Miquel de Palol és possiblement l'escriptor català viu que millor domina el seu ofici (amb permís de l'Eduard Márquez, que també posaria als llocs d'honor del nostre top 10). No és tan sols que té un control absolut de la llengua, si no que narrativament és capaç de fer les filigranes que vulgui. Això a vegades dóna lloc a novel·les tan hermètiques que potser costen una mica d'empassar al lector mitjà, portant a l'extrem allò que alguns han anomentat novel·la total, però quan es centra menys en la forma i més en la història, és capaç de produir llibres igual de sorprenents, com Les concessions, Gallifa o Aire Pàl·lid/Palimpsest.
Què! pertany a aquest segon grup més assequible (però no per això de menys qualitat). És la història d'un home aparentment vulgar que s'acaba de mudar de casa i que ràpidament desenvolupa una animadversió patològica envers el seu veí, que realment és un imbècil de categoria que no deixa de tocar-li els nassos intentant fer-se-li amic. La trama és mínima, una excusa per la pirotècnia narrativa de Palol, que aquí fa gala del seu sentit de l'humor més descarnat per construir una brillant comèdia, un gènere que encara no li havia vist treballar i que, com era d'esperar, controla amb tota comoditat. A més, per tot arreu hi pots trobar perles amagades, com per exemple aquesta, molt adequada als moments que vivim: "El mal no és la crueltat (...). El mal són les riallades davant la crueltat, i la civilització és d'això dir-ne refinament".
Què! és una novel·la que flueix molt bé i es llegeix ràpid i que, malgrat la seva aparent lleugeresa, té una mala bava considerable, amb una col·lecció de perdedors ben ridícula (el protagonista m'ha recordat els personatges vividors i nihilistes de Joaquim Carbó, però en versió misògina, egoïsta, sociòpata, psicòpata i malparida, un paio desagradable que s'acaba fent entranyable, molt ben construït) i un us desacomplexat del sexe, marca de la casa. Els fans de l'autor disfrutaran, sense dubte, però també hauria d'interessar a un públic més ampli que vulgui fer unes quantes rialles amb un llibre ben escrit. Molt recomanable.
Què! és una novel·la que flueix molt bé i es llegeix ràpid i que, malgrat la seva aparent lleugeresa, té una mala bava considerable, amb una col·lecció de perdedors ben ridícula (el protagonista m'ha recordat els personatges vividors i nihilistes de Joaquim Carbó, però en versió misògina, egoïsta, sociòpata, psicòpata i malparida, un paio desagradable que s'acaba fent entranyable, molt ben construït) i un us desacomplexat del sexe, marca de la casa. Els fans de l'autor disfrutaran, sense dubte, però també hauria d'interessar a un públic més ampli que vulgui fer unes quantes rialles amb un llibre ben escrit. Molt recomanable.
Aprofito per felicitar Angle Editorial pels seus 25 anys i per tota una colla d'encerts recents, entre ells fitxar en Palol. Se'ls ha de reconèixer la visió i les ganes de voler córrer riscs que altres editorials d'aquesta mida eviten. Aquesta setmana la meva tauleta de nit estava plena de llibres seus. Espero poder-ne comentar un altre en breu.
3 comentaris:
D'acooooord, m'has convençut. Bé, ja et dic que estava a la llista de Reis, però està bé que et confirmin les impressions. Amb aquest llibre m'estrenaré amb aquest autor (a curt termini), et sembla bé, o hauria de començar per una altra banda?
I com que no en sé res de l'autor (shame!), incideixo en el teu comentari inicial, que és un dels millors autors en llengua catalana actuals. Just l'altre dia deia jo el mateix de Vicenç Pagès Jordà, que és una mica eclèctic, però el seu domini del llenguatge és aclaparador. Et preguntaria què en penses, però no sé si m'ho contestaràs en obert, hahaha. Estaria d'acord amb que Eduard Màrquez és un dels grans, però no sé si el posaria en el top, tot i que crec que li he llegit tot (a banda de remakes). I un altre que està al capdamunt de la meva classificació és en Sànchez Piñol, és clar. És més aviat un gran narrador, d'aquests que no pots parar de llegir, però les seves històries també són molt imaginatives. I un altre que apunta alt (que ja és una realitat), és en Llort, però encara és jove perquè el posin a l'Olimp. Penso que d'aquí a uns quants anys uns quarantins com nosaltres diran que en aquells moments en Llort està en el top d'escriptors catalans vius. I si anéssim a gèneres, ja parlaríem d'altres, però deixem-ho així.
Sobre això se n'hauria de fer alguna cosa, un post específic o així, no creus? Ja el faré un dia d'aquests.
XeXu, és una manera "segura" de començar, perquè és assequible, però tampoc és representatiu del que sol. Però així ja et fas una idea de com escriu. És una bona comèdia. Hem de parlar amb calma de qui són els millors autors catalans! Mereix un post, sí, i alguna xerrada off-the-record. :)
L'hauré d'afegir als pendents també. Això no s'acaba mai. Venia amb intenció de dir que de moment no n'anoto cap més però...
Publica un comentari a l'entrada