Continuo l'educació musical de l'hereu, una tasca que em prenc molt seriosament i que, de moment, acumula més fracassos que èxits (segueix preferint la Rihanna a Deep Purple, no em pregunteu per què). Ara toca el punk. Li poso un dels clàssics, d'un CD de gans èxits dels Ramones:
La simplesa de la melodia funciona perfectament i s'hi enganxa sense problemes. Tant que l'hem d'escoltar cinc cops seguits (és el que passa: o tot o res). Anem bé, penso. Després li poso el vídeo, i mira amb interès les grenyes dels Ramones. Els troba divertits i me'n demana més.
Considero que ja està a punt de passar al següent nivell, així que li poso aquest altre clàssic:
Després d'estudiar un minut com canta en Johnny Rotten, em mira molt seriós i em diu: "This is completely wrong", s'aixeca i se'n va. Em sembla que he tornat a fracassar estrepitosament, i això que havíem començat bé...
5 comentaris:
Paciència i felicitats pel teu mètode. Els gustos artístics no són genètics. Jo encara recordo la desil·lusió quan vaig portar les meves filles a veure dibuixar la Pilarín Bayés, fa uns 15 anys i se'm van fer fanàtiques del Manga.
El Punk ha mort, accepta-ho :P
Pensa que el meu pare ho va intentar amb els Beatles i va aconseguir que els tingues una mania que encara em dura. Psicologia inversa, allò de la letra con sangre entra no serveix.
Per cert, jo també prefereixo Rihanna a Deep Purple....
Ahir la meva "petita" va fer 15 anys i la "gran" li va regalar un CD de Kygo...
Ara m'eduquen elles a mi :D
Els Beatles i la Maria Dolores Pradera em van portar al punk. Ho has provat? Com diu en XeXu, psicologia inversa ^^
Publica un comentari a l'entrada