dimarts, 19 de juliol de 2016

El descobriment de l'any

Sempre que s'acaba l'any, els diaris i les revistes airegen llistes d'èxits de tota mena, que a la vegada serveixen de resum dels llibres, els discs, els concerts, els personatges o les notícies que més han destacat al llarg dels darrers 12 mesos. També ho fan les publicacions científiques. Pràcticament a tots els top ten del 2014 hi ha figurat, al capdamunt i amb lletres d'or, la gesta de la sonda Rosetta i el seu estudi pioner del cometa 67P/Txuriúmov-Guerassimenko. Hi han aparegut també, entre d'altres, descobriments de fòssils interessants que han aclarit moments clau de l'evolució o avenços en biologia sintètica que anuncien possibilitats impactants per a un futur proper.

Algunes llistes mencionaven un experiment que ha donat uns resultats sorprenents en el camp de l'envelliment. El que han fet és barrejar la circulació d'un ratolí jove amb la d'un d'edat avançada, una tècnica complicada però que fa més de 150 anys que es coneix. El que van veure els científics és que l'animal vell s'acabava rejovenint quan la sang de l'altre corria per les seves venes. Això s'ha anat descobrint gradualment des de principis d'aquest segle, però la novetat és que aquest any s'ha trobat el factor específic present al plasma que es creu que seria el responsable de l'efecte. Es diu GDF11, i en aquests moments s'està duent a terme el primer assaig clínic per determinar si realment té capacitats anti-ageing: 18 afectats de la malaltia d'Alzheimer estan sent tractats amb injeccions de plasma de donants joves i s'espera que a finals d'any que ve ja sabrem si tenen algun efecte positiu a l'hora de frenar el deteriorament neuronal.

No és l'únic tractament contra l'envelliment que podria funcionar. Malgrat que actualment encara no tenim cap producte que sigui veritablement útil en aquest sentit, hi ha un munt de laboratoris arreu del món, entre ells el meu, buscant possibles solucions. Una podria ser els antiinflamatoris, unes pastilles que molta gent es prenen regularment. Concretament, la setmana passada es va publicar a la revista PLOS Genetics que l'ibuprofèn allarga entre el 10% i el 17% la vida de cucs, llevats i mosques, tres models usats freqüentment en estudis de recerca. Les raons d'aquest efecte inesperat encara no estan gaire clares.

Uns resultats similars s'han vist amb la metformina, un fàrmac que usem actualment per controlar la diabetis, o la rapamicina, que té el problema de ser un immunosupressor important. A més, al meu laboratori hem descobert una substància que perllonga l'esperança de vida de les mosques més d'un 20%, a la vegada que les manté més actives, uns resultats que esperem fer públics properament. I hi ha moltes altres opcions que s'estan estudiant, amb resultats preliminars positius. El cas és que encara no sabem si cap d'aquests tractaments tindrà algun efecte en humans. La majoria d'experts pensen que un dia o altre trobarem alguna cosa que frenarà (poc o molt) el nostre envelliment. Pot ser un moment històric que obri les comportes d'una revolució mèdica sense precedents.

Explicava tot això en una xerrada que vaig fer la setmana passada en un institut, i una de les primeres preguntes que em van fer els alumnes va ser per què els científics estem tan obsessionats amb aturar l'envelliment, quan hi ha altres problemes més importants. Vaig contestar-li que quan tingui 40 anys i comencin a grinyolar-li algunes articulacions entendrà ràpidament la raó. La recerca de la immortalitat és una obsessió antiga, reflectida ja en una de les primeres obres literàries conegudes, L'epopeia de Guilgameix, de prop de 4.000 anys d'antiguitat, i ara que per fi entenem a nivell cel·lular per què ens fem vells, no ens aturarem pas.

El problema és que la ciència està avançant més ràpid que no pas la societat. ¿Estem preparats per a un món on una part important dels humans (inicialment la dels països rics, amb tota seguretat) visqui més de 100 anys? ¿Com assegurarem la sostenibilitat d'una població on el percentatge de vells superi de molt el de joves? ¿On ficarem tanta gent si els naixements continuen al mateix ritme però tardem molt més a morir? No són escenaris apocalíptics trets de llibres de ciència-ficció, sinó realitats que la recerca biomèdica pot fer possibles a curt o mitjà termini. Tant en conferències com en un dels meus últims llibres de divulgació (Jugar a ser déus, escrit a mitges amb Chris Willmott) defenso que hem de començar a debatre aquests temes com més aviat millor, perquè els investigadors, mentrestant, continuem fent la nostra. Hem d'evitar que arribi un dia que el descobriment científic de l'any sigui al mateix temps l'anunci d'una catàstrofe social de repercussions imprevisibles.

[Publicat a El Periódico el 27/12/14.]

1 comentari:

LEBLANSKY ha dit...

Bona reflexió de l'autor de Immortals, sans i perfectes.
O això, o apuntar-se a la Vella guardia ;)