Des de fora, la ciència pot semblar un bloc homogeni que aglutina tot el saber que anem adquirint sobre nosaltres i el nostre entorn. Potser va ser així als inicis però, avui dia, si ens hi acostem una mica, veurem que està feta d’un munt de petits compartiments terriblement especialitzats. La quantitat de dades que cal dominar per poder contribuir d’una manera significativa a un d’aquests camps és ingent i, a més, no para d’augmentar. Aquest és el motiu principal pel qual els científics hem acabat fent-nos experts només en una petita parcel·la, i massa sovint no sabem gaire bé què passa a les altres, ni tan sols a les que tenim més a la vora.
Som conscients que això és un problema que dificulta el progrés. La prova és que els descobriments importants actualment els solen fer equips multidisciplinaris capaços d’integrar habilitats que provenen de camps diversos. Però no sempre és fàcil trobar la forma d’enderrocar els murs que nosaltres mateixos hem hagut de construir per poder processar millor el coneixement que estem acumulant.
La setmana passada em van convidar al simposi que l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, l’IBEC, organitzava per celebrar el seu desè aniversari. L’IBEC és un centre de recerca que, tot i la seva curta vida, ha aconseguit aglutinar una massa crítica de talent, molt d’ell tan jove i visionari com la mateixa institució, que genera de forma consistent una producció competitiva a nivell internacional, en àrees tan innovadores com la nanomedicina. És un exemple a seguir i s’ha de felicitar els directors que ha tingut, primer Josep Anton Planell i ara Josep Samitier, per la bona tasca que han fet.
Una de les conferències del simposi la va fer Thomas Skalak, director de la fundació que Paul Allen va muntar per promoure la recerca. Els nord-americans tenen avantatge en uns quants temes, no ens ha de fer vergonya admetre-ho. Un d’ells és la ciència, que està molt més integrada al teixit social que no pas al sud d’Europa. La prova és que les grans fortunes dels Estats Units, com el mateix Paul Allen o el seu company a Microsoft, Bill Gates, entenen que la manera més productiva de crear un impacte durable és invertir una bona quantitat de capital a recolzar la investigació. Una cosa semblant passa al Regne Unit, on hi ha una sèrie de charities (o ONG) que pràcticament dupliquen el pressupost estatal.
En canvi, a Espanya, que pot estar orgullosa de ser el país natal de l’home més ric del món (actualment ocupa només el segon lloc de la llista), el suport privat al sector científic és més aviat minso. Hi ha alguna cosa en la cultura anglosaxona que els permet entendre la importància social i econòmica de la ciència, mentre que gran part del Mediterrani encara està còmodament instal·lat en el «que inventin ells». Potser a força d’insistir-hi acabarem trencant el cercle viciós i conscienciant una mica les noves generacions.Una altra cosa que fan bé els americans és mirar on són les fronteres i buscar la millor manera de creuar-les. Skalak explicava que una de les prioritats de la seva fundació és incentivar el blue sky research. La traducció literal seria la «recerca dels cels blaus», i significa donar suport a idees que poden semblar boges perquè surten de les línies de pensament ortodoxes i acceptades. També en diuen thinking outside de box, pensar fora de la capsa. Tot i que aquest enfocament moltes vegades no acaba donant cap fruit útil, un bon nombre dels grans avenços de la història s’han fet d’aquesta manera. És encomiable, doncs, que hi hagi persones que vulguin jugar-se-la amb inversions d’alt risc per cobrir l’espai on el diner públic no sol arribar.
Passar-me dos dies escoltant els físics, químics i enginyers de l’IBEC parlant de les noves eines que estan construint per a la biomedicina em va posar un munt d’idees fresques al cap i em va obligar a sortir una estona de la meva capsa per entendre com treballen altres disciplines científiques que persegueixen els mateixos objectius. És un exercici que tots hauríem de fer de tant en tant, sigui quina sigui la nostra feina. Fixar-se en el cel blau pot ser que no et porti enlloc, però a vegades et pot ajudar a descobrir un univers nou. Fins que no ho provis, no ho sabràs. Al cap i a la fi, la humanitat ha arribat fins on som ara precisament perquè no ens ha fet por llançar-nos de cap al desconegut. Ens cal més gent que vulgui seguir aquesta tradició i, sobretot, que uns quants privilegiats tinguin la intel·ligència de finançar l’aventura.
