Sang jove

Erzsébet Báthory, una comtessa hongaresa que va néixer a finals del segle XVI, ha passat a la història com

l’assassina en sèrie més prolífica de la qual es té constància. Tot i que no se sap amb exactitud el nombre de les seves víctimes, es calcula que podrien haver estat uns quants centenars, totes elles noies joves. Aquesta és la part que es creu que és certa; a partir d’aquí han nascut les llegendes. Una de les més difoses és que Báthory matava donzelles per poder-se banyar en la seva sang, perquè creia que això evitaria que envellís. Es diu que aquesta història, barrejada amb la figura d’un altre noble sanguinari de la zona, el romanès Vlad Tepes, és el que va inspirar Bram Stoker el seu personatge més cèlebre, Dràcula.

Quatre-cents anys després de la mort de la comtessa assassina, estem veient que potser no anava tan desencaminada. Una sèrie de descobriments recents indiquen que, a les primeres dècades de la vida, a la sang hi hauria un o més factors que podrien contribuir a mantenir els òrgans en bon estat, i que això podria tenir efectes rejovenidors en els teixits de les persones d’edat més avançada. L’experiment que va donar la primera pista és de fa poc més d’una dècada. Uns científics de la Universitat de Stanford van unir els sistemes circulatoris d’un ratolí vell i un de jove, de manera que les sangs barrejades fluïssin pels dos cossos. Aquesta és una tècnica clàssica, usada pels fisiòlegs des de fa temps, que es diu parabiosi. El que va demostrar aquesta vegada és que la sang del ratolí jove feia que els ossos del vell augmentessin de densitat, com si estiguessin anant enrere en el temps. Més tard es va veure que també millorava la capacitat de reparar ferides i que augmentava les connexions entre neurones al cervell.

Des de llavors s’ha estat buscant quin és el component rejovenidor que hi ha a la sang. Una hipòtesi assenyala la proteïna GDF11, que reactiva les cèl·lules mare, però no tothom hi està d’acord. El mes passat es va fer un nou experiment, aquest cop injectant plasma de cordó umbilical humà a ratolins vells. El resultat és que millorava significativament la memòria dels animals. En aquest cas, es creu que la proteïna responsable de l’efecte és l’anomenada TIMP2. Fa uns dies estava en un tribunal de tesi en la qual el candidat parlava de la implicació del sistema immunitari en l’envelliment. Les dades suggerien que, amb l’edat, els glòbuls blancs perden la capacitat de netejar els teixits, concretament d’eliminar les cèl·lules envellides que s’hi acumulen i entorpeixen el seu bon funcionament. Si això és correcte, no només les proteïnes de la sang jove podrien frenar el pas del temps, sinó també alguna de les cèl·lules que hi circulen.

Encara és més revolucionària la idea que van proposar a principis d’abril uns científics del Max Planck Institute. Van posar peixos vells, dels quals abans s’havia eliminat tots els bacteris que tenen al tub digestiu, en contacte amb excrements de peixos joves. Quan els vells van assimilar la flora intestinal que hi havia a les deixalles, van passar a ser més actius i a viure un 37% més. Aquest transplantament de microbiomes, per dir-ho tècnicament, demostra que la composició de bacteris de l’intestí té un efecte substancial sobre la longevitat, si més no en alguns animals. La raó és encara desconeguda i no se sap encara si en humans funcionarà de la mateixa manera.

Aquestes dades tenen un gran impacte potencial. Si es confirmen, voldria dir que podríem fer servir injeccions de plasma i pastilles d’excrements (o, encara més pràctic, un còctel de proteïnes, cèl·lules i bacteris) per frenar l’envelliment i la degeneració associada, per exemple en malalts d’Alzheimer. I si no funcionés res de tot això, hi ha altres opcions. En el meu laboratori, per exemple, investiguem com eliminar cèl·lules velles amb nanopartícules o si bloquejar una proteïna alenteix els símptomes de l’edat. Altres científics estan estudiant compostos diferents. Sigui com sigui, la primera píndola de la longevitat no està gaire lluny. És possible que els nostres fills ja se la puguin prendre. Això vol dir que hauríem de començar a discutir-ne les implicacions socials. ¿Què passarà si cada cop més gent arriba als cent anys? ¿Ho resistirà el planeta? ¿Quant haurem d’estendre l’edat de jubilació si seguim forts i actius durant més temps? ¿Com afectarà això el mercat laboral pels joves? La ciència avança molt ràpid i hem d’esforçar-nos a seguir el seu ritme per prevenir els efectes negatius que pot tenir.

[Publicat a El Periódico, 20/05/17. Versión en castellano.]