dilluns, 12 de setembre de 2016

On és la ciència?

[Aquest article és la meva contribució al debat que es va iniciar aquí i aquí sobre la presència de la cultura als mitjans públics. Jo afegeixo que el problema també afecta la ciència.]

La temporada ha començat amb polèmica. L'anunci fa uns dies de la nova graella de la ràdio pública catalana va disparar moltes queixes sobre la manca d'espais propis per a la cultura, que s'ha vist relegada a petites sec­cions mentre els esports guanyaven hores d'antena. Enmig d'aquest rebombori, el científic Miquel Tuson proposava a Twitter el 'hashtag' #OnÉsLaCiència per recordar que hi ha una altra àrea encara menys representada als mitjans. La comparació no és arbitrària: fa més d'un segle, Santiago Ramón y Cajal ja deia que la cultura i la ciència són els dos pilars que ens diferencien dels animals. I si la primera sovint està marginada en molts aspectes de la vida pública, la segona és pràcticament invisible. És increïble que no ens adonem que tan greu és una cosa com l'altra.

Potser estic mal acostumat, perquè aquí on visc, al Regne Unit, les coses són molt diferents. La BBC té un canal de televisió dedicat exclusivament a la cultura, en el qual molt sovint hi ha programes sobre ciència (els britànics han entès que és part essen­cial de l'educació). Però no tan sols això: la BBC1 emet documentals excel·lents a les hores de més audiència (la setmana passada, per exemple, en van fer dos seguits de física), que s'alternen amb naturalitat amb se­rials i 'realities'. En canvi, la iniciativa pública no destina cap canal íntegrament als esports. Això ho deixa a les privades.

Una de les conseqüències directes d'invertir temps a explicar bé la ciència en els mitjans és que la gent l'entén i l'aprecia molt més. I aquesta conscienciació social obliga els polítics a dedicar-hi més pressupost. Amb tants recursos es pot fer recerca de molt alt nivell i, a més, atreure talent d'arreu del món. Recordem el cas de Guillem Anglada-Escudé, astrofísic català que, a la Queen Mary University de Londres, ha dirigit el grup que recentment ha descobert l'exoplaneta més proper a la Terra. El fet que hi hagi hagut 85 premis Nobel científics al Regne Unit i només un i mig a Espanya és una mesura de l'abisme existent entre els dos països pel que fa a aquest tema.

Es podrien discutir aquestes dades amb l'argument de l'ou i la gallina: ¿què ha de ser primer, l'interès popular o la presència mediàtica? Aquesta excusa s'ha fet servir per afirmar que, per sobreviure, els mitjans han de donar a l'oient allò que reclama. Primer, aquesta afirmació podria fins a cert punt ser certa en el cas de les privades, que han de quadrar números a finals de mes, però mai per a les públiques, que com a principal objectiu no tenen fer diners sinó proporcionar un servei a la societat.

Un poble sense uns mínims coneixements científics corre el risc de ser manipulat per estafadors i espavilats, com veiem que passa amb una freqüència alarmant a casa nostra, amb uns resultats que poden arribar a ser mortals. I segon, ¿qui diu que la ciència i la cultura no poden ser atractives i econòmicament viables? Sky, el principal mitjà de pagament al Regne Unit, també té el seu canal cultural, Sky Arts. Si no fos rendible ja l'haurien tancat fa temps.

El cercle viciós d'ignorància/invisibilitat es pot trencar, però ens hi hem d'esforçar tots. La solució no pot ser només intro­duir píndoles als programes generalistes, com es fa majoritàriament ara. És un primer pas que calia fer per sortir del pou on érem, però ara tocaria passar pantalla. Tampoc n'hi ha prou omplint de cièn­cia els canals secundaris o les matinades, tot i que això també té utilitat i a casa nostra es fa amb un cert èxit. Hem de treure-la dels guetos, per exemple, donant-li espai a les seccions d'Opinió, com molt encertadament fa aquest diari. Cal seguir l'exemple britànic i col·locar a poc a poc programes interessants al 'prime time' perquè la presència de continguts científics es vegi normal. Que s'entengui que la ciència pot ser entretinguda sense deixar de ser rigorosa. Potser perdrà sempre la batalla dels percentatges, però a poc a poc guanyarà adeptes i deixarà de ser vista com una cosa incomprensible que fan una colla de paios avorrits a les universitats. Això seria una victòria immensa.

El que dic serveix tant per a la ciència com per a la cultura. No té gaire mèrit que les defensi perquè jo sóc dels dos rams. El que cal és que des de fora també s'escoltin queixes. És com el cèlebre discurs de Martin Neimöller que denunciava la covardia dels intel·lectuals alemanys davant els nazis, aquell que comença dient "quan van venir a buscar els comunistes, jo no vaig dir res perquè no era comunista". La història s'acaba quan el vénen a buscar a ell i ja no queda ningú que pugui alçar la veu. Aquí passa el mateix: ciència i cultura són patrimoni de tots, i les hem de defensar amb ungles i dents.

[Publicat a El Periódico, 20/8/14. Versión en castellano.]

3 comentaris:

Júlia ha dit...

crec que aquesta dicotomia entre ciència i cultura no té sentit, encara que del que és o no cultura en trobaríem milers de definicions, tot és 'cultura', de fet

pons007 ha dit...

L’altra opció es donar el país per perdut sense remei i emigrar a un país on si que se li dona importància a la ciència i a la cultura com tu has fet :P

XeXu ha dit...

Ei, que aquí a casa tenim el 'Què, qui, com'! Està clar que no se li dóna a la ciència el ressò que se li hauria de donar, i això acaba repercutint en que sigui molt difícil investigar en aquest país. Sabrem revertir-ho quan en tinguem un de nou? Segurament no s'arregla (només) injectant pasta als centres d'investigació, sinó fent-la aparèixer als mitjans, allà on arriba a tothom. Quan augmenta l'interès, i augmentaria, la roda gira.

De cultura no parlaré, ciència és ciència, amb totes les seves guerres i trampes, però per cultura molts cops fan passar bou per bèstia grossa.