penseu en regalar-los aquesta aventura, que segur que us ho agrairan!

Fotografiar l'ànima

Els humans som animals amb una habilitat peculiar: ser conscients de la nostra existència. Aquest és un do que ens ha permès arribar més lluny que cap altre ésser viu però, a la vegada, és també un maldecap fenomenal, perquè saber que existeixes implica entendre que la vida és finita. Naturalment, aquesta obsolescència programada ens genera una gran ansietat. Al llarg del temps hem provat de trobar una solució al problema, o si més no alguna cosa que el fes més suportable. Crear les religions ha sigut el principal èxit que podem adduir en aquest camp, malgrat que tenen uns efectes secundaris a vegades més nocius que el mal que volen tractar.

Un dels principis comuns en la majoria de les religions és assignar alguna forma d'immortalitat a aquesta essència que ens separa de la resta d'animals. Així és com neix el concepte d'ànima, que es podria definir com l'impuls que ens fa conscients de ser qui som i, per tant, únics en aquest planeta. Malgrat els coneixements científics actuals, encara no hem aconseguit explicar d'una manera satisfactòria com funciona exactament aquesta consciència. El que sí que hem fet és abandonar la idea d'un esperit incorpori que la justifiqui, com han defensat sempre les mitologies, perquè l'explicació és més simple (o potser més complexa): es tracta d'una funció física del cos que resideix al cervell.

La recerca del substrat de la consciència ha preocupat filòsofs i científics durant segles, però no ha sigut fins a l'arribada de les noves tècniques d'imatge que hem pogut començar a acotar una mica la seva estructura biològica. L'eina principal que fem servir és la tomografia per emissió de positrons (coneguda com PET, per les seves sigles en anglès), una sèrie de radiografies computeritzades que permeten determinar quines cèl·lules estan treballant en un moment donat gràcies al fet de mesurar quanta glucosa consumeixen. Aquesta tècnica, que inicialment es feia servir sobretot per detectar cèl·lules canceroses, s'ha convertit en indispensable per localitzar les funcions cerebrals: és precisament gràcies a la PET que hem cartografiat quina feina fa cada àrea del cervell.

A finals de maig, es va saber que uns científics de la Universitat de Copenhagen havien utilitzat la PET per mirar de quantificar la consciència. En el seu estudi, publicat a la revista Current Biology, van mesurar l'activitat de les neurones de pacients anestesiats, en coma, en estat vegetatiu permanent o amb altres trastorns similars i la van comparar amb la imatge obtinguda de persones sanes i despertes. El resultat de les anàlisis és un mapa del metabolisme cerebral perfectament correlacionat amb el grau de consciència que exhibeix un individu. La principal aplicació d'aquest treball és la possibilitat de mesurar la gravetat de la desconnexió d'una ment. Això servirà per predir si algú es recuperarà d'un coma o no, entre altres coses, i hauria de permetre una millora en l'atenció d'aquests malalts perquè reconeixerem quins d'ells són capaços de percebre els impulsos del món exterior malgrat que no hi reaccionin.

A part de la utilitat clínica, el treball és innovador perquè representa el primer intent de fotografiar l'ànima. En aquest sentit, la principal conclusió que es pot treure llegint l'article és que no hi ha cap àrea del cervell que tingui l'exclusiva sobre la consciència. Així com la parla o la visió es localitzen en zones concretes del còrtex, la consciència estaria determinada per l'activitat metabòlica conjunta de tot el cervell. Una ment en profunda inconsciència exhibeix només el 38% de l'activitat d'una de normal, per exemple. Dit d'una altra manera, aquesta capacitat de saber que existim i que formem part del món que ens envolta és un treball d'equip i no està circumscrita a la funció d'un sol grup de neurones específiques.

Hi ha qui creu que la demostració definitiva que la consciència té un origen físic i no diví l'obtindrem quan construïm el primer ordinador que sàpiga que existeix, un dels objectius primordials dels qui treballen en intel·ligència artificial. Si la ­consciència està definida per una sèrie de neurotransmissors i ­impulsos elèctrics intercanviats entre cèl·lules, en principi hauríem de ser capaços de copiar-la usant circuits, connexions i els programes adequats. Però els nous resultats indiquen que la complexitat requerida per assolir aquest estat podria ser inabastable. Malgrat que hem aconseguit que les màquines vegin, escoltin o facin càlculs complexos, la fórmula de la consciència requereix massa neurones treballant plegades com perquè, de moment, puguem pensar a reproduir-la. Almenys ens podem consolar pensant en com ens fa això d'especials.

[Publicat a El Periódico el 12-06-16. Versión en castellano.] 

Minuts musicals

Va, que fa temps que no penjo música al blog. Sé que vaig una mica tard, però fa poc vaig descobrir les Babymetal, que és possiblement la barreja de gèneres musicals més absurda que he vist mai. Si no heu sentit mai res d'elles, aquests dos temes són representatius del que fan. El primer és el single que les va fer famoses internacionalment fa un any i mig i el segon el del disc que han tret aquest any. A casa hi estem tots enganxats, començant per l'hereu...