Acabem de passar les festes de Nadal, que és una època especialment maca del calendari. No tan sols perquè és una excusa per retrobar-se amb la família i ser generosos els uns amb els altres, sinó perquè són els dies en els quals tot gira al voltant dels nens. Malgrat que les criatures ja són normalment el centre d’atenció, durant el Nadal la seva il·lusió pren un protagonisme especial. L’alimentem amb llegendes de troncs màgics, reis viatgers o senyors barbuts que reparteixen regals per tal de contagiar-nos de la seva innocència, i amb aquesta mena de ritual purificador comencem l’any amb la fe renovada en la humanitat.
Els nens són un tresor fràgil. Són el nostre futur, però mentre desenvolupen les eines per sobreviure els perills del present, són vulnerables. Per això tots els animals hem construït estratègies per protegir-los. Els humans fins i tot tenim lleis per evitar que siguin explotats laboralment i garantir la seva educació. Potser l’avenç més efectiu han sigut els calendaris de vacunació i els antibiòtics, que van aconseguir reduir espectacularment la mortalitat infantil, un dels grans problemes que ha tingut la nostra espècie des dels inicis.
Però no es tracta només d’evitar que pateixin mals físics o de preparar-los pel món dels adults. La ment dels nanos és una esponja capaç d’absorbir tot el que li poses davant i de modificar-se en conseqüència. Aquesta gran capacitat plàstica és la que ens fa especials i ens permet arribar cada cop més lluny però, a la vegada, ens fa susceptibles a una sèrie de factors que s’escapen del nostre control. Eludir els impactes que, a llarg termini, dificultaran que una persona porti una vida adulta satisfactòria i integrada a la societat no és una tasca senzilla.
Sabem que l’estrès elevat durant la infància té un impacte durador. Per exemple, la pobresa severa o les situacions de guerra acostumen a derivar en una sèrie de trastorns de comportament quan els nens creixen: els que han sobreviscut a aquests traumes tenen un risc més elevat de caure en l’abús de drogues, conductes delictives o embarassos adolescents. En un estudi aparegut recentment a la revista 'PNAS', uns investigadors han estudiat els cervells d’adults que han passat infanteses difícils i han vist diferències en les zones del cervell que s’activen quan participen en tests psicològics. Així han descobert que hi ha una correlació entre un nivell més alt d’estrès infantil i els comportaments de risc. Els afectats també tarden més a prendre decisions que, al final, són pitjors que les del grup que han tingut infanteses felices (com apostar molt en proves on tenen poques possibilitats de guanyar). Això es correlaciona amb una menor activació d’àrees claus del cervell. Aquestes persones no canvien el comportament poc reflexiu malgrat que experimentin pèrdues repetidament, cosa que indica una cronificació del problema. El mal pot ser irreparable i el cost social de no haver-los protegit prou durant els primers anys, immens.
També sabem que el cervell infantil es pot modelar fins i tot abans de néixer. Un article de la revista Current Biology del desembre demostrava que els nivells que té un ratolí embarassat d’una proteïna anomenada TNFα afecta el comportament dels seus fills un cop pareix: com més elevats, més por i ansietat tenen les cries en la seva vida adulta. Se sap que la quantitat de TNFα que es fabrica depèn de l’entorn (l’estrès fa que augmenti), per tant això demostra que les experiències de la mare durant l’embaràs es poden transferir a la següent generació en forma de canvis estructurals del cervell, que determinaran alguns trets essencials de la personalitat dels individus.
Tot això ens hauria de posar en alerta. Malgrat el parèntesi falsament idíl·lic del Nadal, no podem ignorar que, en aquests moments, hi ha milions de nens al món patint condicions extremes. En algunes àrees, el problema és endèmic i hem après a ignorar-lo. En altres, noves guerres creen noves víctimes i s’afegeixen a la llista més països amb el futur esmicolat. Aquests nens ocupen durant un temps les portades dels diaris i les nostres protestes, però la majoria de vegades les solucions no arriben a temps.
El món on vivim té molts problemes que requeririen un esforç comunitari intens i ben coordinat, però un dels que seria més urgent d’arreglar és el de les infanteses destruïdes, perquè les seves conseqüències reverberen durant dècades, impreses en les circumval·lacions d’uns cervells que eren especialment sensibles quan els vam abandonar a la seva sort.
1 comentari:
Com sempre, molt interessant!
Publica un comentari a l'entrada