Biologia i cura dels fills

Hi ha pocs sons més insuportables que el plor d'un nen. La majoria d'humans reaccionem en sentir-lo amb una incomoditat que ens empeny a buscar-hi una solució, encara que l'emissor no sigui fill nostre. Un article publicat el mes passat a la revista American Naturalist descobria que aquest instint transcendeix els límits de les espècies: un cérvol, en sentir un plor gravat anteriorment, correrà a auxiliar de la mateixa manera una cria seva que una de foca, de marmota o fins i tot humana. De fet, fa temps que se sap que els gossos responen quan senten plorar nadons, igual que ho fem nosaltres si un gos es queixa, però es creia que això era un efecte secundari de la domesticació. Sembla que no: en el plor d'un mamífer hi ha un component ancestral i universal que dispara les alarmes de tots els altres animals de la mateixa classe, malgrat que en alguns casos ens separin fins a 90 milions d'anys d'evolució.

L'experiment es va fer amb un cérvol femella però, almenys en humans, tot indica que hauria de funcionar en els dos sexes. Hi ha la concepció, tan errònia com fortament arrelada, que les dones estan biològicament més preparades per a la paternitat que els homes. Que això no és cert ho demostren estudis com el que apareixia aquest maig a la revista PNAS, on un grup de científics explicava que el cervell dels pares experimenta els mateixos canvis a nivell hormonal i funcional que el de les mares quan ells són els principals encarregats de cuidar els fills. Aquestes dades corroboren un treball del 2011, també vist a PNAS, que deia que la paternitat feia disminuir en els homes els nivells de testosterona, una hormona normalment implicada en activitats poc relacionades amb l'atenció als nadons.

Així doncs, les diferències entre gèneres pel que fa a l'habilitat de ser bons progenitors semblen determinades sobretot per condicionants socials, no pels cromosomes. El més greu és que no és tan sols l'actitud masclista d'alguns homes la que perpetua aquesta fal·làcia, sinó que moltes dones se senten còmodes admetent la seva suposada superioritat maternal, sense adonar-se que així entorpeixen els esforços que fem per evitar la discriminació en el mercat laboral. És evident que encara existeix el famós sostre de vidre que fa que alguns homes vegin les dones menys capaces per ocupar llocs de responsabilitat en una organització, tot i que m'agradaria creure que la conscienciació de les darreres dècades ha fet que les noves generacions ja no caiguem tant en aquesta trampa. Però, a part d'aquest impediment, existeix un altre motiu que saboteja les carreres de les dones, i que es basa en aquesta malentesa capacitat biològica d'ocupar-se millor dels infants. Tinc la impressió que juga un paper important a l'hora de determinar estadístiques com la que es va publicar el novembre de l'any passat a la revista Family Relations, on es deia que, malgrat que moltes parelles joves creuen que la responsabilitat de criar la descendència els primers anys ha de ser compartida, a l'hora de la veritat, les mares passen una mitjana del 70% del temps lliure cuidant els fills, mentre que en els pares aquesta xifra arriba com a màxim al 50%.

Només hi ha una diferència insalvable entre homes i dones quan parlem de paternitat: els homes no podem incubar un embrió dins nostre. Però passats els nou mesos de gestació, no hi ha motius biològics per carregar els neulers majoritàriament a les dones. Fins i tot la lactància es pot compartir. Existeixen bombes que extrauen llet i, sinó, tenim alternatives molt bones que haurien de deixar de demonitzar-se: tot i que la materna és sens dubte més recomanable, cap nen ha patit danys irreversibles per haver estat criat amb llet de pot. Si aquest és el preu a pagar per recuperar una part de la competitivitat de la dona, potser val la pena fer el sacrifici.

És molt senzill lluitar per la igualtat de gèneres quan podem donar tota la culpa al masclisme sorollós i atàvic, fàcilment identificable amb els estrats més casposos de la societat. Malgrat que és cert que encara en queden restes, és més perillós aquest masclisme social insidiós que portem homes i dones interioritzat després de mil·lennis d'immobilitat dels rols sexuals. Fins que no siguem tots conscients que existeix, no farem les primeres passes per eradicar-lo. La biologia no el recolza. Que quedi clar: no existeix cap impediment físic perquè els homes que ho desitgin puguin ocupar-se més dels fills que de la seva feina, de la mateixa manera que hauria de ser perfectament normal que una mare escollís dedicar més temps a la seva vida laboral que a tenir cura de les criatures, com majoritàriament han fet sempre els homes.

