dimarts, 23 d’agost del 2016

«Al meu veí li va funcionar»

La lluita contra el perillós atractiu de les pseudociències a vegades pot semblar fútil. Per molt que avanci el coneixement humà i per molt culta que sigui una societat, sembla que mai deixarem de ser vulnerables al cant de sirena del pensament màgic, sobretot en moments crítics. Ja ens podem escarrassar apel·lant al sentit comú, que les promeses dels qui poden fer-ne sense haver de demostrar resultats sempre guanyaran la partida a la rigidesa necessària del raonament científic. És normal que quan algú busca urgentment resultats, se senti temptat per la possible solució immediata, per molt inversemblant que li sembli, en lloc d'esperar un veredicte (sovint negatiu) fruit d'hores d'investigacions. És tan normal com absurd, i hem de mirar d'evitar-ho.

L'objectiu d'aquest article no és denunciar, una altra vegada, com ens enganyen, com els mitjans col·laboren en l'estafa donant veu als farsants, o com professionals amb un títol en principi respectable se salten sense miraments la barrera de l'ètica. Això, per sort, ho fan regularment divulgadors com en Daniel Closa, en Jesús Purroy o en J. M. Mulet, entre molts d'altres a casa nostra. Busqueu els seus noms a internet el proper cop que us vulguin vendre aigua amb sucre per curar tots els mals i trobareu prou arguments per prendre una decisió intel·ligent. El que volia comentar és aquell fenomen de «al meu veí li va funcionar», màxima que se suposa que ha d'atorgar fiabilitat a qualsevol producte i que s'usa massa sovint per justificar l'eficàcia d'un tractament alternatiu. El cas recent d'un amic il·lustra per què no hem de caure en el parany de creure'ns-ho.

Un dia, aquest amic va començar a tenir uns mals de cap severs que no se li n'anaven amb res. Preocupat, va demanar hora al metge. Després de provar sense èxit uns quants fàrmacs durant setmanes, aquest va enviar-lo a un especialista per descartar que no hi hagués res de greu. Per sort, no era el cas. El diagnòstic final va ser de mal de cap diari d'origen desconegut que resistia totes les intervencions. El meu amic estava content de no tenir un tumor, però desesperat perquè la cosa no millorava amb res. El metge li va dir que l'únic que podia fer era esperar que passés i li va donar una sèrie de recomanacions per minimitzar l'impacte del dolor.

Una persona, sens dubte ben intencionada, va suggerir llavors al meu amic que provés un curandero que coneixia que equilibrava els txakres, o una cosa similar, que no hi perdia res per provar-ho. Ell em va preguntar què em semblava la proposta. Jo li vaig demanar si creia en aquestes coses. Quan em va dir que no, vaig recomanar-li que s'estalviés el temps i els diners. Les teràpies d'aquesta mena només funcionen a través de l'efecte placebo, una important (i ben real) reacció psicològica que, malgrat que no s'ha de menysprear mai, té unes limitacions evidents. En casos de dolor crònic, pot tenir un impacte positiu en l'estat general, però llevat que hi dipositis una fe cega és poc probable que vegis cap millora. Així doncs, va declinar l'oferta i va armar-se de paciència. En qüestió de poc temps el mal de cap va començar a remetre i ara està molt millor. Com en moltes altres malalties, possiblement no sabrem mai què la va desencadenar ni com es va solucionar.

Però ¿què hauria passat si el meu amic hagués anat al curandero? És probable que tant ell com la persona que l'havia recomanat haguessin cregut que la història dels txakres havia funcionat, encara que no tingués cap explicació lògica, quan òbviament no hauria tingut res a veure amb la curació. Una experiència positiva, personal o propera, fa que la gent tregui conclusions precipitades, i això és un error. Una relació causa-efecte és molt fàcil d'inferir però molt difícil de comprovar. Els científics tardem anys a poder demostrar si existeix o no, i aquest és un pas que no ens podem saltar si no volem caure en paranys com els de l'exemple.

Quan algú recomana un tractament recolzant-se en anècdotes puntuals, l'instint ens hauria d'empènyer a valorar-ho amb escepticisme, en lloc de deixar-nos enlluernar pel geni que ha de convertir els nostres desigs en realitat. Amb la quantitat d'informació que tenim a l'abast avui en dia, no hi ha excusa per no investigar si una afirmació està avalada per estudis seriosos. En absència de dades obtingudes amb mètodes rigorosament dissenyats i controlats, l'única manera que coneixem de treure l'entrellat de les coses, la millor resposta serà sempre «no, gràcies». Si tenim això present, haurem desactivat una de les armes més habituals dels venedors de fum i estarem preparats per entendre que la ciència és tan poderosa precisament perquè sap mantenir els peus a terra

[Publicat a El Periódico, 12/7/14] 

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

En general és així com tu dius, amb l'agreujant de l'auto medicació, encara que hi ha casos de vidents o curanderos com Edgar Cayce i algun altre, que caldria tenir en compte. Jo per què afortunadament i de moment no hi vaig mai al metge, i que duri, però si haig d'anar-hi, hi aniré, és el que és correcte i deixar-se de curanderos....

Allau ha dit...

Fa uns mesos em va passar una cosa similar amb una molèstia abdominal de la qual els metges no van saber trobar-ne el motiu. Passat un temps la molèstia va disminuir sense necessitat de seguir cap tractament. Vaig pensar el que tu comentes, que si hagués seguit alguna teràpia alternativa, ara podria ser dels que diuen "doncs a mi em va funcionar!"

Marta ha dit...

Fantàstic! Estic completament d'acord!

Sergi ha dit...

Doncs si et diuen 'al meu gat li va funcionar', ja ni t'explico. És un bon punt aquest article, però algú malintencionat et podria dir que això també és aplicable al fàrmac que et donen, que molts mals passaran igualment sense fàrmacs, i que si no en prenguessis t'hauries curat igualment també. Jo no sóc objectiu en això, evidentment no m'agraden els sopars de duro. Em dedico, en part, a desenvolupar fàrmacs. Passi que alguna gent ens critiqui perquè no saben que passen 15 putos anys des que el desenvolupem fins que passa totes les proves necessàries per demostrar-se segur i eficaç per sortir a la venda, i que el procés és tan extremadament car que només se'n poden encarregar les farmes grans, que naturalment després voldran recuperar la inversió, però sempre amb un producte que funciona. I fins i tot amb tots els controls, alguna cosa falla de tant en tant. Però és que fins i tot professionals de la salut o de ciències del ram defensen l'aigua amb sucre! Aigua amb sucre que, per altra banda, no passa cap control més enllà del somriure 'profident' del curandero que te'l ven...

Salvador Macip ha dit...

Que puguis estar molts anys sense veure un metge, Francesc!

Allau, és una cosa més normal del que ens sembla (el nostre cos és savi... i és un misteri), i els pseudocientífics se n'aprofiten.

Totalment cert, XeXu, però l'avantatge de la ciència és que no depèn només dels testimonis (que són totalment falibles, per un cas i per l'altre), sinó de les dades pures i dures. Aquí és per on hem de contraatacar tota aquesta superstició. I sí, tu i jo i els del ram tenim clar la feina que és generar un fàrmac nou. Sembla increïble que costi tant de fer entendre...