Tenia encara pendents algunes ressenyes de llibres interessants llegits durant l'estiu, però ha sigut difícil trobar el moment adequat per tornar a treure el tema. Ho faig avui, abans no passi més temps, començant amb El riu encès de Miquel Martín, aprofitant que l'autor acaba de treure el seu darrer llibre.
En Miquel, a part de ser un conversador il·lustrat i una persona amb la qui és un autèntic plaer compartir una sobretaula, és un dels secrets més ben guardats de la literatura contemporània catalana. És possible que el conegueu pels seus treballs sobre Vinyoli, de quin n'és un gran estudiós, o per la trilogia que ha fet a Sidillà per rescatar el nostre patrimoni geogràfic i cultural (Els pobles perduts, Els pobles oblidats i Llegendes de mar de la Costa Brava). Però el que és sorprenent és que la seva faceta de novel·lista no tingui més ressò.
El riu encès n'és un bon exemple. És una novel·la escrita amb una atenció minuciosa al detall, des de la construcció dels personatges a la tria del temps verbal que empeny la trama. Es nota que és la labor d'algú que s'estima la seva llengua i la seva literatura, que venera els precedents a la vegada que els actualitza. El riu encès és una novel·la del segle XX, i ho dic com un elogi. Segueix el patró dels drames clàssics catalans, rurals i de postguerra, traslladats més cap al final del franquisme. A vegades pot recordar a Jesús Montacada, en una versió més directa, o també a la Rodoreda, és clar. És un recull de perdedors que se'n van sortint com poden, una novel·la coral dividida en dues parts, amb personatges que es creuen i es van fent grans. Estan especialment aconseguides les escenes vistes amb els ulls dels nens, però també l'evolució dels protagonistes i com maduren a cops. M'ha interessat especialment el retrat que fa de com les malalties mentals afecten una família. I, finalment, se li han d'elogiar el ritme, que no decau en tota l'estona, i l'atmosfera tan ben aconseguida, que et trasllada al lloc i a l'època sense haver de perdre el temps amb descripcions innecessàries.
Com deia abans, les novel·les del Miquel mereixen arribar a un públic ampli perquè tenen tots els elements que atrauen al gruix de lectors habituals en català. Però, a més, la seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta. Tinc la impressió que pel Miquel tenir més o menys èxit té una importància relativa. La seva recompensa més gran ha de ser la satisfacció de crear aquestes petites peces d'orfebreria amb vida pròpia, que és el somni de tot escriptor. Molt recomanable descrobrir-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada