divendres, 16 de febrer de 2018

Consideracions post-valentíniques

Aquesta setmana ha sigut Sant Valentí, festa anglosaxona (i, per extensió, quasi-global) dels enamorats, com tots sabem. Més enllà de la idoneïtat dels dies temàtics i de possibles baralles de santoral, he vist un parell de coses que m'han sorprès.

Primera, que la gent segueix capficada en qualificar de romàntiques (1) una cançó sobre un  ex-amant gelós i assetjador:



i (2) una cançó que no va sobre un home que deixa que un altre s'ofegui (com s'ha dit altres vegades, i que Phil Collins mateix ha negat) però que sí que és una expressió de ràbia i frustració després d'un divorci: 



Totes dues solen sortir a les seleccions de cançons per Sant Valentí (a Spotify apareixien per tot arreu), suposo que perquè ningú s'ha molestat a prestar atenció a les lletres. Grans cançons, per cert.

L'altre tema que m'ha sorprès és que després de tant parlar dels problemes de les dones al món científic (bàsicament que n'hi ha moltes a les posicions baixes i poques que arriben a dalt de tot), la revista Nature publicava un reportatge (molt romàntic i tot el que vulgueu) sobre com alguns científics s'han declarat a les seves dones (científiques també moltes d'elles), de maneres força originals (se'ls ha de reconèixer la imaginació, això sí). Hagués estat bé si no fos perquè totes les històries eren d'homes que demanaven a les seves parelles per casar-se, mai al revés. I sembla que a elles els feia molta il·lusió. Així estem encara? Les dones han d'esperar que els homes vulguin casar-se amb elles? Fins i tot les científiques, que per desgràcia estan acostumades a haver de lluitar per fer-se un forat en l'inherentment masclista món acadèmic? No poden prendre elles la iniciativa o, el que seria més lògic, prendre aquesta decisió d'una manera conjunta i més natural que no esperar que un paio se't posi al davant de genolls? No anem pas bé...

5 comentaris:

Carles ha dit...

One, dels U2 una altra cançó que la gent es pensa que és d'amor. I no. La veritat és que això de demanar per casar potser sí que encara ho fan els homes però jo crec que la iniciativa de debò surt d'elles, que ja fa temps que segurament han posat el tema sobre la taula. És una qüestió de rols, subtileses i jocs de poder. Crec que, ben mirat, dona per a tesi.

Salvador Macip ha dit...

Carles, és cert, n'hi ha uns quants, d'aquests exemples, també en altres temes (penso en Fairytale of New York, una cançó molt dura que per algun motiu és un dels singles de Nadal més escoltats a UK). Cert que hi ha una tesi per escriure sobre el tema dels rols de gènere. Però trobo curiós que ens queixem de com limiten i després estiguem encantats de seguir-los en segons quins formats...

XeXu ha dit...

Que vols, si aquí la cançó en català més mencionada quan es para d'amor, i això que és en català, parla de la lluna...

També vaig fer un post fent-me ressò de la discriminació de les dones a la ciència, i és que no hi ajudem gaire. Si una revista de prestigi com és Nature encara està en fase troglodita com podem aconseguir que les dones passin a partir el bacallà i no només ser la dona de tal? Aniria bé que tots els mitjans de comunicació, de tots els àmbits, tinguessin assessors/es de polítiques de gènere per no seguir fomentant la perpetuació de rols, entre d'altres coses. Si no es perpetua en el que llegim, sentim o veiem, serà més fàcil extirpar-nos-els de la ment.

Salvador Macip ha dit...

Cert, XeXu. A vegades se'ns colen tics masclistes, fins i tot a revistes poc sospitoses de discriminació com Nature. Estan massa integrats en les nostres rutines. Hem de parar a pensar-hi més...

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

L'home també és romàntic però ho amaga. La vella armadura substituïda per plàstic conté un cor tendre. Expressar la tendresa és prerrogativa d'home i dona, i jo no sabria dir qui comença...
Una abraçada, Salvador.