[Publicat a El Periódico el 1/11/14.]

El descobriment de l'any

Sempre que s'acaba l'any, els diaris i les revistes airegen llistes d'èxits de tota mena, que a la vegada serveixen de resum dels llibres, els discs, els concerts, els personatges o les notícies que més han destacat al llarg dels darrers 12 mesos. També ho fan les publicacions científiques. Pràcticament a tots els top ten del 2014 hi ha figurat, al capdamunt i amb lletres d'or, la gesta de la sonda Rosetta i el seu estudi pioner del cometa 67P/Txuriúmov-Guerassimenko. Hi han aparegut també, entre d'altres, descobriments de fòssils interessants que han aclarit moments clau de l'evolució o avenços en biologia sintètica que anuncien possibilitats impactants per a un futur proper.

Algunes llistes mencionaven un experiment que ha donat uns resultats sorprenents en el camp de l'envelliment. El que han fet és barrejar la circulació d'un ratolí jove amb la d'un d'edat avançada, una tècnica complicada però que fa més de 150 anys que es coneix. El que van veure els científics és que l'animal vell s'acabava rejovenint quan la sang de l'altre corria per les seves venes. Això s'ha anat descobrint gradualment des de principis d'aquest segle, però la novetat és que aquest any s'ha trobat el factor específic present al plasma que es creu que seria el responsable de l'efecte. Es diu GDF11, i en aquests moments s'està duent a terme el primer assaig clínic per determinar si realment té capacitats anti-ageing: 18 afectats de la malaltia d'Alzheimer estan sent tractats amb injeccions de plasma de donants joves i s'espera que a finals d'any que ve ja sabrem si tenen algun efecte positiu a l'hora de frenar el deteriorament neuronal.

No és l'únic tractament contra l'envelliment que podria funcionar. Malgrat que actualment encara no tenim cap producte que sigui veritablement útil en aquest sentit, hi ha un munt de laboratoris arreu del món, entre ells el meu, buscant possibles solucions. Una podria ser els antiinflamatoris, unes pastilles que molta gent es prenen regularment. Concretament, la setmana passada es va publicar a la revista PLOS Genetics que l'ibuprofèn allarga entre el 10% i el 17% la vida de cucs, llevats i mosques, tres models usats freqüentment en estudis de recerca. Les raons d'aquest efecte inesperat encara no estan gaire clares.

Uns resultats similars s'han vist amb la metformina, un fàrmac que usem actualment per controlar la diabetis, o la rapamicina, que té el problema de ser un immunosupressor important. A més, al meu laboratori hem descobert una substància que perllonga l'esperança de vida de les mosques més d'un 20%, a la vegada que les manté més actives, uns resultats que esperem fer públics properament. I hi ha moltes altres opcions que s'estan estudiant, amb resultats preliminars positius. El cas és que encara no sabem si cap d'aquests tractaments tindrà algun efecte en humans. La majoria d'experts pensen que un dia o altre trobarem alguna cosa que frenarà (poc o molt) el nostre envelliment. Pot ser un moment històric que obri les comportes d'una revolució mèdica sense precedents.

Explicava tot això en una xerrada que vaig fer la setmana passada en un institut, i una de les primeres preguntes que em van fer els alumnes va ser per què els científics estem tan obsessionats amb aturar l'envelliment, quan hi ha altres problemes més importants. Vaig contestar-li que quan tingui 40 anys i comencin a grinyolar-li algunes articulacions entendrà ràpidament la raó. La recerca de la immortalitat és una obsessió antiga, reflectida ja en una de les primeres obres literàries conegudes, L'epopeia de Guilgameix, de prop de 4.000 anys d'antiguitat, i ara que per fi entenem a nivell cel·lular per què ens fem vells, no ens aturarem pas.

