Quatre cosetes mediàtiques i curioses

Us deixo unes quantes col·laboracions recents per si de cas us interessa alguns dels temes.

Primer, una mica de ràdio, del progrma El Balcó, de la SER, al qual contribueixo cinc minutets cada dijous cap a les 7:30: un sobre l'autofàgia, premi Nobel d'aquest any, un sobre si els humans tenim data de caducitat i un sobre per què les dones tenen menys càncer que els homes.

Si preferiu llegir, a l'ARA he publciat un article sobre el bon envellir (el que els anglosaxons anomenen els wellderlies) i un altre sobre els rens, que tenen una malaltia com la de les vaques boges.

Si voleu estar al cas de les últimes coses que estic fent i sentir-me opinar sobre temes diversos, llegiu l'entrevista que el van fer a El Punt/Avui aquest diumenge. Té la peculiaritat de comptar amb una foto dels pocs dies assolellats que ha fet darrerament aquí a Leicester.

I per acabar, un parell de curiositats. Aquí a la dreta podeu veure un dels meus articles en un llibre de text de batxillerat. És tot un honor i un plaer veure que el que escrit pot servir també per donar la llauna als pobres estudiants que estan aprenent a fer comentaris de text. Espero que, de pas, aprenguin alguna cosa de ciència.

L'última és una cosa rara que un amic ha trobat a la xarxa. És un vídeo que sembla fet per un robot, en el qual es parla de la versió anglesa del llibre que he escrit amb en Chris Willmott. Sembla la propaganda de la versió audiobook. L'únic problema és que aquest llibre no té versió audiobook! Els editors no tenen ni idea de qui és l'autor de l'anunci ni quin benefici espera treure de tot això. En fi, la Internet té aquestes coses...

Més Ara i aquí

Parlant encara del llibre sobre Ramón y Cajal, he de dir també que surt a la vegada que el primer volum de la col·lecció Ara i aquí, dedicat a Ramon Llull (en algun moment ens hem referit a aquest duet estel·lar com The Ramones, per motius obvis...). L'ha escrit l'Albert Pijuan, de qui fa un temps vaig ressenyar la seva primera novel·la, que em va agradar molt. Com que llavors les sensacions van ser  bones, tinc ganes de veure què ha fet amb el Llull. En tot cas, crec que és una iniciativa molt interesant d'Angle Editorial, això de publicar biografies amb un toc diferent, com són aquestes dues. Esperem que tingui una llarga continuïtat.

Algunes referències als mitjans:
La Vanguardia

Ramón y Cajal. Ara i Aquí

Ahir va fer 82 anys de la mort de Santiago Ramón y Cajal. Per pura casualitat, aquesta setmana arriba a les llibreries el meu darrer assaig, Ramón y Cajal, part de la col·lecció Ara i aquí que acaba d'estrenar Angle Editorial.

És un llibre molt especial per a mi. Primer, és una biografia (molt heterodoxa) d'un personatge que admiro molt. Però, a més, hi he posat molt de les meves pròpies experiències, fins al punt que a la vegada és gairebé una (mini) autobiografia. I, per arrodonir-ho, he aprofitat per parlar d'una sèrie de temes relacionats amb la ciència i la societat que tant a Cajal com a mi (com a molta altra gent!) ens interessen i ens preocupen.

El resultat és una barreja particular, el llibre més personal que he escrit fins ara, molt diferent a tots els altres (tot i que això em passa gairebé cada vegada!). Interessarà a qui tingui ganes de conèixer millor el personatge, però també a qui vulgui pensar una mica sobre on som i cap a on anem. Hi ha força ciència, és clar, però l'objectiu aquesta vegada no ha sigut la divulgació, com en llibres anteriors (tot i que explico tan planerament com puc les gestes de Cajal al laboratori), sinó fer un retrat i una comparació de dues societats separades per un segle.

Espero que us interessi la proposta. Si us el llegiu, ja em direu què us ha semblat.

¿Es posible frenar el envejecimiento?

Per una sèrie de coincidències (els tempos editorials es mouen per camins misterioros), d'aquí a finals d'any es publicaran uns quants llibres meus. Concretament, aquest mes faig un doblet científic. La setmana que ve us parlaré d'una biografia heterodoxa que arribarà d'aquí poc a les llibreries (de la qual ja he penjat una foto a les xarxes) però abans us he d'anunciar un altre "naixement": ¿Es posible frenar el envejecimiento?

