De beneficis i responsabilitats

El mes passat es va anunciar una iniciativa per desenvolupar vacunes contra algunes de les infeccions perilloses que encara no en tenen (com la SARS, el Zika o l’Ebola) i després acumular-ne prou dosis per a fer front a un brot i evitar que es converteixi en una epidèmia. Ha començat amb un pressupost de 500 milions de dòlars, que s’espera doblar, proporcionat per governs i fundacions. La idea és tan bona com necessària, però el tema de les vacunes, un fàrmac que es dona a persones sanes, sempre desperta recels. La prova és que alguns comentaris a aquesta notícia posen el crit al cel perquè consideren que és un estratagema de les companyies multinacionals per poder vendre de cop milers de dosis dels seus productes. Aquest tipus de postures demostra una visió simplista de com funciona la sanitat però també reflecteix un dels problemes d’haver de dependre de les companyies farmacèutiques per a la producció de medecines: com regular-ne la retribució.

La setmana passada es va resoldre una agra disputa que mantenien el MIT i la Universitat de Harvard, per un costat, i la Universitat de Califòrnia per l’altre, relacionada amb la propietat intel·lectual del CRISPR / CAS9, el revolucionari sistema d’edició genètica que ja ha canviat la manera de fer investigació i que no hauria de trigar gaire a entrar als hospitals. El resultat és que Harvard pot mantenir les patents que Califòrnia, la seu dels primers descobridors, volia declarar nul·les. Els detalls legals del cas són complexos i hem d’assumir que la decisió ha de ser la més justa d’acord amb la normativa, però el que això significa, en la pràctica, és que tothom qui vulgui fer servir el CRISPR / CAS9 mèdicament haurà de pagar dues vegades, una als que van desenvolupar el sistema genèric (a Califòrnia) i l’altra als que van protegir el seu ús en cèl·lules humanes (a Harvard). El resultat és que el producte s’encarirà notablement i l’usuari an’assumirà el cost. I tot per un tecnicisme. Això pot ser tolerable quan parlem d’articles de luxe, però no quan el que està en joc és la salut.  Les patents són importants per incentivar la investigació i el desenvolupament, i també per premiar el valor de les idees. Són absolutament necessàries per protegir una inversió arriscada, però no han de servir en cap cas d’excusa per a l’enriquiment excessiu d’uns quants en detriment de la qualitat de vida de molts. 

L’exemple més extrem és el preu desorbitadament alt de molts tractaments per al càncer, almenys durant els primers anys, diversos ordres de magnitud sobre el cost real. Tot i que és perfectament comprensible que una empresa farmacèutica vulgui rendibilitzar com més aviat millor els fons invertits en el desenvolupament d’un determinat producte (que sol superar fàcilment els mil milions de dòlars, no ho oblidem), l’ètica té uns límits que no s’haurien de travessar mai. És important entendre quin paper juguen i han de jugar les iniciatives privades en el teixit social per poder recompensar-les i controlar-les de la manera adequada. I no només en el camp mèdic. És infantil donar la culpa de tots els mals als bancs, sense els quals no podria existir el sistema econòmic que és la base de les societats democràtiques, però és totalment irresponsable donar-los a canvi un xec en blanc, perquè han demostrat més d’una vegada que abusen. El desastrós rescat derivat de l’última crisi, que va buidar les arques públiques quan més les necessitàvem mentre alguns s’asseguraven jubilacions folgades, no s’hauria de repetir més. Igualment, les companyies farmacèutiques són part indispensable del món sanitari, però se’ls ha de fer trobar la manera d’equilibrar objectius financers amb la responsabilitat que tenen pel fet que la salut del seu negoci depèn de la salut dels altres.

Evitem caure en maniqueismes innecessaris, però també en una complaença perillosa. El sistema funciona si es vigila bé. Que una companyia farmacèutica es faci d’or amb la venda d’unes vacunes no significa necessàriament que ens estafi. La medicina avança perquè els estats i les empreses inverteixen, uns a fons perdut, els altres buscant beneficis. Els governs no poden desatendre els pressupostos d’investigació, com les farmacèutiques no poden abusar de la situació de poder. Les dues coses encara passen, per desgràcia, i seguiran passant. En un país amb tendència endèmica a les portes giratòries i la ignorància científica, hem d’estar alerta. I això és feina de tots. 

[Publicat a El Periódico, 25/2/17. Versió en castellà.]