El problema és que la ciència està avançant més ràpid que no pas la societat. ¿Estem preparats per a un món on una part important dels humans (inicialment la dels països rics, amb tota seguretat) visqui més de 100 anys? ¿Com assegurarem la sostenibilitat d'una població on el percentatge de vells superi de molt el de joves? ¿On ficarem tanta gent si els naixements continuen al mateix ritme però tardem molt més a morir? No són escenaris apocalíptics trets de llibres de ciència-ficció, sinó realitats que la recerca biomèdica pot fer possibles a curt o mitjà termini. Tant en conferències com en un dels meus últims llibres de divulgació (Jugar a ser déus, escrit a mitges amb Chris Willmott) defenso que hem de començar a debatre aquests temes com més aviat millor, perquè els investigadors, mentrestant, continuem fent la nostra. Hem d'evitar que arribi un dia que el descobriment científic de l'any sigui al mateix temps l'anunci d'una catàstrofe social de repercussions imprevisibles.

[Publicat a El Periódico el 27/12/14.]

Dolly, 20 anys després

A finals dels anys 90, quan estava a la recta final de la tesi, em van proposar de donar una sèrie de conferències a associacions de la tercera edat repartides per tot Catalunya. Va ser la primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de fer divulgació. L'experiència va resultar tan satisfactòria que, des de llavors, sempre procuro trobar alguna manera de parlar de novetats científiques amb tothom que em vulgui escoltar.

Ho recordava aquesta mateixa setmana perquè dimarts es va complir el 20è aniversari del naixement de la famosa Dolly, l'ovella clonada a partir d'una cèl·lula adulta. La Dolly era una de les estrelles de les meves xerrades per a jubilats perquè llavors feia molt poc temps que Ian Wilmut i els altres científics del Roslin Institute d'Edimburg l'havien presentada al món. La gent volia saber qui era exactament aquesta bèstia amb nom de cantant de country (l'havien batejada així per la Dolly Parton) i què significava aquest avenç sorprenent que sortia a tots els diaris. I, sobretot, em preguntaven si això implicava que aviat podríem fotocopiar éssers humans. Malgrat que semblava una qüestió fàcil de contestar, encara ara no hem sabut donar-hi una resposta.

La Dolly no va ser el primer animal clonat. Aquest honor el té una granota creada l'any 1958 per sir John Gurdon, pioner de les cèl·lules mare i premi Nobel el 2012. Van haver de passar gairebé 40 anys perquè aquelles tècniques pioneres es poguessin aplicar als mamífers. Aquesta és la raó per la qual la Dolly va crear un rebombori extraordinari: acostava perillosament al nostre entorn més proper la possibilitat de fer duplicats genètics. Pocs anys després la fita es repetiria amb altres mamífers: ratolins, vaques, cabres... Semblava que no tardaríem gaire a afegir el nostre nom a la llista.

Però els experiments amb embrions humans encara es resistien, per motius que no estaven del tot clars. El 2004, el coreà Hwang Woo-suk va proclamar que havia creat cèl·lules mare clonades a partir d'un donant, el primer pas del procés, però al final es va descobrir que tot havia estat un engany. No ha sigut fins al 2013 que, pel que sembla, per fi s'ha aconseguit de veritat. Més enllà de la possibilitat de copiar-nos (crear un exèrcit de clons com el de Star Wars no ha sigut mai una prioritat científica), això podria servir per personalitzar cèl·lules mare que es podrien fer servir per reparar o substituir òrgans que no funcionen, sense que creessin un rebuig al cos perquè tindrien el nostre mateix ADN. Ha calgut que transcorrin dues dècades, però finalment el que avançava a les meves conferències que podia passar gràcies a les portes que s'havien obert amb la Dolly comença a prendre forma.

Gràcies a aquell cicle de xerrades vaig conèixer un munt de persones interessants, gent gran que no volien que aquest món se'ls escapés de les mans, que, malgrat que els semblava que havien caigut en un conte de ciència-ficció i no en podrien sortir, lluitaven per no quedar fora de joc. Gent de tota mena (universitaris, pagesos, empresaris, mestresses de casa...) que tenien una cosa en comú: ganes de saber, un dels impulsos més bàsics i antics de l'ésser humà.

