dilluns, 11 de setembre de 2017

Crònica d'una votació

El dijous de la setmana passada, cap a quarts de sis de la tarda, hora anglesa, vaig rebre un email de la Generalitat anunciant que ja podia votar al referèndum de l'1 d'octubre. Va ser una sorpresa. El vot exterior normalment és caòtic, i més d'una vegada els emigrants es queden sense poder exercir el seu dret (ja us ho vaig explicar genèricament aquí, i també vaig us explicar la meva experiència particular i una mica surrealista aquí aquí). Aquesta vegada, en canvi, semblava que havia de ser molt més fàcil i ràpid. Immediatament vaig tuitejar la novetat, amb una captura de l'email, i vaig posar-me en marxa.

Només de clicar l'enllaç per descarregar-me les instruccions i la papereta ja vaig notar una sensació estranya. Aquests últims dies ha pujat molt la intensitat del debat entre les parts implicades en el Procés, fins al punt d'arribar a uns nivells tòxics que haurien de produir vergonya als qui els han estat fomentant. El resultat és que un acte tan natural com votar s'està venent com un atemptat a la raó, només per deslegitimar una de les dues úniques opcions possibles (o ens quedem igual o canviem).

No està gens clar, doncs, què passarà l'1-O. Per això en aquell moment, sol davant de l'ordinador, sense ningú que m'impedís fer el que volia fer, em vaig sentir estranyament privilegiat. Per una vegada, els exiliats ho teníem millor. Un privilegi, sí, i també una responsabilitat. Una de les possibilitats del referèndum és que ni tan sols es puguin dipositar les paperetes a les urnes, i almenys aquesta part jo la tenia superada. Per això vaig pensar que podia deixar-ne constància amb uns quants tuits més.



Una mica emocionat per haver aconseguit d'una manera tan simple el que milions de catalans encara no saben si podran fer, vaig posar la papereta dins el sobre, el sobre amb els documents necessaris dins d'un segon sobre i, en sortir de la feina, vaig anar a dipositar el vot a l'urna més propera (en aquest cas, una bústia). I ja està. Pensava que l'anècdota s'acabaria aquí. Tindria uns quants likes i comentaris dels companys habituals i res més.

Però com hem vist altres vegades recentment, el tema de la independència de Catalunya amplifica qualsevol esdeveniment d'una manera desproporcionada. El fet que algú ja estigués votant mentre encara s'està discutint si l'1-O serà factible o no, va despertar interès. Gairebé immeditament vaig començar a sentir al meu telèfon alertes de retuits. Començava l'efecte bola de neu.

No sé si vaig ser la primera persona que va votar (potser sí, perquè vaig anar força ràpid) però almenys deuria ser el primer que en deixava constància, i això em va proporcionar uns inesperats quinze minuts de fama. Diputats, periodistes i personalitats diverses es van fer ressò de la meva història i van escampar-la per twitter. Ràpidament em van trucar del TN per fer-me una entrevista (em podreu veure traient el cap breument al reportatge del minut 13:40), que es va repetir en unes quantes edicions successives.


També a RAC1 van voler que els expliqués què se sentia i em vam xerrar gairebé quatre minuts al Versió RAC1, com podeu sentir sencera aquí.

Una mica més curiós va ser que em demanessin un comentari per l'Hora 25 que fa l'Àngels Barceló a l'emissió estatal de la Cadena SER. Vaig intentar explicar en un parell de minuts què se sent fent una cosa en principi tan normal com votar, després d'estar escoltant una estona, mentre esperava que em punxessin, una sèrie de tertulians diguem-ne crítics amb el Procés (però que parlaven de forma calmada i força raonada, tot s'ha de dir, allunyades de les opinions demagògiques habituals d'aquests dies). Imagino que l'audiència no deuria ser gaire comprensiva amb la meva història, però vaig fer el possible per transmetre'ls la idea principal. Ho podeu sentir aquí, a partir del minut 2.30, i ja em direu si me'n vaig sortir o no.

Mentrestant, la "notícia" corria també pels mitjans escrits i se'n feia ressò Vilaweb, el Diari de Balears, que va penjar tota la sèrie de tuits, i curiosament també l'ABC, que em va demanar informació extra a través d'un missatge privat, i El independiente. [Altres que s-hi han afegit després: La voix du nord, AFP, milenio.com]

La conseqüència directa és que vaig tenir un munt d'interaccions a twitter i facebook amb gent que s'havia assabentat del que havia passat, la majoria positives. Només s'hi van colar quatre o cinc trols que tot el que volien era burlar-se'n, del tipus "qué pone en tu DNI", ni tan sols argumentar el que opinaven (la veritat és que me n'esperava més). Tot plegat van fer que em saltessin les estadístiques. Si normalment una quinzena meva al twitter té aquest aspecte, bastant calmat, amb alguns pics aïllats de dies de tres o quatre mil impressions (la unitat de mesura d'impacte a la xarxa que fa servir twitter) quan faig algun tuit (normalment llegeixo més que no pas parlo)...


...la setmana passada les xifres es van disparar per sobre les 120.000 impressions en un sol dia, flanquejat per pics de gairebé 20.000 i 40.000, cosa que feia empal·lidir la resta de l'activitat (en 24 hores aconseguia el que normalment em costa tres mesos):


De rebot em va pujar el klout tres punts de cop (que és tota una proesa, perquè costa molt incrementar una dècima d'aquest indicador de la teva presència a les xarxes.). I tota aquesta bogeria perquè vaig posar una papereta dins un sobre.

Això no deixa de ser una demostració de com és d'anòmala la situació actual. Que votar per correu es converteixi en notícia pel fet de ser gairebé una heroïcitat, o directament una raresa, vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. Em temo que les properes setmanes veurem més imatges poc compatibles amb els principis d'un país democràtic, i encara ens caldrà esperar fins al final per saber com acaba tot plegat. Espero que d'aquí uns dies podreu compartir moltes fotos de butlletes i urnes i uns quants milions de persones podran expressar la seva opinió, la que sigui. Seria el primer pas. El següent dependrà del resultat i ja serà tota una altra història, segurament molt més complexa i que portarà a situacions encara més inusuals.

De moment, pensem en els reptes que tenim més propers. Avui és el dia per sortir al carrer a demanar garanties per poder fer el que jo ja he fet, amb pau i alegria, com sempre. Feliç diada a tothom!

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Era de les poques coses que et faltaven, és clar. Ser tuitstar. Et veig a llistes d'algun partit a les properes eleccions constituents. Ets tot un influencer!

jomateixa ha dit...

Doncs si tots votem per correu, la cosa ja està solucionada :D

pons007 ha dit...

O sigui que has sigut el primer a votar, per tan per lògica també seràs el primer que vindran a detenir les autoritats espanyoles, o sigui que si veus un tricorni comença a corre, mira que fer una cosa tan antidemocràtica com votar....