Fotografiar l'ànima

Els humans som animals amb una habilitat peculiar: ser conscients de la nostra existència. Aquest és un do que ens ha permès arribar més lluny que cap altre ésser viu però, a la vegada, és també un maldecap fenomenal, perquè saber que existeixes implica entendre que la vida és finita. Naturalment, aquesta obsolescència programada ens genera una gran ansietat. Al llarg del temps hem provat de trobar una solució al problema, o si més no alguna cosa que el fes més suportable. Crear les religions ha sigut el principal èxit que podem adduir en aquest camp, malgrat que tenen uns efectes secundaris a vegades més nocius que el mal que volen tractar.

Un dels principis comuns en la majoria de les religions és assignar alguna forma d'immortalitat a aquesta essència que ens separa de la resta d'animals. Així és com neix el concepte d'ànima, que es podria definir com l'impuls que ens fa conscients de ser qui som i, per tant, únics en aquest planeta. Malgrat els coneixements científics actuals, encara no hem aconseguit explicar d'una manera satisfactòria com funciona exactament aquesta consciència. El que sí que hem fet és abandonar la idea d'un esperit incorpori que la justifiqui, com han defensat sempre les mitologies, perquè l'explicació és més simple (o potser més complexa): es tracta d'una funció física del cos que resideix al cervell.

La recerca del substrat de la consciència ha preocupat filòsofs i científics durant segles, però no ha sigut fins a l'arribada de les noves tècniques d'imatge que hem pogut començar a acotar una mica la seva estructura biològica. L'eina principal que fem servir és la tomografia per emissió de positrons (coneguda com PET, per les seves sigles en anglès), una sèrie de radiografies computeritzades que permeten determinar quines cèl·lules estan treballant en un moment donat gràcies al fet de mesurar quanta glucosa consumeixen. Aquesta tècnica, que inicialment es feia servir sobretot per detectar cèl·lules canceroses, s'ha convertit en indispensable per localitzar les funcions cerebrals: és precisament gràcies a la PET que hem cartografiat quina feina fa cada àrea del cervell.

A finals de maig, es va saber que uns científics de la Universitat de Copenhagen havien utilitzat la PET per mirar de quantificar la consciència. En el seu estudi, publicat a la revista Current Biology, van mesurar l'activitat de les neurones de pacients anestesiats, en coma, en estat vegetatiu permanent o amb altres trastorns similars i la van comparar amb la imatge obtinguda de persones sanes i despertes. El resultat de les anàlisis és un mapa del metabolisme cerebral perfectament correlacionat amb el grau de consciència que exhibeix un individu. La principal aplicació d'aquest treball és la possibilitat de mesurar la gravetat de la desconnexió d'una ment. Això servirà per predir si algú es recuperarà d'un coma o no, entre altres coses, i hauria de permetre una millora en l'atenció d'aquests malalts perquè reconeixerem quins d'ells són capaços de percebre els impulsos del món exterior malgrat que no hi reaccionin.

A part de la utilitat clínica, el treball és innovador perquè representa el primer intent de fotografiar l'ànima. En aquest sentit, la principal conclusió que es pot treure llegint l'article és que no hi ha cap àrea del cervell que tingui l'exclusiva sobre la consciència. Així com la parla o la visió es localitzen en zones concretes del còrtex, la consciència estaria determinada per l'activitat metabòlica conjunta de tot el cervell. Una ment en profunda inconsciència exhibeix només el 38% de l'activitat d'una de normal, per exemple. Dit d'una altra manera, aquesta capacitat de saber que existim i que formem part del món que ens envolta és un treball d'equip i no està circumscrita a la funció d'un sol grup de neurones específiques.

Hi ha qui creu que la demostració definitiva que la consciència té un origen físic i no diví l'obtindrem quan construïm el primer ordinador que sàpiga que existeix, un dels objectius primordials dels qui treballen en intel·ligència artificial. Si la ­consciència està definida per una sèrie de neurotransmissors i ­impulsos elèctrics intercanviats entre cèl·lules, en principi hauríem de ser capaços de copiar-la usant circuits, connexions i els programes adequats. Però els nous resultats indiquen que la complexitat requerida per assolir aquest estat podria ser inabastable. Malgrat que hem aconseguit que les màquines vegin, escoltin o facin càlculs complexos, la fórmula de la consciència requereix massa neurones treballant plegades com perquè, de moment, puguem pensar a reproduir-la. Almenys ens podem consolar pensant en com ens fa això d'especials.

[Publicat a El Periódico el 12-06-16. Versión en castellano.]