Aquest és un llibre diferent, perquè no el trobareu als llocs habituals. Només el podreu comprar aquest diumenge, amb el diari El País. És un resum actualitzat del que sabem sobre l'envelliment: què el causa, com evoluciona i què podria retardar-lo o evitar-lo. És un dels temes que estudiem al meu laboratori i també un dels que més m'apassiona, per això vaig aprofitar que em demanaven dos llibres per aquesta col·lecció (sí, té un "germanet", del qual en parlarem en una altra ocasió) per proposar parlar d'això. 

Tot i ser relativament breu i distribuir-se amb la premsa, hi he posat tan esforç com en qualsevol dels meus altres llibres de divulgació. Podeu esperar la rigorositat i profunditat de sempre, amb el llenguatge planer que intento fer servir en aquests casos. L'estructura és molt semblant al llibre que vaig fer sobre el càncer, o sigui que si el vau llegir ja sabeu què en podeu esperar. Si us agradaria entendre millor per què envellim i us preocupa si es podrà mai controlar aquest procés que, ara per ara, sembla inevitable, aquest és el vostre llibre.

Recordeu que si us interessa us he d'espavilar: només el podreu comprar amb el diari El País aquest diumenge, 16 d'octubre.

[ACTUALITZACIÓ: El llibre estava disponible aquest cap de setmana, com vaig anunciar. Si no el vau poder aconseguir, heu de demanar al vostre quiosquer que el reclami o trucar al 902 119 111.]

Un Nobel caníbal

Aquesta ha sigut la setmana dels Nobels científics (encara queden per donar el de Literatura i el d’Economia), l’únic moment de l’any que els investigadors som tractats com a famosos prou dignes per a sortir a la portada dels diaris. Aquesta setmana també és el moment més temut per molts periodistes, que han d’esforçar-se a parlar de temes terriblement complexes només amb l’ajut de les crosses que proporcionen les notes de premsa de la Fundació Nobel. Hi ha vegades que costa bastant (explicar el de Física d’aquest any és tot un repte, per exemple) i altres que l’impacte és fàcil de veure fins i tot pels qui no són experts.

El darrer Nobel de Fisiologia o Medicina és d’aquest últim grup. Se l’ha emportat una persona en solitari, cosa poc habitual en aquesta categoria (només ha passat dos cops des de principis de segle). Es tracta del microbiòleg japonès Yoshinori Ohsumi i el motiu ha sigut el descobriment de l’autofàgia. Per poques nocions de grec que tinguem, és fàcil deduir que aquest fenomen està relacionat amb el fet de “menjar-se a un mateix”. Què vol dir aquesta mena de canibalisme quan parlem de cèl·lules?

Quan hi ha una situació estressant, per exemple una manca important d’aliments, qualsevol cèl·lula reacciona defensant-se de la millor manera que sap. Una opció pot ser “reciclar” part del seu contingut per transformar-lo en els nutrients que tant necessita i poder sobreviure així fins que les condicions millorin. D’això se’n diu autofàgia. Naturalment, l’autofàgia portada a l’extrem pot arribar a destruir la cèl·lula afectada, cosa que també pot ser convenient per a l’organisme en certs moments. Així doncs, és una arma de doble tall que, en totes les seves facetes, resulta molt útil per a la supervivència. Per això, malgrat que Ohsumi la va estudiar en els llevats, s’ha vist que pràcticament totes les cèl·lules tenen programats aquests mecanismes, per si mai els necessiten. Si, pels motius que siguin, l’autofàgia falla, poden accelerar-se problemes com el càncer o la malaltia de Parkinson.

Aquest any, alguns esperaven que un dels Nobels anés als descobridors del CRISPR-Cas9, un mètode simple i efectiu de manipulació genètica que s’ha popularitzat recentment i que pot arribar a trastocar molts aspectes de la nostra societat (de moment, ja ha revolucionat com treballem als laboratoris). Curiosament, aquests sistema es va desenvolupar a partir del descobriment original que va fer als anys noranta Francis Mojica, un microbiòleg de la universitat d’Alacant. Les esperances que un espanyol guanyés un Nobel científic (que seria només el segon de la història, després de Ramon y Cajal) de moment s’han esvaït, però mai se sap què passarà més endavant.

