dilluns, 26 de febrer de 2018

L'home del segle XXII

Com tots els éssers vius, els humans estem subjectes a les normes de l’evolució, enunciades per Charles Darwin aviat farà 160 anys. El que ens diferencia dels altres habitants del planeta és que hem trobat com enganyar la selecció natural. Ja no ens hem de sotmetre a la tirania de la supervivència dels més forts i hem après a vèncer les malalties, per perllongar així l’esperança de vida fins aconseguir que la vellesa sigui un fet habitual i no una excepció. Tampoc hem de témer els depredadors que haurien de mantenir la nostra població dins d’uns límits tolerables per l’ecosistema

Però, a més, hem desenvolupat les eines per passar a un nivell superior: som capaços de perfeccionar la humanitat, individu a individu, sense haver d’esperar els milions d’anys que tarda l’evolució a fer la seva feina. Tenim a les mans la possibilitat de millorar-nos utilitzant els avenços científics, d’introduir canvis físics i intel·lectuals que ens donin poders que la naturalesa no havia previst. 

Mentre que a alguns els espanta aquesta perspectiva, altres creuen que estem obligats a fer el que calgui per estendre al màxim la quantitat i la qualitat de vida dels humans. Això és el que proposa el transhumanisme, un corrent intel·lectual que va començar a principis del segle XX, quan tot això encara era ciència-ficció, i que va prendre cos cap als anys 50. Però no ha sigut fins l’arribada dels últims descobriments biomèdics que el moviment realment ha esclatat, i la possibilitat de crear posthumans, individus perfeccionats artificialment que podrien arribar a considerar-se una espècie diferenciada de l’Homo sapiens, ha començat a ser valorada com una opció real.

L’oficina barcelonina del Club de Roma, dirigida per Jaume Lanaspa, està organitzant des de fa uns mesos unes taules rodones, coordinades pel filòsof Francesc Torralba, per discutir precisament l’impacte del transhumanisme en la societat. Vaig tenir la sort de participar en una d’elles fa unes setmanes, al costat de Luis Serrano, director del Centre de Regulació Genòmica, i amb la contribució d’experts en àmbits molt diversos. Cal felicitar els responsables del cicle per posar aquest tema a l’abast de tothom. La ciència avança molt ràpid i, si no ens espavilem, la societat no tindrà temps d’assimilar tots els canvis fenomenals que estan a punt d’irrompre en les nostres vides.

La participació en aquest debat d’un públic ben informat és essencial, perquè si una cosa va quedar clara en aquella sessió és que serà difícil posar-nos d’acord. Decidir com serà l’home del segle XXII, perquè al cap i a la fi això és el que estem discutint, és una tasca que apel·la a les nostres arrels culturals més profundes, cosa que fa preveure que no podrem establir mai una normativa universal. Així, pot ser que aquí prohibim certes manipulacions perilloses (per exemple canviar els gens d’algú abans de néixer, una línia vermella que molta gent comparteix) però que es pugui agafar una avió i dur-les a terme en algun lloc on la seva ètica els permeti lleis més relaxades. 

Això no vol dir que hàgim de tancar la porta a les innovacions per por que se’n pugui fer un mal ús, al contrari. Ja he defensat altres vegades que tota medicina és, en el fons, una forma de transhumanisme. Així hem creat la primera versió dels posthumans, els que habitem el planeta actualment, que, gràcies a la ciència, tenim ben poc a veure amb els nostres avantpassats cavernícoles, tant a nivell físic com intel·lectual. Ara falta considerar amb calma fins on volem que arribi el posthumà 2.0. Alguns corrents del transhumanisme presenten alternatives radicals que potser s’haurien de modular. 

L’immortalisme, per exemple, proposa perseguir la vida eterna, una cosa que, ara per ara, és impossible, però que si mai ho deixa de ser podria desestabilitzar definitivament el planeta. Sense anar tan lluny, un transhumanisme llibertari, que deixi en mans de l’usuari totes les decisions, té el risc evident de crear una humanitat de «dues velocitats», on les possibilitats econòmiques puguin determinar a quina espècie pertanys.

Caldrà discutir bé totes les opcions. Iniciatives com la del Club de Roma haurien de ser cada cop més freqüents, fins que arribi el moment que tothom estigui prou informat sobre el tema per participar en la inevitable presa de decisions que s’acosta. I cal que en sorgeixin més des de la societat civil que del món científic, perquè malgrat que nosaltres proporcionem les eines, acordar com les fem servir és responsabilitat de tots

[Publicat a El Periódico, 24/02/18. Versió en castellà.]

1 comentari:

Pons ha dit...

Allargar la vida i la qualitat d’aquesta sona bé, i si hem de manipular els gens per fer-ho per mi no es un problema