La recompensa de la nostàlgia

Quentin Compson és un jove estudiant que, des d'una habitació a la residència de la Universitat de Harvard, recorda la història d'unes quantes generacions de la seva família i, de retruc, la vida al sud dels Estats Units que acaba de deixar enrere. L'any és el 1936, i la narració de Quentin és el nucli d'Absalom, Absalom!, una de les novel·les més conegudes de William Faulkner i un bon exemple de l'ús literari de la nostàlgia per crear obres d'art perdurables. Un altre cas, tan conegut que molts el poden citar sense ni tan sols haver obert mai el llibre, és la magdalena proustiana, que amb una simple mossegada desencadena els records que omplen els sis volums d'A la recerca del temps perdut. ¿Què té la nostàlgia que ens fascina tant, des del punt de vista creatiu i, per tant, també des de l'emocional?

Si la pregunta te la pots plantejar llegint Faulkner o Proust, una possible explicació biològica es podia trobar fa poc a la revista Neuron, on un article escrit per uns científics de la Rutgers University, a Nova Jersey, proposava que l'exercici de la nostàlgia desencadena una resposta química al cervell comparable a la que experimentem quan ens donen diners. És a dir: desconnectar del present per repassar els grans èxits del passat genera una recompensa física tangible, cosa que explicaria perquè en som addictes. Per demostrar-ho, el grup d'investigadors dirigit pel doctor Mauricio Delgado van demanar a un grup de voluntaris que recordessin moments feliços de la seva vida i altres de neutres mentre se sotmetien a una ressonància magnètica funcional, una tècnica d'imatge que permet veure en temps real quines parts del cervell estan actives i quines, no. Com era d'esperar, tots els subjectes es passaven més estona pensant en els records agradables que no pas en els que no tenien cap component emocional positiu.

El més sorprenent era que, durant la sessió nostàlgica, se'ls encenien unes zones cerebrals conegudes com el còrtex medial prefrontal i el cos estriat, les mateixes que se sap que responen sempre que ens trobem en una situació de guany econòmic. Encuriosits, els científics van proposar-los un altre experiment. Els van oferir una quantitat de diners per recordar un fet positiu i una de més elevada per recordar-ne un de neutre. La majoria de voluntaris no ho dubtaven: preferien menys diners a canvi de poder gaudir un cop més de les millors experiències de la seva vida. A més a més, la resposta neurològica observada mitjançant la ressonància era de més magnitud en aquelles persones que després de la sessió deien que el seu estat d'ànim havia millorat notablement.

Tot això demostraria que aquesta necessitat mental de tornar periòdicament a les coses bones que hem deixat enrere té una raó de ser, més enllà de proporcionar temes interessants als artistes. Només cal reconèixer com gaudim de festivals nostàlgics com poden ser els sopars amb amics de la infantesa, on la inevitable successió espontània de batalletes obliga el còrtex medial prefrontal a fer hores extres. La capacitat tan típica dels humans de perdre'ns en els records podria ser en realitat una estratègia més de l'evolució, una resposta biològica potser apareguda gràcies a unes connexions neurològiques accidentals, que la selecció natural hauria conservat pels clars efectes euforitzants que tindria en el nostre estat d'ànim.

Però abusar-ne pot ser perillós. Així com una dosi raonable de nostàlgia sembla ser saludable, convertir-la en una màxima que et dirigeixi el curs de la vida, com encara ara podem veure que fan certs elements reaccionaris de la societat, va en contra del que ha permès que la nostra espècie aconseguís fites espectaculars: la voluntat d'innovar. El problema ve quan es vol anar més enllà de l'exercici de la imaginació per intentar reproduir, en un entorn contemporani, el que la memòria ens diu que era millor, en lloc de continuar caminant endavant. Per avançar hem de venerar el passat, però sempre sent conscients que l'hem de deixar enrere.

D'una manera o una altra, la nostàlgia és una part important de la nostra existència, i ara sabem que això té una raó biològica de ser. Està molt integrada en les rutines vitals de la humanitat, cosa que fa que acabi reflectint-se en les manifestacions artístiques o que alguns la utilitzin d'estendard per justificar el seu tradicionalisme. Fins i tot el llenguatge ha sentit la necessitat de crear paraules úniques per definir-la, com la saudade portuguesa o la morriña gallega, per posar dos exemples pràcticment intraduïbles. No té res de dolent recrear-se una estona en els records feliços: el cervell us ho agrairà. Tingueu-ho ben present, i el proper cop que claveu queixalada a una magdalena, feu-ho sense remordiments però amb mesura.

[Publicat a El Periódico el 29/11/14]