Lentitud

Sóc un novelista lent. Escric ràpid, tinc aquesta sort, per això publico uns quants llibres cada any, però quan es tracta de novel·les, vaig molt lent. Perquè per mi una novel·la no s'escriu, sinó que es reescriu. I, abans d'això, es madura. Per això el procés em dura tant i per això dels vint-i-tants llibres que porten el meu nom només tres són novel·les.

I, malgrat això, la novel·la és el meu format preferit. És el gènere en el què estic intentant bastir la trajectòria més coherent (a la resta sóc més anàrquic) i pel que m'agradaria que algú em recordés algun dia. Les tres primeres que he escrit formen un cicle sobre la manipulació i, tot i ser totalment independents, comparteixen tema i esperit experimental, ja que en cadascuna provava una aproximació diferent: la del cinema d'acció a El rei del món, la de la televisió a El joc de déu i la del còmic a Hipnofòbia. Ara em toca canviar  una mica.

La setmana passada penjava a les xarxes la foto que veieu aquí, per marcar el moment que acabava la primera versió "ensenyable" de la que espero que serà la meva quarta novel·la. És la segona més llarga que faig, després d'El rei del món, i la primera d'un nou cicle, que també tindrà tres peces i anirà sobre l'exili. A sobre és la més personal de totes, la que té més de mi. I també és la que m'ha costat més escriure. He tardat gairebé15 anys i mig. No és broma: la vaig començar el setembre del 2001. He fet moltes altres coses entremig, és cert, però sempre he anat treballant de fons en aquesta novel·la. No he pogut anar més ràpid perquè he hagut de fer-me meus els personatges, entendre què buscava cadascun d'ells i anar madurant la història que volia explicar. I, a més, anar desenvolupant les eines per poder explicar-la com volia, per això les altres tres li han acabat passant al davant. L'he escrit i reescrit uns quants cops. He afegit, retallat, reescrit i retallat de nou fins que ha arribat aquell punt que et sents prou satisfet, fins que pots defensar cadascuna de les frases que hi surt, cada paraula. I ara respiro una mica més tranquil.

Encara li he de passar una mica el ribot, però ja he començat a ensenyar-la als meus lectors de prova. És una fase emocionant, el moment de deixar que la vegin un parell d'ulls frescos. Seguiré treballant-hi uns quants mesos més i, si tinc sort i em queda com espero, potser l'any que ve la podreu llegir els qui en tingueu ganes. Aquests post, doncs, no és per fer propaganda de res, només per explicar-vos una faceta més del meu procés creatiu, per si a algú li interessa. I per justificar perquè no he tret cap novel·la des d'Hipnofòbia: tenia la següent al forn, cuinant-se a foc lent. Aviat podreu jutjar si ha valgut la pena tanta feina.