Només em calia un projector de diapositives i una pantalla per ensenyar-los la cara de l'ovella Dolly i podia fer-los somniar amb un univers fantàstic que segurament no arribarien a conèixer mai. Però en tenien prou sabent que els seus fills i els seus néts potser sí que el podrien gaudir.

Aquell futur que ens prometia la Dolly ha resultat força diferent de com ens l'imaginàvem. Ni tan sols ara ens és possible endevinar quin efecte tindran aquests descobriments en la societat. Això sempre serà així. Per moltes previsions que fem, i als científics ens en demanen cada vegada que tenim un micro al davant, mai arribarem a encertar quan es faran realitat les meravelles que pronostiquem. Algunes coses que ara ens semblen fàcils d'aconseguir resultaran impossibles i altres que ni se'ns havien acudit es convertiran en revelacions imprescindibles. I, si tot va bé, anirem avançant a poc a poc cap a un lloc millor gràcies a la ciència.

Vint anys després de la Dolly continuo mirant d'explicar què fem els investigadors al laboratori i com intentem canviar el món. Hi dedico temps perquè m'agrada, perquè crec que és un dels deures dels científics i perquè estic convençut que la societat necessita estar ben informada per poder escollir el seu destí. Només espero que, d'aquí 20 anys més, quan sigui jo qui passi les tardes en un club de jubilats, un jovenet m'expliqui il·lusionat totes les coses fabuloses que aviat haurien de ser possibles, i que jo el sàpiga escoltar amb el mateix entusiasme que demostrava el meu primer públic.

[Publicat a El Periódico el 09-07-16. Versión en castellano.] 

11 anys

Avui, dia 11, el bloGuejat fa 11 anys, una xifra que el posa directament a la categoria de zombi recalcitrant, que es resisteix a morir del tot com han fet la majoria de blogs de la seva quinta (hauria de dir directament de la majoria de blogs, punt, perquè el mitjà ha quedat del tot obsolet després d'una dècada). Gràcies a tots els qui encara us passeu per aquí regularment, i gràcies als qui us hi deixeu caure de tant en tant. Escriure sense públic seria molt menys divertit (però em temo que ho continuaria fent). 

Que tingueu tots un bon estiu. Jo aviat començaré amb les reposicions d'agost, com cada any, i ens veurem altre cop les cares quan comenci la temporada de tardor, que vindrà amb algunes novetats literàries que espero que us interessaran.

El català més sociable

M'hi he fixat per casualitat, perquè fa temps en vaig posar un widget al blog, que tenia mig oblidat: resulta que he arribat a dalt de tot de la llista que fa l'Alianzo per persones "sociables" catalanes. 

No sé exactament què vol dir aquesta "sociabilitat" (suposo que és una manera d'anomenar la presència a les xarxes), però em fa gràcia que al món virtual encapçali un top 10 d'aquesta categoria mentre que a la vida real a ningú se li acudiria fer servir l'adjectiu "sociable" per definir-me. Vivim en un món esquizofrènic.

Where science and ethics meets

Em fa especial il·lusió que ahir sortís a la venda Where science and ethics meets, la versió anglesa del Jugar a ser déus (i Jugar a ser Dios) que ja coneixeu. Il·lusió perquè sempre està molt bé publicar en una altra llengua, però també perquè és la primera vegada que em passa amb l'anglès. I encara més: aquesta és la versió original del llibre (tant la catalana com la castellana són traduccions), i curiosament no la primera que ha sortit. Em va passar el mateix amb el primer Tururut, que es va publicar abans en francès que en català (i els dos següents volums no van sortir mai en versió original perquè la il·lustradora no hi va voler participar). El món editorial es mou per camins misteriosos.

En tot cas, si coneixeu algú que llegeixi en anglès i li interessin els temes de bioètica per a tots els públics, dirigiu-lo cap a l'Amazon més proper. Els comentaris que hem aconseguit que ens facin alguns experts en el tema (llegiu-los aquí sota, a la contracoberta) l'haurien d'ajudar a decidir-se.

.