A diferència dels Nobel de Literatura i, sobretot, el de la Pau, que solen anar envoltats de polèmica i regir-se per criteris no sempre objectius, els premis científics rara vegada es poden discutir. Solen atorgar-se a investigadors que han fet mèrits de sobres per rebre la medalla, i que estan esperant pacientment el seu torn. No he vist mai que ningú hagi dubtat de la qualitat d’un descobriment premiat en aquestes disciplines. Com a molt, a vegades hi ha hagut queixes perquè algú que havia contribuït de forma important a un descobriment s’havia quedat fora de la terna, però això és un problema inevitable quan s’han d’escollir un màxim de tres noms d’un treball que sempre és multidisciplinari i multitudinari.

Ara bé, com en tots els premis, els jurats són humans i, per tant, susceptibles a pressions de tota mena, subtils o no. De la mateixa manera que els lobbies de les productores són essencials per fer decantar els Oscars, també en el cas dels Nobel és diferent si darrera d’un científic hi ha universitats com la de Cambridge o la de Harvard (sempre presents al top 10 de totes les classificacions i, naturalment, farcides de Nobels), la universitat de Tokio (on Ohsumi va fer els seus principals descobriments i que està al top 40) o les d’un país, com el nostre, que no en té cap entre les 150 millors.

En tot cas, el premi de Medicina d’aquest any ens demostra que un científic que estudia un organisme tan humil com el llevat pot arribar a fer descobriments capaços de canviar la manera que tenim d’entendre el món. I, a més, és la prova que els mecanismes bàsics de la vida són transversals i compartits entre tots els éssers vius d’aquest planeta, des dels microbis més minúsculs als organismes tan complexes com els humans. És motiu suficient per quedar-se amb la boca oberta una bona estona.

[Publicat a El Periódico, 8/10/16. Versión en castellano.]

Les col·laboracions mediàtiques recents

Avui cap a les 19:30 em podreu sentir, com cada dijous, parlant de ciència al programa El Balcó de la SER durant deu minutets. A les últimes connexions vaig parlar de teràpies cel·lulars i del microbioma (i com afecta coses tan diferents com el pes o l'envelliment). Per completar la sessió de divulgació, podeu llegir el meu últim article a l'ARA, sobre com la respota a la veu de la mare pot determinar com ens socialitzem.

Acabo amb una cosa que no té res a veure: una ressenya tardana d'El joc de Déu (junt amb d'altres de llibres fantàstics recents) on es diu que "Es una novela gamberra, irreverente, divertida (...), entretenida y de lectura rápida y muy amena." No està malament.

Ressenya: Patrick Melrose

He descobert una mica tard Edward St Aubyn, però m'hi he enganxat. Aquest estiu he assaltat la segona novel·la del cicle de Patrick Melrose, Bad News, que és la que us volia ressenyar avui. En català em sembla que no en tenim cap de traduïda així que si us interessa haureu de recórrer a l'edició castellana (en dos volums condensa tot el cicle de cinc novel·les, publicades entre el 1992 i el 2012) que ha tret Random House.

De forma resumida, les novel·les recórren la vida de Patrick Melrose, un home de la classe alta anglesa amb una família molt disfuncional. No cal dir que el contingut autobiogràfic és important, cosa que fa encara més terrible el que s'hi explica. Perquè, de moment (en les dues primeres novel·les, que són les que he llegit), la vida del pobre Patrick és un autèntic drama.

L'acció dels llibres es condensa en un espai de temps petit i se centra en un esdeveniment concret de la vida del protagonista (unes vacances en el primer, el funeral del pare en el segon). Si a Never mind el Patrick era un nen petit abusat (en tots sentits) pel seu pare i negligit per la seva mare, a Bad News és un jove amb un problema seriós d'addicció que viatja a Nova York per l'enterrament del seu pare (a qui ja us podeu suposar que odiava). El llibre és un recorregut pels baixos fons de la ciutat als anys noranta i una de les millors descripcions de l'addicció que he llegit.

Els temes són durs, s'ha d'anar preparat, però estan narrats amb molta força i una mena d'humor britànic de fons que els fan més suportables. Literàriament, les novel·les són impecables. Van directes a la vena: ben escrites i ben portades però sense explotar la tragèdia, com hagués sigut fàcil de fer. A mi m'han convençut. Continuaré seguint les desventures del Patrick Melrose, a veure si té una mica més de sort a mida que es va fent gran...