dilluns, 21 d’agost de 2017

L'hora de clonar

Fa deu anys, un científic coreà anomenat Hwang Woo-suk es va fer famós de la nit al dia. Va sortir en portada als diaris d'arreu del món i es va convertir en tot un heroi nacional al seu país. ¿Quin era el motiu? Doncs ser la primera persona que aconseguia aplicar la transferència nuclear somàtica a les cèl·lules humanes. Dit així, no sembla gran cosa, però si expliquem que aquesta és precisament la tècnica que va permetre a l'equip d'Ian Wilmut obtenir l'ovella Dolly l'any 1996, entendrem el rebombori que es va generar: Hwang havia fet el primer pas per poder clonar una persona.

La comunitat científica es va apressar a remarcar que aquest no era en absolut l'objectiu, ni de Hwang ni de cap dels investigadors que estaven treballant en el tema. La transferència nuclear permet posar l'ADN d'una cèl·lula adulta qualsevol dins d'un òvul i després estimular-lo perquè comenci a multiplicar-se i formar un embrió, amb l'objectiu d'extreure'n cèl·lules mare (el que s'anomena clonació terapèutica). En altres paraules, és un sistema per obtenir  cèl·lules mare personalitzades que es podrien fer servir per regenerar qualsevol tipus de teixit sense haver de patir per la possibilitat que el cos acabés rebutjant-les. Això, i no pas la possibilitat de deixar créixer l'embrió esperant que acabés naixent un clon, mereixia un premi Nobel.

Però no va haver-hi cap premi per a Hwang. El 2007 es va demostrar que el que havia anunciat era fals. Havia manipulat les imatges dels seus articles, per això cap altre grup havia aconseguit reproduir-ne els resultats. Hwang va ser denunciat, destituït, humiliat i perseguit (la seva rocambolesca història a partir de llavors mereix un llibre sencer), i el tema de la clonació terapèutica va caure en desgràcia. Part de la culpa va ser també del japonès Shinya Yamanaka, que prescisament llavors presentava una manera alternativa d'aconseguir les cèl·lules mare personalitzades sense necessitat del pas previ de crear un embrió. Eren les cèl·lules pluripotents induïdes que, aquesta vegada sí, van reportar el Nobel al seu creador, el 2012.

Vuit anys després de la seva primera aparició, les cèl·lules induïdes encara no s'han pogut utilitzar per a cap teràpia. Hi ha molts estudis en marxa (el primer assaig clínic, per tractar una forma de ceguesa, té lloc actualment al Japó) i les possibilitats són immenses, però també hi ha experts que des del començament creuen que, malgrat que no representen un problema ètic (no es destrueixen embrions en generar-les), no són ni de bon tros tan poderoses com les cèl·lules embrionàries que se suposa que imiten. És per això que la recerca en el camp de la clonació terapèutica no s'ha aturat mai del tot, malgrat que el frau de Hwang fes que el tema perdés la popularitat que havia tingut inicialment.

Fa unes setmanes finalment s'aconseguia el que Hwang havia falsejat una dècada abans: Dong Ryul Lee i Young Gie Chung, a Seül, i Dieter Egli, a Nova York, generaven les primers cèl·lules mare personalitzades humanes utilitzant la transferència nuclear. Aquesta vegada l'impacte mediàtic ha estat molt menor, malgrat que el grup del doctor Egli fins i tot ha anat un pas més enllà: amb aquesta tècnica ha generat cèl·lules productores d'insulina que, un cop trasplantades a ratolins, diuen que funcionen normalment. El potencial per tractar la diabetis, un cop se solucionin una sèrie d'obstacles tècnics, és fenomenal.

Però la transferència somàtica nuclear és una tècnica incòmoda. Planteja una sèrie de problemes morals que preferiríem no tenir damunt la taula. Per començar, cal obtenir un nombre important d'òvuls de donants, cosa que no és senzilla. Si la tècnica realment es fes popular, ja hi ha qui s'imagina que s'acabarien instaurant granges de dones pobres que vendrien els seus òvuls perquè els països rics poguessin disposar-ne. A més, sempre hi ha el temor que algun irresponsable aprofiti els coneixements per continuar per un altre camí i acabar generant clons de veritat. Les implicacions ètiques de tenir còpies genètiques d'algú corrent pel món són massa complexes per detallar-les aquí, sobretot tenint en compte que avui en dia és molt fàcil obtenir ADN d'una persona sense que se n'adoni: n'hi ha prou de robar-li un cabell o una mica de saliva. Així doncs, podria ser relativament senzill clonar algú contra la seva voluntat.

Les cèl·lules pluripotents de Yamanaka ens haurien d'estalviar tot això, si acaben funcionant, però ara ja és massa tard: hem obert la caixa de Pandora i no podem fer veure que no passa res. Tard o d'hora haurem d'agafar el bou per les banyes i discutir com regulem les tècniques de clonació perquè puguem aprofitar tot el seu potencial terapèutic sense crear un daltabaix social. Si és que això és possible.

[Publciat a El Periódico, 17/5/14]

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Podriem clonar molts MARIANOS, el món seria feliç.

joan gasull ha dit...

Tota ciència ben aplicada és profitosa, la pólvora va ser un gran invent però el seu ús ha estat nefast.
Quan això passi, dependrà molt de qui hi hagi a la poltrona amb la vara de manar.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

Ens vam creure l'ovelleta,
ja l'estimàvem, pobreta,
però, com diu Bloguejat,
a tots ens han esquilat.
El gran Salvador Macip
ensenya com els bons mestres:
el seu blog és la lliçó,
que ell imparteix amb mans destres.
Les gràcies li siguin dades
amb un parell d'abraçades.
*
Lo Gayter del Balcó

Salvador Macip ha dit...

Lo Gayter està inspirat! Moltes gràcies, Olga!